Collir flors a la mar

De vegades penso que la sal, a la terra, és la nostàlgia que la part sòlida de la superfície del planeta (la minoritària, per cert), és la nostàlgia que aquesta part sent per la resta, l'altra, la majoritària. I que en definitiva l'enyora, l'estima, i la tem. I per l'altyra banda, la sal al mar és el residu d'aquest amor sòlid iperò distant i espaordit.
O penso, potser evocat per Maria Mercè Marçal, que la sal és l'etern femení, l'essència de la part femenina de l'espècie (la majoritària, per cert) que ens falta al pol masculí, residu de la costella que ens va ser un dia arrabassada.
Aquest poema és d'una elegància sublim, una bellesa total. Una collita d'"ulls d'immensa mar".
Un regal, vaja.
Petons,
franz