Com t'envejo, oriol...! (Gelosia)

Un relat de: Jere Soler G

"Com t'envejo, Oriol!" em deia l'Àngel. I certament no em podia queixar: una casa davant la platja, una feina ben remunerada, una dona espectacular que fins aquell moment m'havia adorat; dic fins aquell moment perquè fou llavors que les coses començaren a entenebrir-se. Faltaven tres mesos pel nostre desè aniversari de casament, i la Marta es negava a fer res d'especial per a celebrar-ho; ni un viatge, ni un banquet... M'enfurismava que li importés tan poc.
Vaig començar a notar que se m'allunyava. Arribava, sovint, tard de la feina, posant-me com a excusa les reunions; jo, però, sospitava que mentia.
Un dia la vaig sentir parlar per telèfon: "L'Oriol no se n'ha d'assabentar... Sents, Àngel?" Després de dir això, deuria adonar-se de la meva presència, perquè dissimulà i digué: "Sí, un ficus..." Quan va penjar, jo ja era al seu costat, i ella m'explicà que acabava de comprar una planta.
La vaig investigar, i, efectivament, es trobava amb l'Àngel. Freqüentaven restaurants, cafeteries... fins i tot botigues de nàutica. No tenia proves que fessin res més, però era evident per la manera com reien i es miraven. Jo tremolava amb una febre estranya que em pujava de l'estómac al cervell. A ell, l'odiava; a ella, l'estimava tant que desitjava matar-la.
El dia de l'aniversari els vaig seguir fins al port; entraren en un veler. Amb la ràbia a les venes, m'hi vaig ficar, i els vaig enxampar amb una ampolla de cava a les mans. Embogit, els vaig engegar dos trets; no van dir ni ai.
De tornada a casa, em vaig endur un ensurt de mort. En obrir la porta, un centenar d'amics i familiars cridaren alhora: "Feliç aniversari".
Després, tant sí com no, em feren anar fins a la platja. "La teva dona i l'Àngel són a punt d'arribar amb una sorpresa" digueren "Fa mesos que la preparen."
Tots els convidats escrutaven neguitosos l'horitzó, esperant el veler que la Marta havia comprat per regalar-me, i que mai no arribaria.

Comentaris

  • Tot i que ho veia a venir[Ofensiu]
    Bruixot | 03-01-2007

    (serà que hem vist masses pel·licules), el teu relat m'ha enganxat des del princpi al final. AIxò tenen els teus relats, es llegeixen d'una manera suau i llisquen amb una facilitat sorprenent tot i el lleguatge (o gràcies al llenguatge?) que utilitzes.

    De crítica, clar, puc dir el que ja he dit, que s'intueix el que passarà. I un es pregunta si el protagonista no ho podria haver intuït. Però, clar, el relat va d'això, no? De la ceguesa que ens porta la gelosia que ens menja per dins.

    M'ha agradat especialment això de: Jo tremolava amb una febre estranya que em pujava de l'estómac al cervell.
    (tot i que he de dir que com a imatge no ésmolt original, sí que és molt real!).

    M'agrada alló de "fins aquell moment", ja que introdueixes el tema com qui no vol la cosa. Aquí es nota l'ofici. La frase Després de dir això, deuria adonar-se de la meva presència m'ha semblat estranya, com si grinyolés. Es correcte, sí, però aquest "deuria" no m'agrada. Opinió subjectiva.

    I la frase final, molt bé. Però jo la faria més melodramàtica amb un petit canvi d'ordre:
    "i que no arribaria mai."

    (un dia podem discutir com l'ordre de les paraules causa sensacions completament diferents als lectors, que sovint repetim les frasesdins el nostre cap i l'ultima paraula d'una frase es queda penjada en el nostre cervell, repetint-se, burxant, repteint-se, mai, mai, mai, com una campana que toca a morts).

    Xavier

l´Autor

Foto de perfil de Jere Soler G

Jere Soler G

188 Relats

825 Comentaris

261321 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Aquests últims anys m'he allunyat una mica d'aquest web en el qual he passat moments fascinants. Hi vaig arribar al 2005. Potser sigui el moment de tornar-m'hi a acostar, tot i que ara no escric tant, faig més cinema que altra cosa; i estic una mica més diversificat, i una mica espatllat, només una mica.

Tinc un canal de YouTube de cançons:

... CANÇONS

També tinc un blog que està a punt de fer setze anys:

...:-))) : NUESA LITERÀRIA