Coitus interruptus.

Un relat de: Carles Ferran
Relat presentat al Repte clàssic 499 “Sota els llençols del meu llit”, proposat per Antonio S.


En Christopher sentia l’escalf de la mà de la Susanna, aquella xafogosa nit d’Agost, mentre zigzaguejaven pels estrets carrers del casc antic. Venien de la plaça Reial, on havien presenciat al Jamboree l’actuació d’Al Foster, el mític bateria que va tocar amb tots els grans músics que van revolucionar el jazz als anys setanta, amb Miles Davis al davant. Després havien pres un combinat asseguts a la terrassa del Karma, aprofitant la relativa fresca. Aquesta era la rutina d’en Christopher en totes les seves primeres cites: Un concert, o un espectacle (teatre, preferiblement) i una tranquil•la consumició en un lloc agradable per fixar subtilment les regles: Passió i sexe sense lligams, i amb data de caducitat, encara que indefinida. En Christopher sabia que no sempre la cosa acabava bé, però quedava el recurs del “no havíem quedat així?”.
Aquest cop era diferent. La Susanna li havia deixat clar, des del primer moment, que no era una persona depenent, que li agradava controlar la seva vida i posar ella les regles, amb la llibertat de dir prou quan li convingués. Així doncs, semblava que havia trobat una ànima bessona.
En Chris, (en realitat es deia Cristòbal, però mai li havia agradat) era una mica més alt que la mitjana, bru, prim, passada la meitat de la trentena, aquella edat que et dóna presència i recursos per embadalir les noietes de vint anys. La Susanna mostrava una bellesa profunda, densa, gens espectacular però molt atractiva, portava el cabell molt curt, cosa que dificultava decidir si era castany clar o fosc, i en tenia vint-i-tres.
Arribats al carrer de Banys Nous, en Chris va obrir un portal i va convidar a la Susanna a acompanyar-lo escales amunt. Ella estava intrigada:
- És aquí on vius?
Es comprenia la pregunta: Era un casalot antic, atrotinat, dels que tingueren presència molts anys abans, quan els ocupaven famílies distingides. Però d’això en feia massa anys, i l’aspecte ara era deplorable, agreujat per la presència d’una fonda de mínima categoria que s’anunciava al portal.
- Espera a veure-ho -, li va dir ell.
Començaren a pujar les escales, de graons de marbre, com també ho era el sòcol de mig metre que resseguia la paret. Entre cada replà, en un dels girs, havia un petit seient de fusta (potser de caoba) que sortia de la paret, per fer més lleuger l’ascens. Tot l’edifici evidenciava el seu origen regi.
- Quin pis és? -, li preguntà la Susanna.
- El primer -, respongué.
- Ah, bé, no és massa.
Ell no va poder resistir-se a fer el seu habitual estrambot:
- És com les dones: Si et diuen que ets el primer, has de pensar en l’entresol i el principal.
Precisament a partir del principal, els graons passaven a ser de rajola. Es mantenia el sòcol. El pis original havia estat dividit en tres. Es notava perquè les altres dues portes del replà eren més petites i senzilles.
Ell va obrir la porta bona i la va invitar a passar.
La Susanna es va trobar amb un espai rebedor que donava pas a diverses cambres, una sala de bany i una cuina. Tot molt auster, just un frigorífic i un fogó de gas. Ell va obrir la porta de l’esquerre i li va donar pas a una cambra gran, d’uns tres per set metres, tota emmoquetada, amb les parets folrades de suro i el sostre, molt alt, pintat de color fosc a joc amb la moqueta.
Ella va quedar-se en suspens una bona estona, mentre calibrava la bigarrada col•lecció d’andròmines i objectes presents: Una prestatgeria amb llibres i discos, una guitarra, fotografies en blanc i negre de 30 x 40 emmarcades i penjades de la paret - les he fet jo, li va indicar en Chris -, un equip de música una mica antiquat, que es notava que havia anat a parar allí per una renovació, llums indirectes, una estufa, un ventilador... I un segon ambient, insinuat per la presència d’una cortina de macramé que ocupava la meitat de l’amplada de l’habitació, amb un matalàs damunt de la moqueta i tres o quatre coixins.
- No és aquí on vius. Està clar per a què fas servir aquest cau -, somrigué la Susanna.
Ell no va respondre, donant-li tàcitament la raó. N’estava orgullós de l’ambient acollidor que li havia donat a la seva part del pis que compartia amb un amic i dues amigues (tots ells amb la seva pròpia cambra), uns espais dissenyats perquè cadascun pogués gaudir d’intimitat i comoditat amb les seves parelles.
En Chris s’acostà a la cuina i vingué amb dues copes de cava ben fred. La besà i començà a desbotonar-li la brusa. Amb un gest suau ella el va aturar i va encaminar-se a la porta.
- Espera -, li va dir.
Aprofitant que ella era al bany, en Chris va remenar els discos. Mentre estava a la Universitat havia fet compilacions d’artistes que ocupessin tot un CD, per no haver-los de canviar massa sovint mentre estudiava. Ara havien anat a parar allí, per a ser la banda sonora de les seves activitats lúdiques. Àdhuc el reproductor estava en modus “repeat”, per recomençar si el moment no era apropiat per fer el canvi. Per l’ocasió va triar una recopilació de Tom Waits, que s’iniciava amb el “Little Trip To Heaven”, i en reserva una de James Taylor, si a ella li agradava aquella música. Per si era més marxosa, tenia una bona col•lecció de grups i músics més actuals, i també de jazz. Però Tom Waits (i Leonard Cohen) mai no l’havien fallat.
Asseguts al matalàs van començar a desvestir-se l’un a l’altre, amb parsimònia. En Chris va confirmar que ella era experta, sabia mantenir el tempo adequat entre carícies i desabillament, fent-li pujar la tensió d’espera de cada nou pas. Es va lliurar a la seva cadència, agraint no haver de prendre la iniciativa. Aviat, però, ja nus i estirats, en Chris va demostrar el seu domini dels prolegòmens amb un seguit de maniobres buco-linguals que abastaven metòdicament tot el cos de ella, des dels dits dels peus, un per un, els turmells, els malucs...
Si no heu fet mai l’amor sobre un matalàs damunt del terra, no podeu entendre com n’és de diferent passejar-se per tot el cos d’una persona sense fer de contorsionista, sense estar pendent d’on són cada una de les extremitats corporals en difícil equilibri sobre el buit al voltant del llit. Al terra, l’espai és ample, la moqueta - o una catifa - és la prolongació natural del jaç, i pots ser molt agosarat amb les postures, sense por de caure o d’esquinçar-te quelcom.
En Chris estava treballant amb els seus llavis els de ella, cada cop més oberts i regalimosos, fent-la contraure i gemegar i obrir la boca espasmòdicament, quan de sobte li vingué una imatge terrible, una certesa demolidora que el deixà garratibat. No s’ho podia creure, hauria desitjat fondre’s. Acabava de recordar que, sent estiu, s’havia endut tots els llençols, excepte el que cobria el matalàs, per fer bugada.
Ara seria desqualificat del Repte “Sota els llençols del meu llit”.





================o0O0o===============






Comentari de l’autor:

Ho reconec, estalvieu-vos els retrets: M’he comportat con un escalfabraguetes (fa temps hauria sonat molt inconvenient, venint d’un home; ara, afortunadament, pantalons en portem tots, i possibilitat d’escalfament a sota també). Sé que us he anat engrescant, engrescant, i us he deixat a mitges.
És cert, ho he fet expressament. He seguit la tècnica del “relatus interruptus” que va descriure al segle II l’escriptor romà Titus Mínimus Incontinentis en el seu poc conegut manuscrit “De Capullus Gilipollensis”, en gran part perdut. La seva teoria era que deixant els lectors a mitges aconseguia que es quedessin una estona més pensant, amb els beneficis que comporta, i que estiguessin més pendents del següent relat per si portava la solució.
Va ser molt famós, i l’escolliren Tertulianus Vitalicius al Fòrum romà, dirigit aleshores per la poetessa, astrònoma i virtual deessa de les arts Belenus Estabularius.
També m’ha motivat per escollir aquest camí una qüestió d’higiene, en tots sentits. Atès que la convocatòria demanava específicament ficar-se sota els llençols del llit d’Antonio S (llegiu amb atenció el títol del Repte), amb el que no tinc confiança ni parentiu, em va semblar que seria bo extrapolar-ho a altres llits, i vaig pensar recórrer a uns amics, estudiants del Institut del Teatre, àvids de protagonisme i amb una mica de gana endarrerida. Però el Chris, ofuscat per la “feina”, va oblidar totalment el motiu i la va cagar.
I per això... Però què feu encara aquí, remugant entre dents!?. És que no teniu iniciativa?. En lloc de queixar-vos hauríeu de estar finalitzant el relat pel vostre compte, des d’on l’he deixat. Amb la parella, l’amant, el veí o la veïna, el jardiner, la dependenta del súper... què sé jo. I després ho escriviu i ho envieu al Repte perquè en quedi constància.
Ale, a la feina!.

Comentaris

  • Bon repte[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 21-02-2012

    i no pensava que publiquessis també el comentari final, això ha estat tota una sorpresa. Però crec que el relat, tal i com el deixes, està molt bé, per fer-lo entendre fora del context del repte no cal molt d'enginy per fer un final opcional que li doni coherència fora del concurs.
    Un relat molt provocador, evocador i que ens fa viatjar en diferents direccions del nostre inconscient. felicitats, crec que te n'has sortit amb notable alt de l'escomesa, tot i que crec que en podries fer un relat més llarg i, encara, més engrescador... tu mateix!

    Una abraçada mestre.

    Ferran

  • Gràcies pels teus mots.[Ofensiu]
    free sound | 21-02-2012 | Valoració: 10

    Els teus també són juganers i originals.
    Bona història sota els llençols (jeje)! Sobretot bon humor que mai falti.

  • a la mida de cadascú[Ofensiu]
    franz appa | 19-02-2012

    Jo diria que es un relat que se sosté perfectament al marge de la sorpresa/picada d'ullet final, però que aquesta el fa inqüestionablement enginyós i original.
    Potser l'únic però seria que, fora del context del Repte no s'entengui. Però potser s'entendrà igual, vaja, perquè es mereix una volada llarga, unes maniobres valentes i sense por al buit, i un final a la mida de cadascú, com molt amablement ens convides.
    Un plaer.
    franz

l´Autor

Carles Ferran

34 Relats

394 Comentaris

51915 Lectures

Valoració de l'autor: 9.88

Biografia:


Carles Fernández Serra (Barcelona, 1948). Llicenciat en Medicina. Especialista en Cirurgia Plàstica. Poeta i músic per vocació. Resident a Reus, Lleida i de nou a Barcelona. Gran part dels meus poemes acaben sent cançons.

Desitjo i agraeixo que em valoreu, però no em cal que em puntueu. Simplement, deixeu-me un comentari, bo o dolent. Això em fa millorar.

Si voleu escoltar cançons meves i del Raül Torrent (Rautortor), entre d'altres, aneu a Youtube Can64 Cantordelleida


Podeu saber més de mi a option=com_content&view=article&id=52&Itemid=222>Carles Ferran


Per si voleu contactar: fernandezserra@gmail.com

El dibuix és del genial Quino. L’aquarel•la meva.