Com sempre!

Un xisclet meu. Com sempre.
- Què cony significa, això?!
- Què passaa?- va fer la meva dona, des del rebedor.
- Acabo d'obrir la carta del rebut del telèfon! Això és indignant!
- Per quèe?- va cridar ella, en un to que no mostrava gens d'interès. Com sempre.
- Com que per què?! La factura és desorbitada.
La Mari seguia a la seva. Com sempre.
- Però estàs segur que ÉS la factura del telèfon?
Apa! Una altra pregunta de les seves. Com sempre. Quan estava enfeinada en alguna cosa no parava gaire atenció, i feia preguntes que em posaven molt nerviós. Tot i així, li contestava. Com sempre!
- Però per qui em prens? Per un imbècil? I és clar que sí!! Té el remitent de la companyia. No porta segell i és de franqueig pagat! Així s'envien els rebuts, Mari!!
Finalment. El soroll de les sabatilles arrossegant-se pel terra m'indicava que venia.
- Aviam- va fer ella, posant-se les ulleres bifocals.
Llegia lentament, com sempre. Guiava la seva lectura amb el dit índex d'una mà. I això que eren números.
- Què?- vaig dir, impacient- Ho veus?
- Espera...
- Aquí, Mari, aquí!!
Un moment de silenci. Li costava, com sempre.
- Ai carat. Tens raó. Això no és normal...
- I fixa't en aquest número. Surt no sé quantes vegades! Jo no hi he trucat pas. I tu?
- No, no. Jo tampoc...
Quedava clar, doncs. Almenys per mi. Només quedava un culpable. Una. La nostra filla. Com sempre.
- Piliii! Piliii!! Baixa aquí de seguida!- vaig cridar.
Tenia catorze anys.
- Què passa?- va fer una veu aguda.
- Que baixis, et dic!
- M'estic dutxant!
- Doncs espavila!
Cinc minuts, vam estar esperant. Jo anava d'una banda a l'altra del saló. La Mari estava asseguda, llegint tranquil·lament. Com sempre.
La nostra filla va venir feta una fúria. Com sempre.
- Què cony passa, papa?
- Filla, parla bé...- va dir la Mari, amb veu melosa.
Com sempre! La Mari feia de bona i jo de dolent.
- Es pot saber per què truques tant a aquest número de telèfon? Tenim una factura que amb prou feines podrem pagar!
Va agafar bruscament el full i se'l va mirar. Va empal·lidir un moment però quan va aixecar el cap va mirar-me amb serenor.
- Jo no hi he trucat pas.
La Mari va intervenir.
- Filla, no has de dir mentides. És el teu nòvio? Si és així, no ens enfadarem- continuava amb aquella veu d'angelet.
Alarma a dins el meu cap. Com sempre.
- Com?? Que ja surts amb nois? Però si no tens l'edat, encara!
- Yuri, carinyet, a la seva edat ja ho fan. I a mi ja m'agrada. Així es distreu...
- No! No té l'edat! Ni de lluny! Els nois de quinze anys només busquen una cosa!
- Ai, què dius! Quina cosa, Yuri?
Apa, una altra de les seves preguntes estúpides. Com sempre!
- Sexe! Follar!- va xisclar la Pili.
- Prou Pili! No diguis paraulotes! I deixaràs de trucar tant per telèfon. Millor: deixaràs de veure aquest noi.
- Papa! No pots fer això- va protestar la meva filla.
- Sí que puc! Sempre portes problemes a casa. Com sempre, com sempre, COM SEMPRE!!
La cara d'ira de la Pili es va transformar en una rialla estrident.
- Que no te n'adones, papa? Ets un estressat i un histèric. I tens un tic verbal- i va fer, imitant-me- Com sempre, com sempre, com sempre!! I tu, mare, sempre estàs a la lluna! No us suporto!
Dit això, va marxar per la porta.
Em vaig quedar palplantat, incrèdul. Allò no era com sempre...
La Mari estava mig somrient, mirant el capvespre per la finestra amb una mirada buida.
- Molt bé. Tu no diràs o faràs res. Com sempre! Ja m'encarrego jo d'aquest assumpte. Trucaré al "jambo" aquest i li diré quatre coses ben dites.
Vaig marcar per telèfon el número que sortia al rebut.
Una veu femenina, atractiva i profunda em va contestar:
- Benvingut al servei d'atenció telefònica per a drogodependents. En què el puc atendre?