Cercador
Col.lisió de crits
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un crit fort i llarg va sortir ple de por de mort i de por de vida per una gola plena de pus d'un mal de coll causat per un mal abrigar-se un mal dia inesperat després de bonança en alça.
El crit, amb vida i mort pròpies.
Va quedar el pus que amb medicació com cal es descús. Però el crit ja havia campat, un crit dentut punxegut com dents serrades de cocodril famèlic.
Amb l'excusa de la malatia havia crescut molt fotent amb insistència òsties desde el cervell (desde enlloc més?) i avall, avall, fins trobar la via per fer-ne via.
El crit volia autodefinir-se i es va aturar en una teulada per rumiar-ho. Un gat negre de cua arnada, gat vell i amic de fer el tronera, va haver de fugir, les orelles adolorides per aquella presència sense presència.
El crit, molt més veloç, es va extendre rere el gat. Fer-se sentir, fer-se sentir.
El gat corria, volava per les teulades com un esquirol entre brancatges. El crit va topar, de sobte, amb un altre crit. Fer-se sentir, fer-se sentir, fer-se sentir i fer-se sentir.
El segon crit, dèbil i curt, originari d'una boqueta de propietari que havia caigut i s'havia pelat un genoll en un parc d'arbres de llavors voladores de les quals va prendre la seva capacitat d'expansió aèria, va xisclar amb tan poca gràcia que allò semblava un esgarip miserable o un esgüell poc considerable.
El crit segon crit i el crit primer crit varen criticar-se l'un a l'altre? No, però hauria ben pogut ser. L'únic, que no, que no va ser. Seria una altra història. I si algú la vol, de debò, que la demani.
El gat no entenia res. Però no beuria més llet semidesnatada.
El primer crit, amb l'impacte, mira, va aprofitar per inspirar-se. És clar! Ell era la veu de l'angoixa, del desvari, de la pena elevada al cub i més; i, alhora, ell era la veu de l'alegria, del gaudi, de la bona sorpresa. Per tot plegat li havia costat tant esclatar, per la barreja, que el del coll havia fet neteja.
El segon crit buscava genolls i només veia teules. El felí xiulava tot dissimulant. La cua ja no podia arnar-se més.
El gat, ja esvaïts els no vistos, va escriure, amb urpa esmolada, en fulles de morera, amb tinta no se sap ni d'on ni com pispada, tinta de pop de set tentacles que no té set perquè ja és en hàbitat aqüàtic, va escriure el gat el relat de les seves al.lucinacions. I, creieu-me, si el vent no li hagués arrabassat, seria un best-seller. En un celler, sota una bóta centenària, una fulla aguanta....borratxa de vi que goteja d'una pèrdua. La fulla assaja un crit minso i escarransit...
I en surtirà un crit que....i un mai acabar.
El crit, amb vida i mort pròpies.
Va quedar el pus que amb medicació com cal es descús. Però el crit ja havia campat, un crit dentut punxegut com dents serrades de cocodril famèlic.
Amb l'excusa de la malatia havia crescut molt fotent amb insistència òsties desde el cervell (desde enlloc més?) i avall, avall, fins trobar la via per fer-ne via.
El crit volia autodefinir-se i es va aturar en una teulada per rumiar-ho. Un gat negre de cua arnada, gat vell i amic de fer el tronera, va haver de fugir, les orelles adolorides per aquella presència sense presència.
El crit, molt més veloç, es va extendre rere el gat. Fer-se sentir, fer-se sentir.
El gat corria, volava per les teulades com un esquirol entre brancatges. El crit va topar, de sobte, amb un altre crit. Fer-se sentir, fer-se sentir, fer-se sentir i fer-se sentir.
El segon crit, dèbil i curt, originari d'una boqueta de propietari que havia caigut i s'havia pelat un genoll en un parc d'arbres de llavors voladores de les quals va prendre la seva capacitat d'expansió aèria, va xisclar amb tan poca gràcia que allò semblava un esgarip miserable o un esgüell poc considerable.
El crit segon crit i el crit primer crit varen criticar-se l'un a l'altre? No, però hauria ben pogut ser. L'únic, que no, que no va ser. Seria una altra història. I si algú la vol, de debò, que la demani.
El gat no entenia res. Però no beuria més llet semidesnatada.
El primer crit, amb l'impacte, mira, va aprofitar per inspirar-se. És clar! Ell era la veu de l'angoixa, del desvari, de la pena elevada al cub i més; i, alhora, ell era la veu de l'alegria, del gaudi, de la bona sorpresa. Per tot plegat li havia costat tant esclatar, per la barreja, que el del coll havia fet neteja.
El segon crit buscava genolls i només veia teules. El felí xiulava tot dissimulant. La cua ja no podia arnar-se més.
El gat, ja esvaïts els no vistos, va escriure, amb urpa esmolada, en fulles de morera, amb tinta no se sap ni d'on ni com pispada, tinta de pop de set tentacles que no té set perquè ja és en hàbitat aqüàtic, va escriure el gat el relat de les seves al.lucinacions. I, creieu-me, si el vent no li hagués arrabassat, seria un best-seller. En un celler, sota una bóta centenària, una fulla aguanta....borratxa de vi que goteja d'una pèrdua. La fulla assaja un crit minso i escarransit...
I en surtirà un crit que....i un mai acabar.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435701 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com