Com em vaig fer model artístic

Un relat de: wynelland
Van haver de passar dos mesos, però al final en Pius es va comportar i va venir al meu taller. Era un professional seriós, molt ocupat. La seva presència –era alt, bru, amb una perilla d’aquelles que donen confiança, ulleres quadrades de muntura metàl·lica i un trajo que li quedava la mar de bé– em feia sentir petit. De fet, encara no em podia creure que el tingués allà, entre els meus quadres, que havia arrenglerat al voltant de les parets com si d’una exposició es tractés. En Pius anava passant pel seu costat aclucant els ulls i amb un rictus seriós als llavis. Em tremolaven les mans i el cor em repicava ràpid, però tot i així aviat em vaig adonar que no es quedava més de deu segons davant de cap de les meves obres. Ni tan sols de «L’home del tercer mil·lenni», peça de la qual estava especialment orgullós.
Mal senyal, doncs.
De sobte, es va quedar parat enmig de la sala i es va treure les ulleres per poder-me clavar els ulls sense obstacles que s’interposessin entre tots dos. Un feix de llum que entrava per la finestra lateral il·luminava la seva mata de cabells castanys foscos i consistents. Llavors em va dir:
–A veure, gira’t... –Va començar a moure el dit índex dibuixant cercles a l’aire amb un somriure tan confiat als llavis que no vaig gosar contradir-lo–. Sí, ja m’ho semblava... Tens un cul bufó.
–Com... –vaig començar a dir–. Però...?
–Tot això? –va preguntar-me en Pius mentre assenyalava al seu voltant amb una ganyota divertida al rostre–. Mira; et seré franc: les teves obres no m’interessen gens, però...
–Per què? –em vaig atrevir a interrompre’l. Em sentia les mans amarades de suor.
–Et falta tècnica, però això no és el pitjor... El pitjor és que et falta... No sé com dir-ho... Veritat? Sí, és això: li falta veritat.
Alguna cosa es va trencar a dins meu. Em va envair una onada de calor sobtada. I després fred. Les mans em tremolaven encara més. I el cor amenaçava en sortir-se’m del pit. De nervis, de ràbia...? Al final vaig explotar:
–Què collons vols dir que li falta veritat? –No era la primera vegada que algú em deia una bestiesa semblant–. Quin coi de veritat dius que...?
–No et sulfuris –em va dir en Pius picant-me un ullet–. Potser no m’agraden els teus quadres, però tu estàs prou bé... No t’ho has plantejat mai, fer de model artístic?

Comentaris

  • La vida és una sorpresa.[Ofensiu]
    Nil de Castell Ruf | 28-09-2017 | Valoració: 10


    En el cas que sigui biogràfic, sobtada manera d'esdevenir model tenint en compte que anaves per pintor artista. Jo faig fer de model forces anys i si ho vaig ésser fou també d'una manera anecdòtica. Doncs es dona el cas que hi cercaven un model i la veritat que era gairebé impossible trobar-ne un de masculí en una petita població pesquera al sud de la Gran Bretanya. Si tens temps fes un cop d'ull als dos poemes meus que tracten aquest tema :"L'ULLl" i un altre "SCHOOL OF ART. El teu m`ha semblat diferent diferent... I pregunto jo, mai havies tingut la percepció que el teu cos era digne per a posar com a model?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: