Com un cargol

Ell sol,
s'ha tancat a l'habitació
fosca, no té finestres.
Tant se val si les tingués...
L'hipnotitza una pantalla
que a d'altres móns el transporta.
Viu una vida irreal
sense pròpia voluntat.

No recorda com gaudia
la natura observant
un espectacle i un altre.
Com la terra on vivia
en donar l'esquena al sol
deixava que el firmament
esplendorós es mostrés.

No recorda aquelles nits
quan pacient s'esperava
que aquell fugaç estel
li concedís un desig.

No recorda aquella posta
que insaciable gaudia.
Com per aquella esquerda
l'astre rei s'esmunyia,
joguinejant amb la mar
i amb la màgia dels colors.
Confonent la mar i el cel
difuminant l'horitzó...

I ara com un cargol,
dins la closca s'amaga
o es mostra, però sense rostre
o es canvia la identitat,
fent-se una vida a la carta;
existència virtual.
Navega ja sense rumb
dins d'una mar irreal.
Mentida rere mentida
Covard...
Si així vol viure la vida,
com viurà la seva mort?