com un martell de vidre colpejant amb força

m'ha fet posar la pell de gallina
i m'has deixat amb el dubte
de quin era el tall que tanta sang rajava
o si era pura tristor granatosa i líquida
que brollava enlloc de llàgrimes..

Hola : )

No em puc creure que encara no t'hagues comentat el darrer relat de la teva misteriosa saga de titols inversemblants; n'estava gairebe segura que ho havia fet. Ara no podre ser original perque t'han dit el que tambe pensava i penso!! Aixi que et dic felicitats, i et demano, siusplau, una sisena entrega!!!
Per cert, sempre m'agraden els teus comentaris peculiars; deu ser part de la resposta.

Una abraçadassa,

m

Molt bo donablanca, increïble. Un relat ambigu però altament intents.
Enganxa al lector i acaba convertint-lo en algun personatge del text: la noia, els de la porta, la sang...?

He trobat fascinant la sensació de mareig que, almenys a mi, m'ha transmès l'escrit. Sobretot al principi.

En fi, que no t'havia llegit mai però aquesta primera lectura m'ha animat a seguir devorant els reus relats.

Felicitats !

Una abraçada,
Jordi

...enganxant. Sí, de veritat. El que en un començament em semblava un joc peculiar, divertit... s'està convertint en una curiositat intensa.

El primer relat era potser un xic estrany perquè ens deixava amb sensació d'incertesa. Qui era ella? Qui era ell? Què havia passat, en realitat?

El segon va ser una sorpresa, perquè em retrobava els mateixos personatges, en una continuació de la història iniciada.

I així has perfilat, a poc a poc, un entremat complex que desperta intrigues.

Aquest relat d'ara obre noves vies per on poder-lo encaminar. En l'anterior ella no tenia intenció de tornar... ara ja dubta perquè comprèn com es devia sentir ell. En l'anterior ella havia marxat sense problemes... ara sabem que l'ha colpejat.

I ara ells truquen a la porta... ells?

Esperaré.

LLIBRE

PS.- Sí: sóc dues persones en una. Però t'asseguro que les dues són sinceres i en tot moment sóc jo mateixa.

Un argument original. Un ritme calmat i un tarannà a vegades indolent que contrasten amb el neguit que provoques al lector. La tria del moment que s'atura el relat..... T'ha sortit molt bé, donablanca.

Deixa gelat: és un realt angoixant, paralitzant, simbòlic; deixa amb la incertesa, l'ambiguetat de si li serà possible salvar-se a la protagonista, mentre va perdent força. La mateixa indefinició del que està passant juga a favor d'aquest neguit que et genera. El simbolisme del vidre que talla fa venir aquella egarrifansa del guix a la pissarra.
Buff! respirem, només era un relat.

Donablanca Hitchcock

Mentre la sang es va escolant la vida se'n và. Sembla estrany, amb un petit tall d'un vidre es pot arribar a perdre la consciència. La trama es va desenvolupant sense presses, amb descripcions precises i crues, diria jo i el final estroncat et deixa una vaga incertesa oberta a tots els possibles acabaments. Salut i gràcies pels teus comentaris.

El relat és àgil i té força, tot el contrari de l'estat en què es troba el o a la protagonista. L'he llegit, doncs, amb la mateixa agilitat perquè les frases curtes i contundents m'hi han ajudat. Tant se val allò que li acabi passant, no?

Però dona la sensació de que al viure avui en dia moltes personas solas passa el que li passa a la pretagonista del relat, si no hagués estat sola tots aqueixos problemes no els tindria, almenys un móbil a ma per a demanar socors, avui en dia es el company de les persones que vieun soles. Salutacions donablanca. Ferran