Coaching

Un relat de: CERCADOR
Ha estat quan fullejava els llibres a la prestatgeria del fons, en concret el llibre on Araceli Segarra, després de relatar les seves experiències extremes viscudes a alta muntanya, intentava convencem que aquestes empreses també eren al meu abast i seguidament m’interrogava sobre quantes vegades havia desistit d’algun projecte abans de començar. Primer ha estat una indescriptible sensació d’incomoditat de la que no podia determinar l’origen. Llavors la sensació ha anat prenent forma fins que al final he percebut clarament que m’estaven observant. No em miri amb aquesta cara, no l’enganyo , aquelles cares impreses a les portades dels llibres m’estaven espiant. La primera ha estat la mateixa Araceli que l’he atrapada fent-me una mirada de retret. Ha estat just en el moment en que tornava a deixar el seu llibre a la pila. L’he vist de cua d’ull, he tornat agafar el llibre i me l’he quedat mirant de fit a fit. Allà estàvem tots dos cara a cara, però ara, com l’havia vist per primera vegada, seguia amb un aspecte tot seriós i amb la mirada neutra tot ocupant l’espai que deixava lliure el títol del llibre “Ni tan alt ni tan difícil”. Llavors he mogut el cap, per tal de mirar-la un altre cop de refiló . Veu, porto unes ulleres amb els vidres rectangulars, una mica passades de moda i just als extrems les imatges es deformen. Segons com la imatge quedava deformada se li transformava el nas en una llarga nàpia, els llavis es convertien en dos ‘bratwurst’ o li apareixien punxegudes orelles tipus Spock. Però aquella mirada era impossible reproduir-la amb la deformació causada per les ulleres. Potser s’hi ha trobat alguna vegada vostè, que li passa una cosa a la que no hi troba explicació però decideix no donar-hi més voltes. Doncs és el que he fet jo, tot i no trobar explicació a aquell somriure he decidit oblidar el tema, però al moment que deixava el llibre un altre cop sobre el piló, m’ha etzibat una llambregada acusadora. Aquest cop no en tenia cap dubte, tenia el llibre a tres pams, just davant meu, les ulleres no podien interferir-hi. No, no, no era una al·lucinació, era ben real. Te raó, les fotografies no es mouen, però no sé, una vegada vaig llegir en una revista que en els retrats una part del l’ànima hi queda projectada, atrapada... potser és un cas d’aquests. Deixi’m seguir, si us plau, així entendrà el què ha passat. Per cert, m'agrada que hagi trobat aquesta sala per poder parlar, allà on m’ha portat primer hi havia una gent molt estranya, no creu? I perdoni la gosadia, aquesta gorra que porta es veu molt rígida, no és molt incòmode? Sí, sí ja segueixo, no s’enfadi. Com deia, aquella mirada era inequívocament acusadora, m’estava recriminant alguna cosa. Jo no sóc un d’aquells beneits que es passegen pel carrer fent monòlegs en veu alta, Déu me’n guardi, però aquesta vegada el que pensava es va verbalitzar amb un sonor “És que jo sóc una personal normal!” i pel que es veu força pujat de to perquè la dependenta es va girar cap a mi i em va preguntar si em feia falta alguna cosa. Li vaig dir que només havia estossegat, tot netejant-me la gola per intentar donar-hi credibilitat. No s’ho va empassar però tampoc va insistir. L’Araceli seguia mirant-me amb retret i semblava dir-me que considerar-me una persona normal era simplement una excusa per no materialitzar els teus meus projectes i així desistir abans de començar res. Ens varem quedar mirant-nos de fit a fit ben bé un minut fins que al final li vaig etzibar “No és veritat que sóc dels que ja em dono per vençut abans de començar un projecte, jo simplement no tinc projectes”. La vaig deixar glaçada. Es va quedar mirant-me sense moure ni una pestanya. Se’m va escapar un somriure de satisfacció, l’havia deixada sense paraules. Mentre fruïa de l’íntima satisfacció d’aquella contundent resposta, vaig adonar-me que des de dues piles de llibres més cap a la dreta l’Albert Bosch, projectat sobre la caràtula del llibre “Viure per sentir-se viu”, m’increpava. Amb aquella mirada, em deia que no era el mateix viure que estar viu, que una vida sense projectes, sense objectius era, simplement, una carcassa buida. En aquell moment em va començar a bullir la sang. Per què em deia això? Què volia dir? Que jo era un tros de carn sense vida? Entén perquè em vaig posar tant furiós? Sí, sí, ja m’ha ha dit abans de que les fotografies no parlen però ja sap que una mirada val més que mil paraules, potser algun dia la seva dona n’hi ha fet alguna. Per cert, li he de confessar que en primer moment m’he pensat que aquella noia que anava amb vostè quan m’han portat aquí, era la seva dona. Com que anava vestida igual que vostè. Però llavors he vist que éreu uns quants els que anàveu vestits de la mateixa manera i he pensat que no fóssiu d’una secta. Ja segueixo, ja segueixo, però si us plau digui’m, no ho són pas no d’una secta ,no? Perquè a mi no em convencereu pas, sóc catòlic i dels convençuts convençuts. Ah, són companys de feina. Bé perdoni la confusió, espero no haver-los ofès. Ara sí que segueixo. No em vaig veure la cara però segur que la tenia vermella de ràbia, m’havia dolgut molt aquell comentari. Tot i això em vaig poder calmar suficientment per poder argumentar una rèplica i li vaig respondre “Projectes, objectius? Feina a treure el cap per sobre de l’aigua tinc jo. A no ser que no afogar-se quan la corrent se t’endu riu avall sigui un projecte, no en tinc cap , ni en podré tenir mai, doncs m’ocupa tota l’energia de que disposo”. Va ser una bona la rèplica, eh... No ho creu vostè? Possiblement s’hi senti identificat. M’està escoltant? Amb aquesta cara, sembla que no hi presti gaire atenció. Bé és igual. Tot i la meva rèplica va fer callar l’Albert Bosch, jo em notava molt alterat. Sap, quan em poso molt nerviós i tardo molta estona a tornar-me a calmar, així doncs quan en Josef Ajram amb un vestit de tatuatges amb cara d’estar realitzant un esforç suprem em volia convèncer que els límits són molt més enllà del que penso i realment, la meva energia dóna per molt més que per no afogar-me en la torrentera del dia a dia, vaig explotar. Vaig començar a cridar que jo era un mediocre, una persona grisa, un més del pilot i això era el que volia ser, que no em torturessin explicant-me com podia sobresortir, tenir una existència especial, ni ser un fora de sèrie. Però llavors lluny de fer-los callar, l’Araceli, l’Albert en Josef i encara s’hi van afegir des dels prestatges més alts, on no els havia vist encara, en Kilian Jornet, la Maria de Bellota, en Jesús Calleja i altres personatges que no coneixia van començar a aconsellar-me, a motivar-me, a dir-me tot el que podia fer, que tot el poder estava en mi, enumerant-me la quantitat de coses que m’estava perdent i que amb esforç i motivació es podia fer tot. Prou que cridava jo –“ calleu, calleu, no vull ser res, no vull fer res, ni superar res, ni desafiar res, ni vèncer res “- però seguien regalant-me els seus consells, les seves tècniques, els seus mètodes i llavors en un impuls irrefrenable vaig estripar un grapat de fulles del llibre que en Josef suava darrera del lema “No sé dónde está el límite pero sé dónde no está”, vaig acostar-hi l’encenedor, es van encendre en un tres i no res i les repartir entre les piles de llibres que encara seguien instruint-me i motivant-me fins que quan tota la prestatgeria cremava, es va fer el silenci. Va ser una alliberació. Llavors va ser quan van arribar vostès i em varen fer pujar a aquell cotxe amb llums blaves i sirena i em varen fer venir aquí, una mica de males maneres, tot sigui dit. Què diu? Que no cal que continuí? De fet, ja havia acabat... He de firmar aquí? I què és això? Així que heu escrit tot el què he dit, i jo que em pensava que no hi preníeu interès. Com diu?, que ara he de marxar amb aquests senyors de bata blanca? Em porten a un lloc que em tractaran bé? Doncs gràcies, ja de bon principi m’ha semblat vostè una bona persona, veig que no m’he equivocat. M’ha agradat parlar amb vostè, tot i que de fet per la seva part no ha pas contribuït gaire a la conversa, la veritat sigui dita. Doncs bé, a reveure i gràcies per tot.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

CERCADOR

1 Relats

0 Comentaris

257 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor