Com m'agrada Neruda!

Avui m’ha vingut de gust passar pel teu espai i llegir el primer dels relats que vas penjar a RC i ho celebro.
Vas escriure, fa gairebé cinc anys, una breu història de casualitats molt ben trenada. El relat deixa una sensació estranya al lector, desitjaria saber què hagués passat si la protagonista també hagués fet el canvi de metro seguint-lo amb ell. Potser l’actitud de la noia que es protegeix amb la carpeta (”dels cops de colze i de la vida”) no li permeten haver actuat d’una altra manera.
També m’han cridat l’atenció aquests vint anys que el relat menciona com que s’han esvaït com el fum”. Realment deixa clar que el que ha passat en aquest temps no és gens significatiu ni important, tot i que la protagonista ja té dos fills
Ens seguim llegint,
Núria
PS: Et veurem aviat per aquí?

Quatre línies. Amb quatre senzilles línies ens transmets uns sentiments interns que passen la barrera del temps.
T’he de continuar llegint. Avui he començat pel primer !
—Joan—

aquest relat, la història en sí, i cóm l'has desenvolupat també. M'ha agradat des del començament amb la descripció del metro a Diagonal (quins records que em porta), i les referències literàries sempre m'entusiasmen perquè són d'allò més evocadores. Crec que el relat és del tot versemblant, fins i tot el retrobament final. Barcelona no és tan gran després de tot, i trobo tan lògic que ella se'n recordi, com que ell no ho faci.

Tenia present que em faltava llegir un relat dels que tenies publicats. Avui, per fi, he trobat el moment per fer-ho i, com tots els que has penjat fins ara, m'ha deixat gairebé sense paraules. Em resulta fins i tot curiós que quan et llegeixo, hi hagin expressions/sensacions que, d'escriure-les, sé que serien quasi bé calcades a les que has fet servir tu. Potser és que tenim una manera d'entendre la vida força semblant...
La meva més sincera admiració per com escrius, per com descrius i, sobre tot, per com transmets.
No paris de fer-ho, si us plau.
Una abraçada

Neruda (ni la majoria de poetes), però aquest relat m'ha entusiasmat, quines coses. I mira que la temàtica (trobades transcendentals esdevingudes "per casualitat" en circumstàncies ordinàries i del tot atzaroses) és coneguda, però tu ho has sabut clavar.

Felicitats. Miro la teva biografia ("...m'agrada escriure històries d'aquelles que permeten ensumar, llucar, palpar, assaborir, endevinar qui sóc i per què sóc") i suposo que ara et conec ja una mica. Deus tenir una vida interior d'allò més interessant.

Dos vides que es creuen i es retroben. Un sentiment que ha perdurat en el temps. Però de cop, i per atzar, el perible de la vida i del temps, en un moment i espai concret, ens fa fer reflexionar el què podíem haver sigut i viscut si haguéssim anat per un altre camí, en altres circumstàncies. Una mostra que la realitat la construïm nosaltres mateixos, ens agradi o no.
Aquells"vint anys esvaïts com el fum" ella guarda, encara, aquell paper arrugat, aquell tresor d'esperança, amb aquell vers de Neruda. D'ell, li queda només això i la nostàlgia: -"Te recuerdo como eras en el último otoño. Eras la boina gris y el corazón en calma. En tus ojos peleaban las llamas del crepúsculo...". -"Tu recuerdo es de luz, de humo, de estanque en calma!". Jo penso que ell sí que segueix recordar-se'n! És el que dona sentit a l'existència d'ella...

Un relat excel·lent, Fridia, sense cap dubte. Has triat unes paraules, com es destria el gra de la palla. De vegades ens és difícil, amb tant poques paraules, explicar una història que tingui forma i contingut sòlid i entranyable; i a la vegada, transmetre sentiments i sensacions que t'arriben molt endins, però tu ho aconsegueixes amb una gran qualitat literària.

Enhorabona, això és un gran mèrit. Benvinguda a RC; et seguiré llegint!

PS. Moltes gràcies per les teves paraules!

Una abraçada!

Mon

El relat és molt bó, per mi Neruda és un d'els millors,ho tinc molt clar.Gracies.
Endavant.

flueixen els teus relats. Curts i intensos, però exquisidament treballats. Amb els dos que de moment ens has regalat a RC no t'ha calgut desenvolupar històries de passions, monstres, assassinats o mons imaginaris per tenir el lector captivat. De moment, ens has deixat dues perles que, un cop llegides, continuen ressonant dolçament en el cervell durant minuts.

Esperem més ...

Carles

... gent de probada credibilitat com l'rnbonet i el pivot, no he dubtat en venir a veure que ens explicaves.

I la veritat és que m'ha agradat molt el relat. Valoro molt poder escriure una història en tan poques línies. Una història ambientada amb poques pinzellades que transmet sentiments al lector... i a més el metro i les casualitats són dos temes que m'agraden especialment com a recursos literaris.

Benvinguda Fredia i felicitats pel debut!

Vinc amb retard a donar-te la benvinguda, però veig que de totes maneres entres per la porta gran! M'ha agradat, aquest relat. És treballat, has buscat i destriat paraules però sense donar un caire massa rebuscat al text, i la història, tot i que senzilla, resulta simpàtica. I ho dic tenint en compte que el final és més aviat tristoi, però la història en si, i malgrat el salt temporal, forma un conjunt harmònic que capta l'atenció del lector i li permet fer, al final, una petita reflexió. Ella recorda. Ell no. De veritat que ell no recorda?

En qualsevol cas, queda Neruda. I és que el poema, segons deia Octavio Paz, és allò que queda.

Gràcies per aquest relat i el teu comentari, Fredia!

Una abraçada,

Vicenç

...xicona/xicon!
Amb un llenguatge plácid i ric; amb uns girs i repeticions que fan partícep el lector; amb una gran mestria amb el tempo del relat...
Molts com tu en voldria jo a RC!
Molta salut i molta rebolica!

de la vida rutinària de l'insti, del metro, de l'anar i tornar a casa... n'has tret un relat bestial, has elevat al cim la idea senzilla de la vida diària, has elevat al cim la melangia, l'instant, la casualitat, la poesia...
Has tocat el tema Neruda quasi sense tocar-lo, amb compte, com de puntetes, amb respecte, amb tres pinzellades de fragments que arriben a l'ànima...
El teu relat entra, penetra en la sensibilitat i el cor batega i gaudeix i la pell... s'esborrona suaument... felicitats!
Una abraçada

Bé, et vaig deixar un missatge al fòrum...

El teu relat està molt bé, ben escrit -cosa que s'agraeix- i, a més, gira entorn un dels meus temes preferits: l'atzar, el destí...les casualitats de la vida...
La part més "literària" és un recurd útil i agradable com a nexe tangible que s'estableix entre ells...
Ara bé, no tinc gens clar que sigui necessari el retrobament al cap de vint anys...potser és factible, possible, però no massa verídic, i trenca la línia màgica d'un encontre fugaç, sense més conseqüències que les lògiques d'un fet semblant...
Per a mi, personalment, un breu i senzill contacte humà que desperta i provoca unes sensacions i uns sentiments tan especials entre dos desconeguts, ja és prou tema...

LLegiré el pròxim, tinc curiositat, ho fas bé.
Benvinguda a la família RC!
foster

Crec que és un bon relat. Com ha dit algú abans et quedes amb les ganes de saber què ha passat en aquests anys de transició entre un fet i l'altre -i això és bo. Potser hauria estat bé dir què ha passat en aquests vint anys, no explicar-ho tot, perquè no hi cabria, però així potser no resultaria un salt tan brusc i tindríem més informació, és una opinió, eh.
Benvinguda a la pàgina.

T'ho dic ben de veritat. M'ha encantat aquest relat. Se m'ha fet curt! Voldria saber més de les vides de tots dos, què va passar, per què no van anar més enllà, què ha passat en aquests anys...

En tot cas, aquest relat teu, el primer que penges al web, fa que em semblis una autora a seguir. Tens un domini del llenguatge impecable, una habilitat innegable per explicar una història i la capacitat, que sempre s'agraeix, d'aconseguir un final rodó per al teu relat.

Felicitats, de tot cor.

No esperava veure una experiència pròpia escrita per un altra però, sembla que a la vida li agrada repetir-se. Potser som ànimes bessones... ;-)