Com el fang

Les agòniques tardes dels diumenges, el transbordador ens retornava al poble tot travessant el riu de banda a banda. Encara paladejo la calma intensa d'aquelles tardes festives, quan m'anguniava arribar al poble perquè sabia que arribar-hi era perdre't una mica i començar a enfonsar-me així en una carregosa solitud que no trigaria en arribar-hi.

Sempre somiava que et perdria, tu mateixa m'ho deies sovint, que marxaries, que tenies projectes lluny d'aquí, uns projectes per a mi inqüestionables, però que em feien mal com em feia mal que la terrissa no acabés tenint la forma que jo desitjava o que el fang tingués més aigua de la necessària i no es pogués treballar al meu gust. Però mai no t'explicava els meus somnis, ni les meves pors, mai no ho vaig fer per aquesta incapacitat meva per a la paraula escaient i oportuna perquè el meu era un silenci tan dens com el fang.

Vaig ser feliç aquell temps a casa dels terrissaires, mentre tu hi eres, és clar. La humitat m'omplia els narius i em penetrava els porus de la pell i quan introduïa els meus dits en el fang em sentia connectat a la terra, a l'origen de tot, com si realment hagués arribat al fons de mi mateix. No hi ha cap paraula, cap, que pugui expressar aquell sentiment.
El fang va ser el nostre vincle d'unió des del dia que ens vam veure a la porta del taller, jo era un simple aprenent i tu la filla de l'amo, el meu mestre. I llavors vaig descobrir la teva mirada de plom sobre aquell bloc deforme de fang, i en les teves pupil·les dilatades ja es podia reconèixer la figura que més tard hi vas fer, una dona de cabell rinxolat, ben bé com llavors era el teu, i que inclinava el cap i la mirada cap a terra en un gest tan simple com emotiu.

Quan aquells diumenges tornàvem amb el transbordador, després d'haver passejat pels camins que vorejaven l'altra banda del riu, pensava que aviat hauria de prescindir de tu i conformar-me només amb el riu, amb el castell que s'esmicolava terrós i superb davant nosaltres o amb el silenci insondable del fang. En aquells moments m'agafava a les teves mans, em conformava amb aquella petita llicència per part teva, aquella oportunitat que em donaves de sentir el contacte dels nostres palmells i dels nostres dits entrecreuats, aspres a causa de les restes del fang que tota la setmana treballàvem i que ens deixava una petjada d'envelliment sobre la pell. I llavors retornava la mirada al castell i al seu color ocre de terra remoguda i sentia la potència del riu que balancejava el transbordador, i la humitat que desprenia l'aigua, i aquella olor carregada d'una certa esperança que sempre tenien les tardes de diumenge. Tot plegat formava un món únic que dotava de sentit la meva vida, un sentit complet que mai més no he arribat a copsar de cap altra manera.

Quan baixàvem del transbordador i ens acomiadàvem d'en Nito... ja potser ni recordes en Nito, el seu invariable jersei apedaçat i els manyocs de cabells terrossos, sempre ens adreçava alguna paraula... Quan baixàvem del transbordador, deia, caminàvem lents fins al poble, al costat de les nostres bicicletes, pel camí dels presseguers. El camí dels presseguers sempre era diferent: el color de la terra, a voltes eixut a voltes humit; l'aroma dolç o amargant dels arbres; la textura de l'aire barrejat amb pols que de vegades ens feia estossegar... Només eren immutables les nostres passes lentes dels diumenges i les teves paraules que bastien castells en un demà que només et pertanyia a tu, com si per a mi no existís res més enllà del fang que treballava al llarg de la setmana, d'aquell camí o d'aquelles tardes de diumenge. Però quan a la nit em quedava sol, no arribava a entendre que jo no tingués cap percepció de futur en aquella edat en què, sens dubte, el futur és cabdal per a la supervivència i m'esforçava llavors a bastir projectes, però aquests sempre començaven i acabaven a casa dels terrissaires.

La setmana abans que marxessis va arribar el cerç. La cella densa de núvols va ensenyorir-se dels cims dels Ports i el nostre cel va recuperar la transparència blava, profunda i nítida a cops de ràfegues d'un vent que esfilegava dels núvols i ens ennuegava l'alè. En Nito va tancar el Pas de Barca i va deixar de travessar el riu durant tota la setmana per por a perdre el control del transbordador, i jo vaig alegrar-me perquè fantasiejava imaginant-nos aïllats en el nostre poble.

Aquella setmana vaig aprofitar per acabar les darreres peces de terrissa que tenia pendents, vas ajudar-me, i jo vaig fer l'únic intent de forçar-te a no marxar del poble i vaig parlar-te amb unes paraules ensucrades que mai abans no havia utilitzat amb tu ni amb cap altra dona i que, després de pronunciar-les, les vaig sentir ridícules en els meus llavis inexperts. Em va semblar que queies en aquella mena de xarxa afeblida que jo estenia als teus peus per atrapar-te, però no va ser així. Només vas concedir-me la gràcia d'acotxar-me amb tu, de deixar-me traspassar la frontera de les teves mans i notar la tebiesa del tacte ferm i carnós del teu cos. Per un moment, mentre t'omplia de besades, vaig creure que no marxaries. Tot sentint les ràfegues del cerç contra els porticons de les teves finestres, vaig pensar que en Nito, en complicitat amb el vent, deixaria el transbordador a la deriva per evitar-te la marxa, però no fou així, i, si això s'hagués esdevingut, hauries marxat per qualsevol altre dels camins que no creuaven el riu per abandonar el poble, ho tenies molt clar.

El vent va minvar de mica en mica, la cella dels Ports es va anar esvaint, com tard o d'hora sempre fa. Tu vas marxar, havia de ser així. Amb el temps m'arribaren notícies teves en alguna carta on m'explicaves què hi feies i em demanaves com anava tot, un "tot" impersonal i indefinit. Les cartes anaren minvant de forma oposada als teus èxits creixents, com no podia ser de cap altra manera. Llavors vaig pensar que els teus triomfs escultòrics només tenien raó de ser a partir de la nostra distància i vaig creure que ja estava bé, que ja tot estava bé.

Les teves notícies es reduïren finalment al no res. El meu record sobrevolava cada cop més lluny de tu i de la teva vida, atrafegat com anava en donar forma a gerros i vaixelles, a enfornar i esmaltar amb la cura que demanava la feina a casa dels terrissaires. Només em retornaves a la memòria quan venies de visita a casa teva i passaves un moment pel taller. Però llavors ja eres lluny de mi i només em posseïa el fang que ja havia obert escletxes irrecuperables a les meves mans i m'havia ratat les ungles que ja semblaven tan corcades com el castell del nostre poble.

Lídice