Com el saberut que invoca la paraula...

Un relat de: deòmises

Com el saberut que invoca la paraula i el seu àcid
Discurs amb el beneplàcit
De qui creu escoltar -boca plena de metzina, oïdes
Sordes-, lluny de les eixides

De buits palaus d'ignorància, i que es manté, sempre tàcit,
Al marge còmode i plàcid
De la callada arrogància de veure's novell rei Midas
Enmig de ments condormides,

La vida sembra la nit -que conserva en la conversa
Els mots que, amb llengua perversa,
Abastaran el delit per l'or vell de l'estultícia,
Engendrat per l'avarícia-

En l'artiga de l‘oblit del magí en guaret perpetu
Del saberut que avui veto.

Comentaris

  • Sonet[Ofensiu]
    Gertrudis | 19-11-2007 | Valoració: 10

    estrany i crític amb la gent que només parla per parlar. N'hi ha molts així, pertot arreu

    Clàudia

  • Dir-te, en principi,...[Ofensiu]
    rnbonet | 04-10-2007

    ...que quan "faig d'escriptor de renglons curts" és més per imposar-me un deure que per vocació.
    Així estant, no vull que consideres massa la meua opinió entorn els teus versos:
    *m'agraden -almenys aquest poema-. Pel simbolisme expectant, per l'aspra musicalitat, per la invocació a coneguts aspectes o personatges històrics.
    *no em fan el pes. Per les rimes, sobretot, que de vegades veig forçades. O només 'exactes' en determinat lloc geogràfic de la nostra terra.
    De totes maneres, sempre és aquesta una opinió personal. No mai una crítica d'entès, sinó d'aficionat, no massa culte.

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

305954 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978