Clubs de tennis

Un relat de: SANTANDREU3

Cada afecció esportiva te els seus centres especials per practicar la seva especialitat predilecte, però a casa nostra, la varietat de coses a que ens agrada jugar son molt més diverses, pel que jo conec, i es podria dir que Barcelona n'hi més que enlloc, en relació a cada especialitat i al seu número d'habitants.

Cada dedicació diferent dóna a cada Club unes característiques diferents que no passaré a detallar, perquè no les conec prou i avui del que es tracta és del tennis.

.

Els Clubs de tennis són diferents de la majoria d'altres dedicacions, per què s'hi pot passar tot el dia Generalment tenen servei de restaurant i moltes altres activitats lúdiques i socials, de manera que es pot considerar com una prolongació de la casa pròpia.

D'instal·lacions esportives n'hi ha de comercials, dirigides per un empresari i que dóna resultats econòmics positius, i en general, la proporció de serveis i personal els és molt més rendible que a les instal·lacions dirigides per una Junta Directiva.

Els Clubs privats, com el Tennis de la Salut, que és el meu, econòmicament solen ser un desastre més o menys important en relació de la seva facturació, però el soci es preocupa poc d'aquesta qüestió i gaudeix d'un ambient confortable, mentre deixa per la Junta Directiva la qüestió dels diners, que sempre es pot resoldre amb una derrama o en un crèdit bancari (amb mesura, perquè algun Club del nostre entorn ha passat a ser propietat de la entitat creditora.)

Aquesta manca de resultats econòmics, més o menys suportables, és el resultat de la gestió de cada Junta Directiva que es constitueix.

La Junta de cada club arranca amb la presentació d' un candidat amb prou carisma per ser elegit i ell, a la vegada, presenta els membres de la que serà la seva Junta Directiva i que escull d'entre la seva colla d'amics, als que assigna una direcció específica.

Cada un d'aquells membres actua tant be com pot i els errors que li puguin arribar, si tenen conseqüències negatives per la economia del Club, castiguen la seva Tresoreria.

Es podria dir, comparant una Societat com la nostra amb empreses constituïdes coma negoci, que els directius nostres disparen amb pólvora del Rei, mentre les comercials miren molt bé en què es gasten els diners i si l'invent no funciona fan desaparèixer el nou servei i el personal corresponent en un tres i no res.

Jo en tinc un gran record dels meus 40 anys passats al Club, excepció feta de les dues vegades que vaig formar part d'una Junta Directiva.

El desengany més remarcable és el de la meva segona participació, que va ser quan se'm va requerir per la meva condició de professional d'Hostalaria.

El nostre antic restaurant havia passat per 6 ó 7 concessionaris, que tots havien deixat el nom del Club per terra, perquè devien més del que havien comprat a cada proveïdor, i ens havien donat un menjar absolutament lamentable.

Un altre dels defectes endèmics del servei era la moltíssima gent que se'n anava sense pagar, suposo jo que per què aquella casa tenia massa portes de sortida o alguna gent massa poca memòria Vaig implantar el pagament abans del servei, el que va caure molt malament a tothom.

Jo era relativament nou en aquest ofici, però tenia l'avantatge de tenir molt bones relacions amb gent del ram.

En el Patronat de Turisme de Barcelona érem companys amb el Joan Gaspart, que fora del món del futbol era una persona molt normal, i que, quan li demanava, em posava en contacte amb personal de la seva Empresa que a mi em convenia.

Tenia també en Joan Gaspart en la Junta de Barnacentre, que erem un grup plens d'idees però sense diners, i en Joan ens cedia un saló dels seus hotels de la Rambla per les nostres reunions: I quan en fèiem una de bona, pagava cava per a tots.(Deuen tenir raó els futboleros quan el titllen de "boig noi", però en favor de la Ciutat jo puc certificar que va fer moltes coses bones)

I tenia, al pis de sobre de la meva casa, en Josep Escolà, bon amic i que per aquells temps era gerent de "La Oca".

Per ells havia conegut la manera precisa per controlar el rendiment d'una instal·lació , que vaig voler adequar al Club, i no hi va haver manera. Les Juntes eren una autèntica olla de grills i no tenien res a veure amb qualsevol reunió portada com Déu mana, que és marcant un ordre de temes i durada prevista de cada reunió, donant la paraula a cada membre i tallant en sec qualsevol conversa marginal, així com no tornar a cap tema ja debatut.

Jo vaig intentar fer-los entendre el sistema, que era de grau elemental : Suposant que només vens galetes, en poses 50 a la venda: Si a l'endemà no quedaven galetes i la caixa havia registrat una venda de 30, és que algú s'havia "fotut les 20 que faltaven, a la butxaca"

Això comportava només un únic control setmanal, que era saber el valor de les compres, que havia de ser un percentatge invariable de les vendes corresponents.

I jo, que havia tingut la sort de començar el restaurant amb el local vuit (Si comences un negoci ja en marxa, segur que ja hi han vicis de relació d'empleats amb proveïdors o altres) i amb un director de cuina de primeríssima, amb vaig trobar amb una incomprensió infantil inesperada: -"¿Aquest control que vols portar és perquè no confies en la gent? Doncs posa-hi gent de confiança, i llestos" I també:" Comptar una xifra cada setmana no és el mateix que prendre la xifra de l'any i dividir-la per 52 ?

La única falla d'aquella arrancada tan desgraciada va ser per la por al cos que em va posar un dels grups més conspicus del Club, que auguraven el meu fracàs i jo vaig començar en un sistema de autoservei provisional, de només de 5 persones, que al cap de tres setmanes ja no tenia cap justificació.

La consecució dels meus projectes, de totes maneres, la veia cada dia més difícil.

Un restaurant privat dins un Club no tributa a Hisenda, però jo pensava que s'haurien de produir excedents, que el Club podria dedicar a posar un cambrer fix a la piscina, potser un altre a la Pèrgola, reduir preus de menús per dies de festes especials...

La Junta, però,que una setmana abans de començar a treballar no tenia ni idea del que era un servei de restaurant, al cap de poques setmanes d'obrir el menjador tothom en sabia més que jo i a pesar que jo n'era Vice-president, amb manifesta desconfiança em va imposar un co-director, molt bon noi i que em sembla que fabricava coses de plàstic amb professionalitat


I va ser aquella persona que em volia imposar la Junta la que em va assenyalar el meu error bàsic; Jo volia portar el restaurant com un negoci, i un" Club és una altra cosa."

Quedava trencat el cordó umbilical entre serveis de menjador i Junta Directiva, a partir d'aquell moment el Club recollia els diners de la recaptació diària i pagava les factures que anaven arribant puntualment. Hi ho feia tot a cegues.

Naturalment que no vaig acceptar la situació i vaig dimitir, com se sol dir "irrevocablement".

Els cinc finals d'any següents vaig anar pujant a Secretaria demanant la xifra de vendes i de compres de l'exercici, que es van anar desviant del percentatge de control quasibé un 20%.; I cinc anys seguits vaig anar escrivint al senyor President (amb còpia-testimoni al President de la meva Penya) sense cap conseqüència.

Ara farà un parell o tres d'anys i abans de l'Assemblea vaig sentir dir que un nou sistema de compres havien reduït les pèrdues només a 3 milions de pessetes en contra dels 8 de l'any anterior .

Jo vaig assistir a aquella reunió amb papers a la butxaca , però el tema no va presentar cap interpel·lació, el que em va deixar molt tranquil, perquè les explicacions que jo hauria donat a la gent podrien perjudicar el crèdit de persones que, per motius diferents, se'l tenen ben guanyat en els seus afers professionals i personals, i vaig estalviar-me de donar la meva valoració de les pèrdues, que prefereixo no comentar.

I vaig pensar una altra vegada que la pólvora del Rei és barata, si no és el mateix Rei el que dispara.

D'aquelles desafortunades activitats en les Juntes de les que n'he format part no em queda cap rancor per ningú. Tots som amics, potser només amb la distinció de la manera de saludar. A uns el dius "hola", simplement, i amb altres parles de l'Estatut o del que convingui.

Però el Club de Tennis de la Salut és una meravella, a la que no voldria renunciar fins l'ultim moment de la meva vida.

SANTANDREU3




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer