Cercador
Com qui sent ploure
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Estava dinant, tota la família. Gent força normal, sense arribar a ser-ho malaltíssament, que aleshores el tuf que desprenien no hi havia acondicionador perfumaire que ho solventés.
De cop i volta va sonar el timbre. Va anar a obrir el llangardaix peronita que tenien ensinistrat (abillat amb trajo de lluentons i sabatetes de xarol amb sivella de metall amorosit) i que aquell dia no tenia festa per anar a alguna paret assolellada a trobar-se amb bledes d'adjectiu homònim. De fet, el cel tirava a encapotat.
Ni temps no va tenir el ser de sang calenta d'acabar d'obrir la porta. Qui esperava a l'altra banda, impacient, va empenyer-la endavant per fer-se pas.
Era una dona d'uns quaranta anys mal portats però que es notava que volia mostrar-se sexy...sabent que no passava d'un mediocre resultoneo que quan s'ho veia s'ho colgava per no agullar-se dient-s'ho i redient-s'ho.
La dona, de cabells tenyits color entre blau magenta i klein, vestida amb camiseta ajustada, texans cenyits i estripats i sabates de la bohème (que havien pertangut a una tal Carolyn Gargotta) va travessar, volant, l'entrada i un intent de passadís d'una llar 'quiero y no puedo' i es va trobar al menjador...
El va reconèixer de seguida:
-Teodor, Teoplata meu! Fa quinze anys que t'espero, que he deixat passar el temps i cada dia mostra més languidesa i em xucla més l'ànim i l'esperit, estic cada vegada més i més i més desenergetitzada...
Aquella gent no estava per històries. L'home es va aixecar i, mentre tots feien cara d'haver d'aguantar una nosa, li va dir, amb fermesa:
-Deus ser la Nabuca, si malament no recordo. Mira, tu, tot té el seu moment. Ara estem fent l'àpat i ens ha de provar. Va, posa't contra aquella paret, estintola-t'hi, reposa i així encara fas d'estàtua encobreix-humitats. Després podràs marxar tranquil·lament i aquí no ha passat res.
La dona, aleshores, va agafar el llangardaix criat-mascota assalariat sense assegurar i fent-lo servir d'arma el va fer picar contra la taula, que va quedar partida en dos. L'animal, de resultes, va augmentar capacitat cerebral i es va tornar un savi pentecostèsic (explicable en algun altre relat).
La Nabuca, després d'haver alliberat la ràbia, va esclafir a riure com fan els bojos més sans. I aquella gent, entre avorrida i esgarrifada,es va posar tota contra la paret, fent d'estàtues, tapant la brutícia, esperant que ella se n'anés, per refer la seva pseudonormaleta vida en què si el cap de família havia tingut una amant, allò no era- o no havia de ser- creïble.
De cop i volta va sonar el timbre. Va anar a obrir el llangardaix peronita que tenien ensinistrat (abillat amb trajo de lluentons i sabatetes de xarol amb sivella de metall amorosit) i que aquell dia no tenia festa per anar a alguna paret assolellada a trobar-se amb bledes d'adjectiu homònim. De fet, el cel tirava a encapotat.
Ni temps no va tenir el ser de sang calenta d'acabar d'obrir la porta. Qui esperava a l'altra banda, impacient, va empenyer-la endavant per fer-se pas.
Era una dona d'uns quaranta anys mal portats però que es notava que volia mostrar-se sexy...sabent que no passava d'un mediocre resultoneo que quan s'ho veia s'ho colgava per no agullar-se dient-s'ho i redient-s'ho.
La dona, de cabells tenyits color entre blau magenta i klein, vestida amb camiseta ajustada, texans cenyits i estripats i sabates de la bohème (que havien pertangut a una tal Carolyn Gargotta) va travessar, volant, l'entrada i un intent de passadís d'una llar 'quiero y no puedo' i es va trobar al menjador...
El va reconèixer de seguida:
-Teodor, Teoplata meu! Fa quinze anys que t'espero, que he deixat passar el temps i cada dia mostra més languidesa i em xucla més l'ànim i l'esperit, estic cada vegada més i més i més desenergetitzada...
Aquella gent no estava per històries. L'home es va aixecar i, mentre tots feien cara d'haver d'aguantar una nosa, li va dir, amb fermesa:
-Deus ser la Nabuca, si malament no recordo. Mira, tu, tot té el seu moment. Ara estem fent l'àpat i ens ha de provar. Va, posa't contra aquella paret, estintola-t'hi, reposa i així encara fas d'estàtua encobreix-humitats. Després podràs marxar tranquil·lament i aquí no ha passat res.
La dona, aleshores, va agafar el llangardaix criat-mascota assalariat sense assegurar i fent-lo servir d'arma el va fer picar contra la taula, que va quedar partida en dos. L'animal, de resultes, va augmentar capacitat cerebral i es va tornar un savi pentecostèsic (explicable en algun altre relat).
La Nabuca, després d'haver alliberat la ràbia, va esclafir a riure com fan els bojos més sans. I aquella gent, entre avorrida i esgarrifada,es va posar tota contra la paret, fent d'estàtues, tapant la brutícia, esperant que ella se n'anés, per refer la seva pseudonormaleta vida en què si el cap de família havia tingut una amant, allò no era- o no havia de ser- creïble.
Comentaris
-
Caram![Ofensiu]brins | 20-05-2016 | Valoració: 10
Com sempre, m'has sorprès des d'un bon principi. En començar a llegir el relat, he sentit la curiositat de saber què coi feia un llangardaix ensinistrat al costat d'una família, després he pretès endevinar les intencions de la Nabuca... i tot això ha passat molt aviat a un segon pla perquè el teu doll de paraules originals i fresques m'han captivat!
Ah, i a poc a poc, també he reconegut l'actitud dels personatges d'aquesta història...
Pilar
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436213 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com