Com qui es capbussa

La infància és el moment de la veritat puix el camí que hi agafem condiciona tota la nostra existència.
Jo no he estat nen, no he tingut, doncs, infància ; només circumstancialment, mentre em feia adult tan ràpid com podés, justament per fugir de les enormes responsabilitats de l’infant. M’he endinsat pel meu camí, fugint.
I el nen dona molt a l’adult durant aquest curt o llarg període en que és infant. Li dona la ma, recupera per a aquest la infància sense els temors de la infància (però, inevitablement, amb els temors de l’edat adulta). No dono prou la ma perquè no he estat prou nen: només un fugitiu.
I l’avi, si ha estat nen, li dona la ma, gratuïtament, al xiquet, per treure-li tota la responsabilitat i deixar-lo ser petit i jugar: l’única manera de ser gran algun dia. Sí, jo, per sort, he tingut avià.
Si un dia ets gran, perquè has completat amb èxit la etapa de la infància (potser algun avi t’hi ha ajudat) aleshores pots arribar a cantar això de: “I was born to Love you with every single bit of my heart”, o sigui d’un amor totalment sincer i desinteressat, idíl•lic, que és la meta a la qual cal arribar, perquè, un cop assolit aquest moment, ja et pots morir tranquil d’haver fet allò que és el més important.
Però, en una segona pensada cal trair aquesta norma aparentment absoluta. Cal, de vegades, trair-la i trair-se perquè hi ha metes que no són nostres, per a les quals nosaltres només som un instrument, una matèria prima fungible sense objecte precís en si mateix: aquells que hem dut al mon a la força. Potser no vam ser capaços de donar-los la ma honradament o no va ser prou l’empenta que els vam donar (un sentiment, un sentit, de la nostra pròpia fragilitat, tal vegada inexacte per tal de curar-nos de l’espaordidor buit de que fos així; no voldríem que morissin massa d’hora, víctimes innocents de les nostres fantasies sobre la felicitat). Això no tindria res a veure amb una malformació infantil, amb una fugida, sinó amb una necessitat de donar aire als que ens succeeixen.
Tanmateix, malgrat tot, potser en el darrer moment experimentes, com no seria estrany perquè la natura és sàvia, un cert sentiment de plenitud (no en si mateixa sinó per fet d’haver intentat, de bona fe, quelcom). I revestit de nen plenament madur enfiles el camí contrari al que un dia vas fer: plegant les mans, com qui es capbussa.