Com el vent

Una comparació molt ben trobada!

Gràcies per llegir-me.


Petons.

una cançó amb uns mots que embolcallen una gran veritat. T'ha quedat molt bonic. Gràcies. 1abraçada. ESPIRAL.

és la font d'inspiració que més ens estimula. El teu poema, aparentment senzill, és profund, amb versos ben aconseguits.

Gràcies pel teu comentari i per lateva poesia, d.

Un vaixell valent, aquest de què parles en el teu poema, que no té por ni "de la mar ni del vent, ni de la gent, només d'ell mateix i del atzar."

Realment, és així: en nosaltres mateixos radica el perill, el canvi de rumb que ens fa perdre camins o agafar dreceres: nosaltres som el nostre propi motor, en forma de brisa suau i constant o sobtada tramuntana que amb tot arrasa... nosaltres i la casualitat, aquell atzar que canvia les circumstàncies dels mapes sense avisar-nos i que pot deixar-nos a la deriva en qualsevol instant.

Un plaer llegir-te! Veig que tens nous poemes publicats, des de la darrera vegada que vaig entrar a llegir-te i comentar-te, així és que tornaré aviat per aquí...

De moment, t'envio una abraçada encalmada,
Unaquimera

M'encanta el mar i els seus canvis sobtats, sempre l'he vist com un element amb vida pròpia, elegant, majestuós i deliciós a voltes i temible i furiós d'altres. Bona comparació amb la gent que acostumem a ser variables com els vents, la tempesta i la calma.
Sempre acostumem a ser nosaltres mateixos qui més mal ens podem fer.

Una abraçada i endavant

ARA NOMÉS CAL QUE HI POSIS LA MÚSICA. S'HA DE SER DE PROP DE LA MAR PER PODER-LA DESCRIURE, I TU HO HAS FET. UNA ABRAÇADA!