COM SEMPRE

Un poema magnífic, on segur que moltes dones i algun home si sentiran identificats.
Descrius les escenes tan clares que sembla que ho puguis veure. Una llàstima que de vegades les parelles acabin així. Però quan succeeix el millor és el que fa la teva protagonista, encara que potser ha aguantat massa; el cas és fer-ho i cercar altres camins.
Com ja ens tens acostumats, una excel•lent poesia. Una lliçó de vida.
Una forta abraçada

el davantal per la bata, que si fa no fa tant se val. El que més importa és l'interior i no pas l'exterior, oi?

Una posada en escena magnífica, tant aconseguida que se m'ha fet real. Veig aquesta dona abatuda, asseguda a la cuina amb el davantal posat, esperant... I, enmig de tanta solitud i desencant, i perquè el temps ho va matant tot, creix novament com a persona per esdevenir el que calia ser des del moment en què l'amor de l'home es va esvair. Molt profund tot el que sent aquesta dona, molt aconseguida la forma d'expressar-ho.
Una abraçada, Aurora!

Jo crec, Aurora, que desprès de l'enamorament apareix una estimació molt més fonamentada en els valors de les persones..... dolçament !!!! He viscut experiències que sento i comparteixo.

Ens costa fer diferent el "com sempre". I en l'estimació, opino, que a més d'estimar, cal estimar diferent...
L'estimació com novetat i sorpresa és sensacional. Us invito !!!!

Una narració plena de vitalitat i valentia. Una persona que ha trigat massa temps en prendre aquesta decisió, però més val tard que mai. Era claríssim. Una abraçada.

Aleix

social, podria ser el teu poema. La dona que sempre espera i l'home que va a les seves. L'espera ...i l'amor? Potser és una espera d'amor, o una espera per no saber com i a on anar.

Un poema amb molta musicalitat i amb riquesa d'imatges. ( no m'extranya de tu). Sé que sempre sortiré satisfeta dels teus poemes.


Una abraçada

La vida de la dona canvià d’ençà que els xicots podíem preguntar mentre ballàvem, entre inquiets i xafarders, treballes o estudies? Abans d’aquest moment, la seva vida estava lligada a la casa, al ganxet o a l’aixada, si era a pagès. Algunes, ja s’hi avenien, però la majoria, tot i que reconeixien que la seva vida no tenia cap sentit, callaven i prou. Realment, era una vida molt allunyada de la llibertat i de l’alegria. Quan veig les dones musulmanes, em ve el record amarg de les mares i esposes de la meva infantesa i joventut.

Però tu, Aurora, amb l’estil que et caracteritza ens has dibuixat una història femenina dins de l’amargor i de la soledat, cansada d’esperar i esperar, però amb resignació mal entesa, fins que...

Les paraules clau que jo veig al teu poema són, t’espero, fas tard, pacientment, cor anestesiat, aquell gran buit al ventre, el pare sempre absent, petons distrets, la llar que netejo / no sé ben bé per qui, qui sap per on navegues, avui ja no porto la bata, amb l’equipatge a punt. Has tocat totes les tecles amb mestria i bon gust. Només una dona compren el sofriment de tantes i tantes dones que han passat pel mateix infern anodí, cruel i anihilador de la teva protagonista.

Vull destacar el ritme poètic que atorgues als teus poemes. Sempre és d’agrair entre tanta poesia de vers lliure. Té l’aire dels romanços que, amb la seva cadència monòtona i reiterant, emmarca el sentiment de lluita que, encara que un pèl tard, ha esdevingut alliberador.

Com sempre, ha estat un veritable plaer llegir-te.

Raül

en aquesta espera tants cops repetida. I no obstant, malgrat el discurs de soledat- el pare sempre absent- i la pèrdua - els fills que no hem tingut- s'albira al fons del cor un furiós desig de viure, una brasa que perviu malgrat la tristesa. Fas un quadre amb la poesia, Aurora: tot el què dius es pot "veure"; és real, es pot entendre i quasi tocar. És una escena nítida dins una -gran- pel.lícula. M'agrada molt i em toca també a dintre. Una abraçada

a

Una bona narració que espero no sigui viscuda en propia pell. Ho has descrit molt bé, fas que el lector s'hi trobi. Com es diu d'això? Una descripció molt gràfica? No ho se, ma agradat! I la reacció d'ella molt !
Anna