Com plorava

Un relat de: peres

Jo li tenia el canó de la pistola tocant la templa, i plorava, com plorava. Ell segur que també estava espantat perquè suava molt, sobretot al començament, però la que tremolava de cap a peus era jo. Tremolava pels meus propis sanglots, per la pistola, pel record fins llavors borrós del Salvador que en aquell moment es va fer tan viu, per tot plegat. Ell, espantat, deia que no entenia el que jo li deia, i potser tenia raó, perquè no és fàcil enraonar quan plores a raig fet i tens per primera vegada a la vida una pistola a la mà. I per això, més que parlar-li, li cridava. Li deia que estava segura que era ell, li deia que no es justifiqués, que no em parlés de les lleis de l'època, que en el moment que intentés explicar-me alguna cosa jo dispararia. Només volia que demanés perdó.

Jo no havia investigat el cas gaire temps. Però és que ell no se n'amagava, no havia canviat res en la seva vida, feia servir el mateix nom de trenta anys enrere, vivia a la mateixa ciutat, treballava en una feina semblant. Això era el que més m'enrabiava, plorava d'indignació, perquè aquells desgraciats no sols eren assassins, mentiders, covards..., sinó que els seus crims quedaven impunes, es moririen sense que ningú no els hagués retret res. I per això plorava, també. Llavors vaig recordar-me tot d'una de la Sigourney Weaver, una dona forta, la meva actriu favorita, quina bestiesa, pensar en una actriu en un moment com aquell, amb el canó d'una pistola enganxat a la templa d'un miserable. Però ella va fer el mateix, apuntar al Ben Kingsley per un motiu similar al meu. I quan se'm va acudir pensar en la Weaver ja vaig veure que allò no acabaria bé.

Jo no sé si ell va fer examen de consciència per dins, crec que no. Em mirava amb ulls de por, però com si jo fos una desequilibrada, no perquè reconegués cap culpa. Jo procurava no mirar-lo gaire a la cara. Li cridava i l'insultava sense fixar-hi els ulls directament. No podia mirar-lo perquè em feia fàstic i em feia por, estava convençuda que si el contemplava dispararia tot seguit, pensava en el que havia fet aquell malfactor legal, com al final de la dictadura havia participat tan tranquil en aquella comèdia, com aquell que fitxa quan entra a la feina, i la feina en aquest cas era aquella posada en escena d'un consell de guerra que ells sabien prèviament el que havia de decidir, matar el Salva.

I el van matar legalment, en efecte, amb tota la calma i amb tots els requeriments legals, el matí del 2 de març de 1974 a tres quarts menys cinc de deu. Jo no estava d'acord llavors amb les activitats del Salva, tot i que les podia comprendre, perquè contra una dictadura..., però allò, allò era molt diferent: el mataven fredament!!

Pensava en aquell assassí que ara tenia al davant i que havia localitzat només en vint-i-quatre hores des que la vigília havia vist el seu nom en la sentència que ell havia firmat, uns papers que sempre havien sigut públics. Saber que tot allò pogués ser tan senzill em feia posar malalta. Se'm m'havia acudit com la curiositat de saber què se n'havia fet d'aquell home, què devia fer si encara era viu, i probablement devia ser viu perquè llavors era molt jove segons les dades que se'n sabien. I vet aquí que me'l trobo escarxofat dins el seu despatx, com un ciutadà més, amb el nom d'advocat a la porta i a la guia telefònica, tan tranquil, segurament amb una família que devia ser normal. Només de pensar-hi em venien els ois i les ganes de vomitar-li al damunt, les ganes de pixar-m'hi a sobre, les ganes de disparar.

Jo necessitava que ell reconegués el que havia fet, em calia que aquell exmilitar jurídic que feia trenta anys, amb uns quants còmplices, va enviar el Salva al garrot admetés la seva culpa. Si no, jo em veia capaç de qualsevol cosa. Havia d'haver-hi per part seva un gest, demanar perdó.

I el gest seu no arribava, em mirava amb por però sense dir res, i jo tenia cada vegada més ganes de disparar o bé contra ell o bé contra mi mateixa, i acabar aquell turment. Jo sabia que ell era més fort que jo, sabia que si jo cedia una mica, només una mica, ell seria l'amo de la situació, em prendria l'arma i potser llavors em mataria ell a mi, i això la veritat és que m'era ben igual, o potser cridaria la policia i em tancarien a la presó a mi en comptes de a ell, o encara molt pitjor, potser ell em tractaria com una il·luminada i faria veure que tot havia estat un malentès i em diria paternalment que anés a cal metge.

Per això plorava, i com plorava, per la meva feblesa, i perquè havia aconseguit enxampar-lo en vint-i-quatre hores sense cap dificultat i ara el tenia teòricament al meu albir, però ell sabia i jo també que no era com ell, que no era capaç de disparar, que no era una assassina. I per això al final li vaig dir que s'aixequés -s'havia agenollat, el molt cínic, no per demanar perdó sinó per demanar clemència- i que em deixés marxar, però que sobretot no em digués res ni tan sols em mirés perquè si em deia alguna cosa o em mirava no m'estaria de disparar.

I vaig marxar tremolant, sense girar-me, i vaig deixar la pistola a la porta del seu despatx, i llavors vaig tenir encara una nova confirmació que era ell, perquè no em va perseguir, no em va denunciar a la policia, no va avisar cap psiquiatre, no va passar res més.

Comentaris

  • Envial a tribuna@guimera.info [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 21-07-2008 | Valoració: 10

    Hola,

    El pùblicarem a Tribuna

    Coneixes www.guimera.info ? . i, Guimerà ?

    El tex en un arxiu annex en word i quan a els imatges - si en vols posar - també com annex a l'email.

    No tremolis !

    Antonio Mora Vergés

  • Original[Ofensiu]
    Laiesken | 02-01-2007 | Valoració: 9

    Ben pensat tocant un tema de relativa actualitat, m'agrada la situació de història-ficció... Perquè, ben mirat, els executors segueixen vius suposo jo no? En fi, remenar al passat de vegades et dona males experiències... tot i ser un exercici necessari i sa...


    Sir Darkest

  • Esperem que publiquis a www.guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 24-05-2006 | Valoració: 10

    Hola,

    Sóc l'Antonio Mora Vergés, coordinador de la pàgina www.guimera.info

    M'agraden molt els teus relats, i et convido a publicar a la tribuna tribuna@guimera.info ; dona un tomb per la pàgina i si t'agrada a tu, ja tenim un problema menys.

    Enviar els relats com arxiu adjunt al missatge en format word , lletra tipus 12 a tribuna@guimera.info com veuras som quasi veïns de la teva Igualada.

    Gràcies.

    mora.a@guimera.info

  • apel·lant a la consciència...[Ofensiu]
    ROSASP | 04-02-2006

    Has deixat en mans d'aquests plors els sentiments d'impotència vers el cinisme i la impunitat dels crims polítics.
    Aquest abús de poder que se'ls hi puja al cap, aquesta desvergonyida grandesa que s'enduu pel camí tot el que faci falta i que gairebé sempre amaga una enorme covardia.
    Crec que t'has ficat a la pell de la protagonista des de molt endins, deixant al descobert aquella sed de justícia i la incapacitat de matar només per venjança. Plors i més plors per saber que quedarà lliure de culpa als seus propis ulls, que tan sisquera se li ha sacsejat la consciència...

    Una història punyent i realista, molt ben portada. Felicitats!

    Petons i fins aviat!

  • Història política[Ofensiu]
    Biel Martí | 04-02-2006

    La història de la política té un sensefi de mals sabors, de coses deixades a mitges, de regustos amargs... Fins i tot, en el moment que vivim ara, podria trobar-se una analogia entre el teu relat i la situació acutal: algú que vol que les coses siguin justes veu amb impotència que el poder el segueix tenint aquell que va fer mal, que va abusar de la seva condició.

