Colomers

Un relat de: copernic

Cada any, quan arriben els rigors de l'hivern, la meva memòria em porta inevitablement a Colomers, a aquella masia entranyable i a aquella cuina en la que ens refugiàvem tots els familiars convidats a la matança del porc. Arraulits a la vora del foc de la llar contemplàvem amb aire abstret l'espectacle dels troncs cremant, la dansa insinuant de les flames, els espetecs nerviosos de les branques consumint-se i el caliu canviant dels tions carbonitzats, mentre a fora, més enllà d'aquella finestra que donava al pati, el fred inclement del gener t'empetitia i acovardia en una absoluta desolació de corrals, tartanes oblidades, pous solitaris, horts i camps gelats. Encara avui puc sentir un calfred en la meva esquena en recordar la fredor absoluta que senyorejava aquelles tardes de plom mentre el fum de la llenya cremada pujava amunt per la xemeneia i sortia a l'exterior cap al cel gris i gèlid d'aquells hiverns dels anys seixanta.
La matança del porc era una de les ocasions en que amb els meus pares i la meva germana anàvem al poble de la meva mare. Agafàvem el tren a Portbou i baixàvem a Sant Jordi Desvalls que llavors encara conservava vestigis d'estació important. Al costat mateix del pas a nivell vivia un home que feia de taxista i ens portava a destí. La carretera després del creuament amb la via fèrria enfila una recta bastant llarga per encorbar-se després seguint els meandres que el Ter dibuixa entre deveses. Colomers apareix al cap de molt poc sense temps per gaudir del viatge. Enfilat a dalt d'un turó allargassat la vista es dirigeix immediatament cap a l'església, el punt més alt de la població. Quan arribàvem a Can Gepalom, nom que la meva mare diu que és una derivació de Gec plom, ja se sentien els udols de la pobra bèstia que portaven al sacrifici. De res li servien els crits, doncs al cap de poc temps ja estava dessagnat, escorxat i esquarterat. Tot es feia en mig d'una activitat frenètica: Les botifarres, els pernils, els menuts, les carns magres, tot era trossejat, embotit, trinxat. Era una mena de fàbrica de la carn en que cada persona tenia una feina assignada. El rebost, a sota l'escala tenia un paper fonamental en la conservació de tota aquella carnassa. Era un lloc petit però ple de totes aquelles menges que avui ens portarien el colesterol al límit però que llavors eren imprescindibles per suportar el rigor de la feina i de l'hivern.
A la nit, després de sopar les dones de la casa posaven una mena de braser amb unes potes de fusta que anomenaven burro a tots els llits de la masia. En aquell temps en que no hi havia calefacció aquest estri era imprescindible per poder dormir mínimament bé durant l'hivern. Els llençols eren gelats i no hi havia cap més manera d'escalfar els llits. La casa era gran i freda però anys endarrera havia donat aixopluc a un nombre considerable de persones. M'adormia entre les remors de les veus familiars que encara trastejaven a la cuina, veient-me com un brot jove sortint de la branca d'un arbre que endinsava profundament les seves arrels en la terra.

Comentaris

  • Quan era nen…[Ofensiu]
    iong txon | 20-04-2012

    jo també havia assistit a alguna matança del porc que organitzaven els amics de la colla del pare en un poblet anomenat Vallfogona, entre Ripollès i Garrotxa, si no recordo malament, fa molts anys.
    El relat t'ha sortit molt bé: evocador… les descripcions, les sensacions. Fins i tot fa venir una mica de fred, com els records i les aportacions d'alguns companys referents a la vida en temps de la post-guerra a Catalunya. És que estava llegint al fòrum les respostes a la crida de l'amic Calderer i he vingut aquí a través del teu enllaç. Alguna cosa em diu darrerament que hauríem de tenir més presents totes aquestes experiències dures dels nostres pares i avis, no perdre de vista els records d'aquesta generació.
    El primer paràgraf ha quedat rodó i molt inspirat, és cert. Però em crida l'atenció la frase final per la comparació que has escollit per referir-te a la teva família i al teu llinatge. També a les Escriptures un arbre, ja sigui un cep o una olivera, pot tenir el doble simbolisme de representar segons el cas un individu veritable, la família veritable que estableix el Messies o la gran família del Regne del Cel.
    Enhorabona per aquest relat tan inspirat, tot ell, que podria molt ben ser una pàgina de les teves memòries.

    Salut i bona feina!

    q

  • Ho sento,[Ofensiu]
    Calderer | 15-04-2012



    Ho sento, em sembla que caure en la temptació i et robaré alguna de les frases del primer paràgraf per a la meva novel·la, la descripció coincideix gairebé fil per randa amb una escena de la meva història.

    M'agrada com descrius el paisatge i el clima i com ens fas propers tots aquests records de la teva infantesa.

    Gràcies.

    Lluís

  • La matança del...[Ofensiu]
    nuriagau | 23-05-2011

    Continuo passejant-me pels teus records i per les teves magnífiques descripcions, copernic. Sincerament, és un plaer. No he viscut mai una matança del por, espero que haver llegit aquest relat em serveixi per apropar-me a la idea.
    Repetiré el que ja t’he comentat en altres ocasions: em sorprèn la memòria que conserves amb tots els seus sentits. En els teus textos no tan sols aportes informació visual, afegeixes olors, gustos, sensacions corporals...
    Ens seguirem llegint,
    Núria
    M’ha fet gràcia la frase: ” totes aquelles menges que avui ens portarien el colesterol al límit però que llavors eren imprescindibles per suportar el rigor de la feina i de l'hivern”. Segurament tens raó: hem canviat d’hàbits de vida i haurien de modificar, també, els hàbits gatronòmics.

