Cercador
Com mimosa
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Minerva faria cinquanta-tres anys aviat. Segurament la seva filla, com acostumava, trucaria el timbre allà mig matí i li treuria del magí la nostàlgia del viscut i après que indefectiblement la visitava cada vegada que canviava la numeració de l'edat.
-Riiiing!
I sí. Tan bon punt la Guda havia dipositat el pastís elaborat per ella mateixa en lloc segur, abraçava la mare fort molt fort. Tot seguit anaven les dues a esmorzar i s'hi estaven ben bé fins a l'hora de dinar, que no el farien. Benvinguda! Li va posar aquell nom perquè malgrat l'embaràs sorpresa, reaccionà amb amor davant el fet. Amb un somriure que no li marxava, i sabent que seria incompresa, va acomiadar-se dels pares que van esbufegar alleujats -de nou fills, un menys, estalviaven una arruga i un manat de canes- i de l'amic -que també suspirà, descarregat- amb qui havia engendrat la futura nena. I feliç, la Nerva (tot i havent-se retallat el nom) feta un nervi per a molt i tranquil·la per a més abandonà un espai que ja no li proporcionava res. La gràcia pesava més que l'instint, cosa que li conferia harmonia, digues-li espiritualitat.
Com que tenia certs estalvis per haver treballat a la ferreteria del pare del pare que la seva filla no coneixeria, va poder llogar un àtic estret i decadent, que ella, amb enginy, va adecuar i va esdevenir acollidor i alegre. El ventre creixia i la Nerva es podia permetre intenses passejades trepitjant herba sedosa i humida fins a assolir el bosc de les mimoses.
La gent d'aquella localitat de províncies feinejava llargues hores, ningú estava per a la contemplació de res que no fos omplir boques i butxaques i anar a més, com en l'època s'anava estipulant. Engranatges desagradables que la Nerva no comprenia. No es tractava de pobresa, sinó de senzillesa. Calia res més?
El bosc d'aquella espècie d'acàcia li tenia el cor robat. Allà principis de febrer els arbres van començar a esplendorejar. Milions de flors esfèriques i grogues. Boletes de peluix vegetal. Desprenien un aroma que produïa embriaguesa. Mirava amunt, al brancatge, i cada botó daurat l'acaronava. Punts de llum amb la penetració solar.
Allò va durar unes setmanes. Fins que el bosc va tornar a ser verd. Llavors va néixer la Guda.
Els diners es van exhaurir, tot i haver-los administrat amb abilitat i seny. La nena no tenia el mig any.
Una pagesa gran, grassa i bonatxassa, amb el cor expansiu, va oferir-se per guardar-la-hi. La Nerva havia trobat una col·locació en una fleca flaca que conservava una minsa clientela que calia mantenir si la dependenta cobrava poc i feia hores a dojo.
És clar que llavors tenia ben poc temps per a la criatura. Amb tot, l'hi dedicava fervorosament.
Fins que se la va poder endur amb ella i la tenia a la rebotiga dibuixant, jugant i fent boletes de molla de pa com si fossin de mimosa descolorida.
Quan va tocar, la va escolaritzar. De seguida el professorat va titllar la Guda d'obtusa. Com la seva mare, dues gotes d'aigua. Cap assignatura observava la sensibilitat.
Van transcórrer moltes estacions i molts cels i mai cap de repetit.
La Guda va poder estudiar pastisseria. Creava veritables obres d'artesania. Va voler la societat que enganxés un bon moment i la van contractar en un establiment en aquella ciutat cosmopolita amb pessics poètics on havia fet la formació. La Nerva va quedar sola encara més dies en el poblet en la fleca que mai no acabava de morir.
El bosc de mimoses la reconfortava. N'inspirava els alès, enfortien. Traslladaven.
No, no van dinar. Un tall del pastís amb el nom de la mare dibuixat amb flors de mimosa. I unes espelmes tan artístiques que sabia greu que es consumissin, un cinquanta-tres que calia bufar de pressa, doncs.
La Guda va marxar. La Nerva, que el dia del seu aniversari aconseguia festa i no havia de complir ni amb ella mateixa, encara en va menjar un altre tall. Unes boletes van caure a terra, un xic brutes de crema cremada, cruixent dolçor de sucre concentrat amb textura de vidre amorosit, com la superfície d'un llac gelat esmicolejable.
I tot seguit va fer cap al bosc de les mimoses.
Són uns arbres que en arribar a la trentena moren. Gens casualment, tots havien viscut tres dècades. I ben expressament no se'ls havia deixat ser invasors, i mira que ho havien provat, regalant llum que ve de lluny.
La Nerva va quedar desolada. Al seu torn, començava a morir.
-Riiiing!
I sí. Tan bon punt la Guda havia dipositat el pastís elaborat per ella mateixa en lloc segur, abraçava la mare fort molt fort. Tot seguit anaven les dues a esmorzar i s'hi estaven ben bé fins a l'hora de dinar, que no el farien. Benvinguda! Li va posar aquell nom perquè malgrat l'embaràs sorpresa, reaccionà amb amor davant el fet. Amb un somriure que no li marxava, i sabent que seria incompresa, va acomiadar-se dels pares que van esbufegar alleujats -de nou fills, un menys, estalviaven una arruga i un manat de canes- i de l'amic -que també suspirà, descarregat- amb qui havia engendrat la futura nena. I feliç, la Nerva (tot i havent-se retallat el nom) feta un nervi per a molt i tranquil·la per a més abandonà un espai que ja no li proporcionava res. La gràcia pesava més que l'instint, cosa que li conferia harmonia, digues-li espiritualitat.
Com que tenia certs estalvis per haver treballat a la ferreteria del pare del pare que la seva filla no coneixeria, va poder llogar un àtic estret i decadent, que ella, amb enginy, va adecuar i va esdevenir acollidor i alegre. El ventre creixia i la Nerva es podia permetre intenses passejades trepitjant herba sedosa i humida fins a assolir el bosc de les mimoses.
La gent d'aquella localitat de províncies feinejava llargues hores, ningú estava per a la contemplació de res que no fos omplir boques i butxaques i anar a més, com en l'època s'anava estipulant. Engranatges desagradables que la Nerva no comprenia. No es tractava de pobresa, sinó de senzillesa. Calia res més?
El bosc d'aquella espècie d'acàcia li tenia el cor robat. Allà principis de febrer els arbres van començar a esplendorejar. Milions de flors esfèriques i grogues. Boletes de peluix vegetal. Desprenien un aroma que produïa embriaguesa. Mirava amunt, al brancatge, i cada botó daurat l'acaronava. Punts de llum amb la penetració solar.
Allò va durar unes setmanes. Fins que el bosc va tornar a ser verd. Llavors va néixer la Guda.
Els diners es van exhaurir, tot i haver-los administrat amb abilitat i seny. La nena no tenia el mig any.
Una pagesa gran, grassa i bonatxassa, amb el cor expansiu, va oferir-se per guardar-la-hi. La Nerva havia trobat una col·locació en una fleca flaca que conservava una minsa clientela que calia mantenir si la dependenta cobrava poc i feia hores a dojo.
És clar que llavors tenia ben poc temps per a la criatura. Amb tot, l'hi dedicava fervorosament.
Fins que se la va poder endur amb ella i la tenia a la rebotiga dibuixant, jugant i fent boletes de molla de pa com si fossin de mimosa descolorida.
Quan va tocar, la va escolaritzar. De seguida el professorat va titllar la Guda d'obtusa. Com la seva mare, dues gotes d'aigua. Cap assignatura observava la sensibilitat.
Van transcórrer moltes estacions i molts cels i mai cap de repetit.
La Guda va poder estudiar pastisseria. Creava veritables obres d'artesania. Va voler la societat que enganxés un bon moment i la van contractar en un establiment en aquella ciutat cosmopolita amb pessics poètics on havia fet la formació. La Nerva va quedar sola encara més dies en el poblet en la fleca que mai no acabava de morir.
El bosc de mimoses la reconfortava. N'inspirava els alès, enfortien. Traslladaven.
No, no van dinar. Un tall del pastís amb el nom de la mare dibuixat amb flors de mimosa. I unes espelmes tan artístiques que sabia greu que es consumissin, un cinquanta-tres que calia bufar de pressa, doncs.
La Guda va marxar. La Nerva, que el dia del seu aniversari aconseguia festa i no havia de complir ni amb ella mateixa, encara en va menjar un altre tall. Unes boletes van caure a terra, un xic brutes de crema cremada, cruixent dolçor de sucre concentrat amb textura de vidre amorosit, com la superfície d'un llac gelat esmicolejable.
I tot seguit va fer cap al bosc de les mimoses.
Són uns arbres que en arribar a la trentena moren. Gens casualment, tots havien viscut tres dècades. I ben expressament no se'ls havia deixat ser invasors, i mira que ho havien provat, regalant llum que ve de lluny.
La Nerva va quedar desolada. Al seu torn, començava a morir.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436225 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com