COM L’OMBRA

Un relat de: Ravegal
COM L’OMBRA

Sempre la té allà, al seu costat, grisa, sense fer ni deixar fer. Per ignorar-la, parla sol. Pel carrer no es manifesta, va sempre en un segon pla. En una reunió s’espera fora i en una rotllana d’amics o coneguts fa un pas enrere. Cine, teatre, excursions i mil una activitats per esquivar-la no aconsegueixen res, ella l’espera a casa. Ell ho sap, i ja n’està cansat.
De bon mati, quan es regira entre els llençols veu amb tristor aquella part de llit que d’un temps ençà cada matí resta llis. Una vegada enllestides les rutinàries operacions que la polidesa i la higiene exigeixen, es vesteix apressadament, cal ser diligent i no donar temps a que arribi.
Amb un únic pensament al cap surt al carrer i constata que no hi ha rastre de la seva presència. Camina de pressa i enfila el carrer que puja al turó que s’aixeca a tocar de les últimes cases. Va sol, ella no hi és. Vinga, amunt.
Entra en un corriol que s’enlaira. El seu pensament és fugir lluny d’ella. Té la intenció d’amagar-se en qualsevol cavitat de l’abandonada pedrera. Vorejant l’estimball encara l’últim repetjó. Quan és a la meitat s’atura de cop. Palplantat intenta raonar el que veu, i no s’ho creu. No pot ser! Es allà! Ella és allà! L'està esperant al peu de la creu que encimbella el turó.
Amb els ulls encesos d’ira hi va de dret disposat a posar punt final a tan continuat assetjament.
—Deixa’m en pau. No et vull veure més. Què hi fas aquí?
- Sabia que vindries – li respon sense modificar la seva postura.
- Perquè em segueixes? Qui ets? – li etziba colèric.
- Sóc la Soledat i no penso deixar-te – sentencia.
En sentir aquestes paraules, prenent-la d’un braç la fa giravoltar amb força i la despenya per cinglera. Reacciona lentament i s’apropa a la vora de l’espadat per veure el dany de la seva arrauxada acció. Amb la mirada un relleix de la cinglera quan una mà se li posa sobre l’espatlla i una veu li diu:
—Sóc aquí, no busquis més. Va, tornem a casa.

Comentaris

  • Soledat[Ofensiu]
    Montseblanc | 09-05-2020

    La solució no és fugir de la soledat, sinó fer-se amic d’ella. Un cop aconseguit això, ja no ens neguitejarà i inclús en traurem profit.
    El teu relat m’ha tramés tristesa perquè fa evident que hi falta una persona a l’altre cantó del llit, però també m’ha fet sentir la força del protagonista, lúcid i conscient de la situació, amb força per prendre accions.
    La soledat és bona, si no ens capfiquem, i a més té diferents graus, fluctua, com la vida tota, i aquí està la gràcia.

  • La solitud personificada[Ofensiu]
    Jam Malson | 01-05-2020 | Valoració: 10

    És un excel·lent retrat de la solitud no desitjada.

    La dramatització queda molt ben definida en el diàleg, on la lluita de l'home —“Deixa'm en pau. No et vull veure més. Què hi fas aquí?”, “Per què em segueixes? Qui ets?”— obté una demolidora sentència com a resposta: “Soc la soledat i no penso deixar-te”. Aleshores, davant d’aquest cop de realitat, l'home es revolta i intenta deslliurar-se'n, però no pot. És la soledat, finalment, la que li exigeix resignació: “Sóc aquí, no busquis més. Va, tornem a casa.”

    —Disculpa'm l'atreviment, però et poso l'enllaç d'un poema que vaig escriure fa anys i en el que parlo de la solitud com una amant.

    Quan la solitud esdevé amant

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: