Collonets de neu, collonets de glaç

-Collonets de neu, collonets de glaç.
Collonets de pols, collonets de camp.
Collonets de cotó de núvol de a Motllí cotó collí a Motlló collí cotó.

Reia, la Tèrpia amb aquells mots i embarbussar-se sí o no. Tant li feiaaa! Els cantussejava mentre no rentava els plats ni netejava ni escombrava ni fregava. Quina llibertat! Li vindria de gust, de jugar amb les boletes, quan ell tornés de passejar la gosseta. No era cap harpia perversa, com li havien fet creure. Era un ser vestit fosc, solitari, exbibliotecària amb mala llet, d'aspecte de dona antiga que si no hagués estat casta i cèlibe hauria ballat el can-can (un poder-poder). Males veus l'havien fet ser la protagonista de traumes de criatures que no es podien endur a casa seva revistes prohibides. Gentussa! I també l'havien encolomada al llit de l'alcalde de tres cames, de tant ...com la tenia. Auuuu. Quin puto món era aquell?

Sort que dins el planeta va xocar amb una altra dimensió.

Un fot-li paio, individu, ser rar trastocat li havia encolomat via amorosa tendra amb la part d'enfoc genital (no oblidessin res) tot un seguit de bogeria que va acollir amb gran paler i sense l'ombra de cap fatal formació fetal, que a la Terra prou gent hi havia. Que ja tenia una edat: concretament setanta-tres. I qui li hauria dit que a aquella edat hauria experimentat el primer orgasme veritable de la seva existència! N'hi havia per a trastocar-se, retrastocar-se i recontratrastocar-se (com a mínim).

Ell havia estat un netejacementiris que es desmortificava del passat. Havia vist tants comiats en format packs de persones desfetes, corones de flors i planys, que havia arribat a la conclusió que calia fer el possible per, abans d'arribar a aquella situació irreversible per a qui s'entatxonava al taüt,...de fer el que fos. De SER, de trobar-se l'essència més còsmica i deixar-la anar gaudint-ne. Quan va jubilar-se va fer un viatge a Rapid City de manera lenta i ni sabia perquè. Allà es va impregnar d'un què ignot i màgic dels aborígens indis. Va tornar al segon infern del món, Europa, menys malaltís, més acceptatiu. I single com era, desitjant continuar sent-ho, tot i que demanant a l'univers encontres anímico-gratificants.

I la Tèrpia va ser-ne un. De fet, va ser tant tant tant que no n'hi calgueren més. Com era que se li havia acudit aquella cançoneta tonteta irreverent joc de mots dels collonets? I ell, com era que cantava 'des pommes, des poires, d'escubidubiduuu', reminiscència d'un francès dels anys seixanta? Estaven tarats? Meravellosament tarats.

-On t'havies amagat?

D'aquella manera li havia dit que era el ser que s'ajustava més a ell.
I ella va voler saber aleshores quin nom tenia ell. No respongué, l'home. Xiulà girant el rostre colrat. Ella hi veié un clown. Quelcom borrós li travessà la ment: 'fins que la mort us separi'. Foté botifarra i pam i pipa. Aquella sentència era una fal·làcia. Ho havia estat, quan havia estat dita per qui fos, quan hagués estat. Mai s'havien separat.

I seguiren, seguiren, seguiren. Amb extravagàncies i asocialisme. I esguards mediocres assenyalant-los, enveja pura i dura.