Com cada matí

Com cada matí, n'Amadeu va anar a passejar la seva cussa pel parc. Aquell dia podria ser especial, no tenia feina i igual tornaria a veure a na Carme amb el seu ca. Seria magnífic que se la trobés, sabia que n'estava enamorat però li costava molt dir-li. Era molt tímid, però estava segur que ella també sentia el mateix. Feia un dia esplèndid i el parc començava a estar altra vegada ple de flors, la primavera just havia començat.
Quan se la va trobar pel passeig, el cor se li disparà i sense adonar-se'n va amollar la cussa, que va començar a córrer cap al ca de na Carme. Ella somrigué i va agafar-los a tots dos fins arribar a n'Amadeu. Sense més, li va donar un petó i li tornà a somriure. Sí, aquell dia seria especial.
El parc estava ple de gent, a pesar de ser un dia de diari i hi havia pocs bancs buits on seure. Al final en trobaren un devora el petit estany. Força romàntic. Allà tot eren parelles que seien i donaven menjar als peixos. Ells en tenien prou amb guardar els cans, però tingueren temps per xerrar una bona estona.

Com cada matí, na Zay es va llevar i va anar a cercar aigua del riu. La seva mare ja no hi era; amb allò dels cursets que feien les ONG's al país per ajudar a les dones, la seva mare sempre anava ben atabalada. El seu pare i els seus quatre germans havien anat a caçar. Pocs dies ho feien, però davant l'escassesa de carn al mercat, havien trobat convenient anar a cercar-ne ells mateixos amb una bona tropa d'homes. Així estaria una bona estona tota sola amb la seva germana petita i, com no tenia res a fer, podria anar a jugar amb les amigues.
Era bastant prest, però el poblet ja estava en plena activitat. Les furgonetes, plenes de gent, anaven cap a la ciutat, que estava a 100 km; els cotxes, mig espanyats i traient molt de fum, anaven cap al moll o cap al mercat; la resta de persones adultes anava, segurament, a treballar als camps, mentre que tots els nins es passejaven pels carrers sense res que fer. Però hi havia la missió, on na Zay i la seva germana hi anaven a vegades per aprendre més bé poc i divertir-se molt. Allà na Zay es trobava amb les seves amigues. Aquell edifici tan blanc, amb gent blanca que anava vestida també de blanc li recordava moltes vegades que els blancs poden ser amables però mai deixaran de ser racistes, almenys això pensava i li repetia el seu pare.

No se'n havien donat compte i ja era l'hora de dinar. N'Amadeu tot d'una va convidar na Carme a dinar a un bon restaurant, per quedar bé, però na Carme, enamorada d'aquell parc, preferia més anar a comprar uns entrepans i dinar allà mateix. Així, van deixar les seves mascotes a casa i van anar a comprar cosa per menjar. Amb mitja hora ja tornaven a ser al parc, dinant i rient.
De sobte, hi hagué una gran explosió, que arribà fins a ells. En pocs segons, el parc on fins ara havien estat tan bé s'havia convertit en un infern. Tots els que feia un moment que hi passejaven o hi seien, ara estaven morts o ferits greument. Per sort dels ferits, entre els quals s'hi trobaven n'Amadeu i na Carme, els bombers i les ambulàncies arribaren tan prest com van poder, avisats pels que havien vist el desastre però no els hi havia arribat. Segurament també vindria la policia, ja que tot apuntava que fos un atac terrorista.
Amb una hora, els ferits van començar a ser atesos i els bombers començaren a apagar el foc. Per sort, el nombre de morts era bastant petit perquè devora la paperera on havien deixat la bomba hi havia poca gent en el moment de l'explosió. Com és normal, també ja hi començava a arribar la premsa per comunicar l'esdeveniment a part del país i països veïns. N'Amadeu va pensar per un moment què els hauria passat si no estiguessin a una ciutat com aquella, amb tant bones infrastructures i ben comunicada.

Les monges eren bona gent, encara que no tothom les veia així. Sempre tractaven bé als nins i els hi deixaven jugar molt de temps. A més, com la seva germana petita encara només tenia tres anyets, elles se'n cuidaven i deixaven que na Zay es divertís amb les seves amigues.
Quan hi anava hi solia fer el matí i a l'hora de dinar tornava a casa per ajudar a la seva mare. Aquell dia, l'estómac no va remugar i la nina no va pensar que havia de tornar cap a casa. Tanmateix, el seu pare i els seus germans no tornarien fins al vespre i si la mare la trobava a faltar, sabia on trobar-la.
Tal vegada si l'estómac de na Zay hagués remugat a temps o si la mare l'hagués anada a cercar, el que va passar llavors no hauria tocat de ple a ella i la seva germana. Va ser com un tro, d'aquells que es senten a la nit i per llevar-te la por has d'anar a dormir devora els pares. Potser pitjor que un d'aquests trons i tot. Després, un vent fort mesclat amb miquetes i foc va arribar fins a na Zay i les seves amigues, empenyent-les com una mà invisible cap a les parets, ja esfondrades. Aleshores, va sentir com una cosa queia damunt ella i l'esclafava, el sostre. Sentia mal pertot i notava com si estàs enfarinada. Va intentar cridar el nom de la seva germana, demanar ajuda...; però semblava com si s'hagués tornat muda. No sentia res, però sabia que alguna cosa ben grossa devia estar passant. Igual eren aquells que no estimaven a les monges, que havien fet alguna maledicció cap a aquell gran edifici blanc. De cada vegada més es sentia dèbil i no podia moure's, ni tan sols pensar en res. La seva germana, a pocs metres d'ella ja devia estar morta, pobreta. A ella no li quedava molt. El darrer que va pensar va ser en els jocs que semblaven tan divertits, de quan es feia passar amb les amigues per gent d'aquells països rics, que tenen de tot. Fins i tot metges que els curen i gent d'altres països com ells que sap el que els hi passa en tot moment.