  • Envial a tribuna@guimera.info[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 20-04-2010 | Valoració: 10

    Hola;

    Ens encantarà publicar-lo.

    Està molt en la línia de la Catakunya 'real', la del FORAT NEGRE

    El text en un arxiu de text com annex en un e.mail adreçat a tribuna@guimera.info

    Si tens fotos de la casa. També com annex

    Gràcies

  • Clar de lluna | 25-02-2008

    ...descrius tan bé!

    Saps, aquestes són aquelles històries que per la meva joventut no he viscut, però he sentit explicar tantes vegades als avis, pares i sogres. Enveja sana la que tinc quan sé que aquestes històries no formen part dels meus records! Sort que sempre hi ha algú que, com tu, s'encarrega de fer-les reviure i no fer-les caure en l'oblit. Gràcies.

    Un petó ben fort!



  • Costums i el món rural[Ofensiu]
    angie | 31-12-2006

    Un relat que ens explica un costum, una tradició... La infantesa ens apareix al record quan menys ho esperem i ens regala històries viscudes que flueixen espontànies dels dits...
    Colomers m'és força proper doncs solia anar de campaments d'estiu molt a la vora (a Vilopriu) en l'època adolescent. L'Empordà sempre és un niu d'emocions i ara ho torna a ser en llegir-te.
    Feliç any nou, astrònom!.

    petons

    angie

  • El record, sempre el record.[Ofensiu]

    Has fet un bon relat sobre la matança del porc i sobre una època que ja va passar però que tindrà sens dubte un lloc important en les nostres vides. Enhorabona

  • Interessant el record....[Ofensiu]
    rnbonet | 29-12-2006 | Valoració: 10

    ...d'uns temps que no tornaran, per desgràcia nostra , dels fills i dels néts.
    Ben adobat, ben explicat i magníficament puntuat (ortogràficament).
    Només en una apreciació no n'estic d'acord: aquelles "carns" estaven exemptes de colesterol (o almenys, no hi era massa present). Ara, a qualsevol dolç o golosina ens el trobem. Fins en el pa, han dit experts.
    Molta salut i molta rebolica per l'any nou, veí del nord!

  • Hola astrònom[Ofensiu]
    Frèdia | 28-12-2006 | Valoració: 10

    Aquest relat m'ha encisat d'allò més. Un record d'infantesa que ens transporta a un poble, unes tradicions, una cuina plena de vida, un rebost que servia per cobrir les necessitats familiars i les cambres amb els llençols gelats i el sentiment del nen mirant cap al futur. La matança del porc serveix com a excusa, com a fil conductor per transportar-nos a aquest passat vist amb una nostàlgia commovedora, descrit amb minuciositat com el bodegó d'un gran mestre. Hi ha imatges d'una gran bellesa com: "contemplàvem l'espectacle dels troncs cremant, la dansa insinuant de les flames..."; "la fredor absoluta que senyorejava aquelles tardes de plom". La millor la reserves per al final: "veient-me com un brot jove sortint de la banca d'un arbre que endinsava profundament les serves arrels en la terra", a mode de propòsit de no perdre ni la tradició ni la memòria.
    Un relat del tot entranyable. La meva més sincera felicitació. Ah! I bon any 2007.
    Una abraçada,
    Fredia

  • m'has fet recordar[Ofensiu]
    peres | 28-12-2006 | Valoració: 10

    retalls de la meva pròpia vida. Nosaltres anàvem a la matança del porc a Collsuspina, però no eren familiars, eren amics dels pares. I ho feien abans, a la fi d'octubre o la primeria del novembre, per seguir la tradició (la diada de Sant Martí és l'11 o 13 de novembre, crec), que encara no feia tant de fred. Gràcies a això podies seguir tota la cerimònia a l'exterior. Ho vaig veure molts anys i des de ben menut, hi havia altres nens i nenes i no recordo que allò em fes tenir malsons. Suposo que teníem una sensibilitat diferent de la d'ara.

    Després dels esgarips del pobre bacó força temps abans de començar el drama i fins força estona després d'haver-lo penjat de cap per avall perquè es dessagnés, el que més m'impressionava era veure com socarrimaven la pell de l'animal (un cop mort) per llevar-li les cerres: semblava com quan passes un paper de vidre per polir una superfície, però allò ho feien amb rasquetes semblants a les dels pintors quan decapen pintura vella. Sí, era més com això de llevar pintura vella d'una porta de fusta.

    Penses que aquesta vivència tan especial ens pot haver afectat després en la nostra manera de veure el món i d'enfocar l'educació dels nostres fills? Series partidari de portar els fills a viure una cosa com aquesta?

  • Acurada descripció[Ofensiu]
    | 27-12-2006

    d'aquest dia assenyalat. Hi poses molts detalls, tot és al seu lloc, i tot desprèn aquest aire de temps passats. Un relat bonic.

  • Casualitats[Ofensiu]
    Naiade | 27-12-2006 | Valoració: 10


    Avanç que res et felicito per aquest relat tan viscut, l'he sentit explicar exactament igual al meu marit.
    Casualitats de la vida la meva sogre era de Sant Jordi Desvalls del barri de Subranigues ( no sé si s'escriu així ) amb família a Colomers. M'he passejat moltes vegades per aquestes contrades tan fantastiques.
    Potser serem família i tot ( per si de cas eren de can Grau )
    He gaudit molt llegint-lo.

    Una abraçada i bones festes.

    Naiade






Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de copernic

copernic

338 Relats

1182 Comentaris

386807 Lectures

Valoració de l'autor: 9.78

Biografia:
Per qüestions de feina he hagut d'interompre la meva producció periodística i literària. Després del tsunami i amb l'aigua al seu lloc torno a començar: Déiem ahir...