Com el seu ídol

En Joan va tornar a passar davant l'aparador de la llibreria. I aquesta vegada hi va entrar. Finalment havia decidit comprar-se aquell llibre, una reedició de l'última novel·la de Manolo Lodrope, mestre català del gènere fantàstic mort des de feia cinquanta anys.

Estava tan content amb la seva adquisició que aquella mateixa nit, tan bon punt arribà a casa seva, va començar a llegir-la, i fins que no va haver-la acabat no va parar, ja a trenc d'alba.

El matí tot just s'iniciava; era dissabte, i en Joan recordà que a les deu havia quedat amb la seva xicota, la Cristina. Així que, un cop es va haver rentat la cara i va haver esmorzat, va sortir cap a casa de la Cris. Havien quedat davant una nova botiga de roba, inaugurada des de feia poc, i ubicada en un carreró per on en Joan no hi havia passat mai.

El noi va arribar aviat a la cita, de manera que, per fer temps, es va entretenir mirant l'aparador del local del costat de la botiga de roba, un establiment que es dedicava a la venda i reparació de màquines d'escriure. En aquest sentit, en Joan era un romàntic, i tot i que apreciava les comoditats que, per descomptat, oferien els ordinadors (de fet, en tenia un de portàtil), li encantaven les màquines d'escriure, sobretot el so a l'hora de picar-ne les tecles.

Es va fixar, en concret, en una màquina d'escriure molt antiga, però que, almenys a primera vista, semblava en bon estat. Es va sorprende agradablement pel fet que, malgrat la seva antiguitat i que fos d'una marca molt bona, estigués bé de preu, així que no ho va dubtar i va entrar-hi per adquirir-la. "Bon dia, senyor, voldria comprar aquella màquina d'allà" digué en Joan, tot assenyalant-la. "Molt bé, jove. Deixi'm que li digui que és una excel·lent elecció. Sàpiga que aquesta màquina havia estat propietat de l'escriptor Manolo Lodrope". En Joan va dibuixar aleshores un gran somriure en el seu rostre. "Genial, és un dels meus autors preferits!".

El noi va sortir del local ben satisfet de la seva compra, però davant la botiga de roba del costat, la seva xicota ja feia estona que s'esperava. "Joan, fas tard! I, per cert, que fas sortint d'aquí al costat? I què és això que t'has comprat?". "Hola, amor, no t'ho creuràs: això és la màquina d'escriure de Manolo Lodrope!".

Aquell migdia, quan en Joan tornà a casa seva, va fer-se el dinar i va engolir-lo en un tres i no-res. Llavors, va obrir el maletí de la màquina d'escriure, en va treure l'aparell, va agafar un paquet de fulls blancs i es va posar a escriure un conte. I així es va passar tota la tarda.

Al vespre, havia tornat a quedar amb la Cris, la seva xicota. La noia va arribar puntual al portal d'en Joan, i va trucar a l'intèrfon, però el noi no contestava. Després de diversos intents infructuosos, la Cris va trucar al mòbil del seu xicot, però tampoc no va obtenir cap resposta. Aleshores, es va començar a preocupar i va treure de la seva bossa de mà un joc de claus del pis d'en Joan, que el noi li havia donat al cap de poc d'iniciar la seva relació. Va pujar les escales corrent. Va obrir la porta de l'habitatge d'en Joan mentre deia, nerviosa: "Joan, sóc la Cris, obro la porta, eh?".

Llavors va ser quan la Cristina es va topar, al menjador, amb la terrible escena: el cos del seu xicot ajagut sobre la màquina d'escriure. Podia semblar que el noi s'hagués quedat adormit, però la Cris sospitava que havia passat el pitjor: "Joan!!" va cridar esglaiada. Va acostar l'orella al pit del noi i, efectivament, el seu cor no bategava: era mort. La Cristina va començar a plorar desconsoladament. Al costat de la màquina hi havia una pila formada per uns quants fulls mecanografiats, i, encara enrotllat a l'aparell, hi havia el que semblava ser l'últim full del relat que havia estat escrivint en Joan.

El que no sabia la Cristina era que, cinquanta anys abans, l'escriptor Manolo Lodrope, l'ídol del seu xicot, havia mort en idèntiques circumstàncies, també en acabar d'escriure la seva última novel·la. Tot plegat era una casualitat? O potser no?...