COM HI HA DÉU !!!

COM HI HA DÉU !!!

Aquella tarda a Madrid es respirava un ambient carregós. No, no era l'habitual contaminació... era quelcom rar i indeterminable. Potser era la premonició d’una primavera calenta...
Estant jo fent temps en un bar prop de la Carrera de San Jerónimo, ple de banderes espanyoles amb la gallina moltes d’elles, vaig veure com feia entrada l’Agustín Hernáez del Rio de Pómez-Vega.
-Coño mira el catalán, el siempre tan puntual -digué amb sorna escandalosa, tant, que la majoria de parroquians d'aquell tuguri espanyolista varen mirar-me amb cara de fàstic profund.
Mentre l’Agustín demanava una copa de brandi m’allargà un feix de papers.
-Son los pedidos anulados de tu cava de autor... Nádie quiere saber nada de productos catalanes. Lo siento Jóse –digue ell. Es lo que hay. Dicen que lo prefieren de Extremadura o de...
De repent el televisor de plasma d’unes bastes dimensions començà a vomitar una noticia d’última hora. Vaig quedar-me esmaperdut.
La noticia deia que en el Congrés dels Diputats hi havia un gran desori. És veu que en el ple per efectuar el canvi de Govern els sortints es negaven abandonar els escons tant i tants anys ocupats per ells en majoria endèmica i absoluta. El caos era ferotge tot eren crits de viva España, de aquí no nos moveran, viva la Legión, arriba España...Molts cantaven el Cara al Sol.
Les càmeres de televisió no pogueren evitar aquell espectacle dantesc, els bombers tallant les cadenes dels irreductibles diputats, inclosos el president i govern en ple aferrats als seus escons enfollits i violents, escopint de rabia a tot aquells pobres bombers i guàrdies civils (aquests últims ara ja com a servidors d’ordre constitucional) per treure’ls sense contemplacions.
Els pocs diputats catalans en trista minoria, vist aquell desori més que vergonyós, decidiren sortir sense fer soroll per anar agafar l’Ave direcció Catalunya. L’Independencia estava a prop.