    El relat està escrit de forma elegant i precisa, trobo que t'hi has lluit, i un pot posar-se sense problemes a la pell de la dona amb la pistola i fins i tot especular sobre el sentit de la història que has escrit. M'ha fallat lleugerament el final, encara que deu tenir la seva raó de ser, el trobo lleugerament precipitat. Per la resta quasi brillant.

    Biel.

  • Transicions a mitges[Ofensiu]
    Carles Malet | 03-02-2006 | Valoració: 10

    Quantes dictadures han fet la transició complerta? Els casos de Sudamèrica potser són paradigmàtics, però no cal anar tant lluny per trobar transicions en les quals no es va arribar a demanar mai perdó als reprimits, torturats i familiars d'assessinats. I aquestes transicions mal fetes deixen marca. I deixen llavors de males herbes.

    El teu relat m'ha recordat una película que vaig veure fa molt de temps, per televisió. No recordo el títol, ni el director ni els actors. Se que la vaig enganxar començada a mitges, tard a la nit. S'hi relatava una història semblant, la d'una víctima d'una dictadura sudamericana que es troba amb el seu botxí, el reté a punta de pistola, i només li demana que reconegui els seus crims.

    Potser les víctimes nomes volen això. Hi ha gent senzilla que potser només vol que es reconegui que hi ha hagut bèsties que els han humiliat, torturat i assessinat per plaer. Pel plaer de demostrar el seu poder. El que demanen les víctimes no és venjança. Es justícia.

    Que per molts anys continuin havent-hi relats com aquest.

    Carles

  • M'agrada[Ofensiu]
    NEULA | 03-02-2006 | Valoració: 10

    molt com t'has posat a la pell de la protagonista, els seus sentiments els seus dubtes m'han semblat absolutament versemblants, ell, el que havia sigut botxi queda a l'ombra. Penso que esta bé que sigui així.

  • La visió del botxi sobre si mateix i la transició[Ofensiu]
    T. Cargol | 03-02-2006

    Molt ben descrita aquesta indiferència i aquests automatismes amb que el botxí es cobreix i pretèn ignorar el dolor causat.
    - Aquí es podria aprofundir sobre la manca de reconeixement des nostres defectes, la famosa biga en ull propi -.

    Poses de manifest que la transició no s'ha tancat encara. Potser fins i tot- veient com es posa la dreta - tot just acaba de començar.

  • M'ha agradat molt...[Ofensiu]
    kukisu | 02-02-2006

    com has aconseguit copsar l'interès del lector fins al final, un desenllaç que, tanmateix, tranquil·litza. A més no sabem mai com podem arribar a controlar les nostres reaccions en moments tan tensos.
    Continuo llegint-te.

Valoració mitja: 9.83

l´Autor

peres

72 Relats

285 Comentaris

154394 Lectures

Valoració de l'autor: 9.29

Biografia:
[Durant més d'un any, he tingut com a "foto" aquí dalt una crida al boicot contra Supermercados Dia, per haver acusat de terrorista un noi de 14 anys de Lloret de Mar (la Selva) que el mes de setembre del 2004 els havia demanat que etiquetessin els seus productes en català. Malauradament, la Guardia Civil i la seva Brigada Antiterrorista, el Ministerio del Interior i l'Audiencia Nacional van creure la versió de Dia i van tractar el noi efectivament com a terrorista, com a delinqüent perillós, com a desequilibrat, i la trista actuació que van tenir totes aquestes institucions espanyoles -encara no rectificada formalment- ha marcat per sempre més la família d'aquest noi, que van estar en perill de perdre la tutela del seu fill. Són fets que no podran oblidar mai. Fets que retraten el veritable "tarannà" del govern del senyor Rodríguez Zapatero, disposat a qualsevol cosa per evitar que proliferin a Catalunya exemples de sensatesa com el d'aquest noi, que només pretenia que es complís la llei al seu país.]

Em presento. El pare de Peres era Judà, un dels dotze fills de Jacob, també anomenat Israel. Jacob era fill d'Isaac, i aquest, fill d'Abraham. Peres, etimològicament, vol dir escletxa o bretxa en hebreu antic. Encara que no sóc jueu, sempre m'ha interessat molt la història multisecular d'aquest poble. Ara la veritat és que em fan vergonya, és com quan descobreixes que el teu millor amic en realitat es comporta com una mala persona en determinats àmbits. Potser continua sent amic teu, i l'estimes, però alguna cosa s'ha trencat entre tots dos. Des de fa cinquanta anys, volent rescabalar-se de tot el que havien patit, els jueus que manen a l'estat d'Israel han començat a fer a altres el que els havien fet a ells durant tants segles. Els palestins actuals, la immensa majoria, són innocents de tots els mals que ha sofert el poble jueu. No tenen per què pagar els plats trencats de la història. No em fa por dir això, no temo que ningú m'acusi de genocida, d'antisemita ni d'antijueu, perquè sé que hi ha molta gent a Israel que comparteix aquesta meva opinió, gent a la qual els cappares del país titllen de "traïdors".

"Peres" és, en qualsevol cas, el nom de batalla de Pere Neri. Vaig néixer fa moooolts anys. Provinc d'una ciutat que podrà ser imitada per altres, però mai Igualada. Em dedico a treballar i a la família, amb aplicació similar d'hores a cadascuna de les dues coses. Crec que crec en Déu, en els àngels de la guarda, en els Reis d'Orient, en el patge Faruk i en el més enllà, per bé que cal reconèixer que tot plegat és un misteri. Però és que m'entusiasmen els misteris més fondos de l'existència humana, m'agrada molt preguntar-me coses... i potser no m'agrada tant haver de respondre-les, sobretot quan són preguntes punyents, com ara les que demanen els motius de les desgràcies del món, dels sofriments i de la mort violenta d'innocents.

Crec igualment, però, en la possibilitat que un dia els infants riguin a cor què vols i els adults siguin realment feliços. La felicitat és diferent de la satisfacció: la satisfacció sovint té a veure amb els diners -com més diners, més satisfets. Crec, doncs, que posar l'objectiu de la vida en els diners, com si ens poguessin donar la felicitat, és un error. La felicitat requereix un mínim de benestar, això sí, un mínim, perquè si no menges o no tens llit per dormir llavors és gairebé impossible ser feliç, si no ets un sant d'aquells dels (antics) llibres de religió o un asceta tipus Gandhi, perquè si no tens res la prioritat és sobreviure. Però un cop que tens el mínim, la felicitat consisteix a viure la vida de manera més o menys lluïda segons la sort i la disposició de cadascú, a realitzar-te cada dia, a acomplir el teu destí... sense preocupar-te exclusivament per tu mateix, perquè si només penses en tu potser podràs estar satisfet, però no seràs feliç. Feliços, doncs, tot i que tinguem problemes familiars o laborals, tot i que la hipoteca o el lloguer i altres pagaments ineludibles ens collin, i encara que de tant en tant tot plegat ens faci perdre una mica el son.

També crec que Catalunya ha de ser independent, però si abans parlàvem de misteris, això és molt més que un misteri, és una utopia.

I quan tinc temps llegeixo i escric, i també m'agrada molt el cine, encara que sigui per la tele.

Fi de les confidències, de les reflexions i dels rotllos.

Les meves autores i autors preferits de RC són gent que escriu relats, no poemes. Em sap greu, doncs, pels poetes i les poetesses, però no entenc ni m'agrada la poesia, tret de casos molt excepcionals; no m'agrada ni tan sols la meva, quan em deixo anar i n'escric una de temps en temps.

I ara com ara, no se m'acut res més per dir ací.

Una abraçada,

Pere S. Neri
gener 2007
pereneri@yahoo.com