Com el fang

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz

Les agòniques tardes dels diumenges, el transbordador ens retornava al poble tot travessant el riu de banda a banda. Encara paladejo la calma intensa d'aquelles tardes festives, quan m'anguniava arribar al poble perquè sabia que arribar-hi era perdre't una mica i començar a enfonsar-me així en una carregosa solitud que no trigaria en arribar-hi.

Sempre somiava que et perdria, tu mateixa m'ho deies sovint, que marxaries, que tenies projectes lluny d'aquí, uns projectes per a mi inqüestionables, però que em feien mal com em feia mal que la terrissa no acabés tenint la forma que jo desitjava o que el fang tingués més aigua de la necessària i no es pogués treballar al meu gust. Però mai no t'explicava els meus somnis, ni les meves pors, mai no ho vaig fer per aquesta incapacitat meva per a la paraula escaient i oportuna perquè el meu era un silenci tan dens com el fang.

Vaig ser feliç aquell temps a casa dels terrissaires, mentre tu hi eres, és clar. La humitat m'omplia els narius i em penetrava els porus de la pell i quan introduïa els meus dits en el fang em sentia connectat a la terra, a l'origen de tot, com si realment hagués arribat al fons de mi mateix. No hi ha cap paraula, cap, que pugui expressar aquell sentiment.
El fang va ser el nostre vincle d'unió des del dia que ens vam veure a la porta del taller, jo era un simple aprenent i tu la filla de l'amo, el meu mestre. I llavors vaig descobrir la teva mirada de plom sobre aquell bloc deforme de fang, i en les teves pupil·les dilatades ja es podia reconèixer la figura que més tard hi vas fer, una dona de cabell rinxolat, ben bé com llavors era el teu, i que inclinava el cap i la mirada cap a terra en un gest tan simple com emotiu.

Quan aquells diumenges tornàvem amb el transbordador, després d'haver passejat pels camins que vorejaven l'altra banda del riu, pensava que aviat hauria de prescindir de tu i conformar-me només amb el riu, amb el castell que s'esmicolava terrós i superb davant nosaltres o amb el silenci insondable del fang. En aquells moments m'agafava a les teves mans, em conformava amb aquella petita llicència per part teva, aquella oportunitat que em donaves de sentir el contacte dels nostres palmells i dels nostres dits entrecreuats, aspres a causa de les restes del fang que tota la setmana treballàvem i que ens deixava una petjada d'envelliment sobre la pell. I llavors retornava la mirada al castell i al seu color ocre de terra remoguda i sentia la potència del riu que balancejava el transbordador, i la humitat que desprenia l'aigua, i aquella olor carregada d'una certa esperança que sempre tenien les tardes de diumenge. Tot plegat formava un món únic que dotava de sentit la meva vida, un sentit complet que mai més no he arribat a copsar de cap altra manera.

Quan baixàvem del transbordador i ens acomiadàvem d'en Nito... ja potser ni recordes en Nito, el seu invariable jersei apedaçat i els manyocs de cabells terrossos, sempre ens adreçava alguna paraula... Quan baixàvem del transbordador, deia, caminàvem lents fins al poble, al costat de les nostres bicicletes, pel camí dels presseguers. El camí dels presseguers sempre era diferent: el color de la terra, a voltes eixut a voltes humit; l'aroma dolç o amargant dels arbres; la textura de l'aire barrejat amb pols que de vegades ens feia estossegar... Només eren immutables les nostres passes lentes dels diumenges i les teves paraules que bastien castells en un demà que només et pertanyia a tu, com si per a mi no existís res més enllà del fang que treballava al llarg de la setmana, d'aquell camí o d'aquelles tardes de diumenge. Però quan a la nit em quedava sol, no arribava a entendre que jo no tingués cap percepció de futur en aquella edat en què, sens dubte, el futur és cabdal per a la supervivència i m'esforçava llavors a bastir projectes, però aquests sempre començaven i acabaven a casa dels terrissaires.

La setmana abans que marxessis va arribar el cerç. La cella densa de núvols va ensenyorir-se dels cims dels Ports i el nostre cel va recuperar la transparència blava, profunda i nítida a cops de ràfegues d'un vent que esfilegava dels núvols i ens ennuegava l'alè. En Nito va tancar el Pas de Barca i va deixar de travessar el riu durant tota la setmana per por a perdre el control del transbordador, i jo vaig alegrar-me perquè fantasiejava imaginant-nos aïllats en el nostre poble.

Aquella setmana vaig aprofitar per acabar les darreres peces de terrissa que tenia pendents, vas ajudar-me, i jo vaig fer l'únic intent de forçar-te a no marxar del poble i vaig parlar-te amb unes paraules ensucrades que mai abans no havia utilitzat amb tu ni amb cap altra dona i que, després de pronunciar-les, les vaig sentir ridícules en els meus llavis inexperts. Em va semblar que queies en aquella mena de xarxa afeblida que jo estenia als teus peus per atrapar-te, però no va ser així. Només vas concedir-me la gràcia d'acotxar-me amb tu, de deixar-me traspassar la frontera de les teves mans i notar la tebiesa del tacte ferm i carnós del teu cos. Per un moment, mentre t'omplia de besades, vaig creure que no marxaries. Tot sentint les ràfegues del cerç contra els porticons de les teves finestres, vaig pensar que en Nito, en complicitat amb el vent, deixaria el transbordador a la deriva per evitar-te la marxa, però no fou així, i, si això s'hagués esdevingut, hauries marxat per qualsevol altre dels camins que no creuaven el riu per abandonar el poble, ho tenies molt clar.

El vent va minvar de mica en mica, la cella dels Ports es va anar esvaint, com tard o d'hora sempre fa. Tu vas marxar, havia de ser així. Amb el temps m'arribaren notícies teves en alguna carta on m'explicaves què hi feies i em demanaves com anava tot, un "tot" impersonal i indefinit. Les cartes anaren minvant de forma oposada als teus èxits creixents, com no podia ser de cap altra manera. Llavors vaig pensar que els teus triomfs escultòrics només tenien raó de ser a partir de la nostra distància i vaig creure que ja estava bé, que ja tot estava bé.

Les teves notícies es reduïren finalment al no res. El meu record sobrevolava cada cop més lluny de tu i de la teva vida, atrafegat com anava en donar forma a gerros i vaixelles, a enfornar i esmaltar amb la cura que demanava la feina a casa dels terrissaires. Només em retornaves a la memòria quan venies de visita a casa teva i passaves un moment pel taller. Però llavors ja eres lluny de mi i només em posseïa el fang que ja havia obert escletxes irrecuperables a les meves mans i m'havia ratat les ungles que ja semblaven tan corcades com el castell del nostre poble.

Lídice

Comentaris

  • Amor impossible[Ofensiu]
    iong txon | 25-03-2010 | Valoració: 10

    Has narrat amb molta sensibilitat i abundància d'imatges que fan referència a tots els sentits, la història eterna d'un amor impossible. Ell se sent vinculat a la terra, connectat i atrapat alhora pel fang que treballa. Ella somia volar per damunt dels núvols i s'identifica amb el vent. "Li fa la gràcia" d'una intimitat excessiva, una sola vegada, però ell intueix i tem alhora que està destinat a perdre-la, que el seu amor no pot ser correspost.

    M'ha agradat molt la manera com descrius amb precisió els sentiments d'impotència i solitud del protagonista, que acaba resignant-se a un destí que no li és favorable.

    Escrius molt bé, no m'estranya que hagis obtingut tota aquesta collita de premis literaris. Tot un plaer haver-te conegut a la calçotada, et seguiré llegint.

    Quim

  • Atrapats pel destí[Ofensiu]
    Avet_blau | 21-06-2008 | Valoració: 10

    Dues persones atrapades, en dos destins,
    i el vent que te l' ùltima paraula.
    Dos joves l' un busca, troba i no retè
    l'altre prova, i sense estimar, no mantè.

    i el vent savi com es ,
    deixar anar la parella,
    que s'allunya als seus destins.

    Avet

  • Un relat conssistent[Ofensiu]
    SenyorTu | 08-02-2007

    Crec que ha resultat un relat amb molta consistència literària perquè el lèxic és ric, les idees són clares, els conceptes precisos i la lectura resulta agradable i fluïda. Durant el relat, alternes i relaciones amb molt d'encert les descripcions sensorials i les emocionals. Com aprenent d'observador, m'ha fet cavil·lar el fet que hagis utilitzat la segona persona. Això confereix al relat un to molt intimista, però, a banda d'això, aquest recurs sempre deixa el dubte de saber a qui es dirigeix realment el narrador (Ara m'adono que jo també he utilitzat aquesta segona persona quan he pretès aquesta sensació de complicitat) M'ha agradat molt, de veritat.

  • peres | 30-01-2007 | Valoració: 10

    m'ha semblat cruel, especialment cruel, i no sé si era la intenció del relat presentar-la així. No l'entenc (a ella, no el relat) de cap manera. Com pot marxar després de la primera nit d'amor? Això és molt de pel·lícula, és clar, marxar i per consolar el qui es queda donar-li alguna cosa. Però donar-li ella el seu tresor, allò més íntim que té? Llavors queda't, noia, perquè has deixat el tresor aquí i ja no tens res més per fer a la vida.

    I si no has donat el teu tresor, perquè no consideres que donar-te tu mateixa sigui cap cosa de l'altre món, llavors em sembles cínica, perquè al pobre noi sí que li has fet pensar que et quedaries: «Per un moment, mentre t'omplia de besades, vaig creure que no marxaries...»

    Si volies presentar-la com a incoherent o com a cínica, doncs, et felicito, perquè jo ho he entès així.

    Però volies fer una denúncia de la noia o més aviat volies que ens centréssim en el xicot?

    Potser no volies pas presentar així la filla del terrissaire, potser m'hi he fet un embolic i m'he fixat més en el que fa ella que en el que sent i fa ell, i tu en canvi volies fixar-te més en ell, que per això és el protagonista, i el paper d'ella t'ha quedat una mica caricatura... Ja sé que a les pel·lícules funciona d'aquesta manera -sovint és ell qui marxa i abans de marxar li fa creure a ella que tornarà-, però l'amor que es retrata en les pel·lícules sol ser tan esquemàtic que s'escapa totalment de la realitat. Potser ens fa plorar, però perquè sabem que allò és "bonic" que és inabastable.

    És clar que, ara que hi penso, potser ens has fet una pel·lícula. Per què no? Llavors, també et felicito, perquè provoques plors, enamoraments, odis i condemnes com en una bona pel·lícula romàntica.

    Perdona'm, m'he posat a rumiar a tecla premuda -passa'm aquesta expressió que m'acabo d'inventar- i no sé si el que dic és gaire coherent...

    M'ha agradat molt com descrius la feina dels artistes: «I llavors vaig descobrir la teva mirada de plom sobre aquell bloc deforme de fang, i en les teves pupil·les dilatades ja es podia reconèixer la figura que més tard hi vas fer, una dona de cabell rinxolat, ben bé com llavors era el teu, i que inclinava el cap i la mirada cap a terra en un gest tan simple com emotiu.» Sembla, de tan gràfic com és, que parlis d'un record personal teu.

  • Nostàlgic...[Ofensiu]
    rnbonet | 29-01-2007

    ...i trist, i amb un toc misteriós. Com la boira matinal dels pantans, o dels cims.
    I, com sempre, amb un llenguatge mesurat, escollit, triat a pols.
    Molta salut i molta rebolica!

  • Un relat[Ofensiu]
    | 28-01-2007

    sobre el que havia estat i el que ja no és,tot un passat que es veu trencat per una separació forçada. M'ha agradat la sensació que anaves bastint a mesura que la narració avançava, com una gran relació s'acaba convertint, a causa de la distància, en no res.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

377 Comentaris

126064 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com