Club Verdera

Dissabte, dotze de la nit, la música sonava potent, les parets de l'habitació dels meus pares havien pres vida i bategaven ansiosament. Nosaltres, dos al·lots d'uns deu anys, ens oferirem a anar a l'escala del costat a veure si aconseguíem que la música paràs.

A la fi veuria de prop el que allí hi havia. Tenia vertadera curiositat, a aquell primer pis vesí hi vèiem pujar a tota hora al·lotes i al·lots, rialles, música, festa...

Quan ens obriren la porta, al meu germà i a mi, un raig de so mesclat amb un perfum penetrant que envoltava aquells rínxols daurats amb ulls verds ens va deixar bocabadats, immòbils, corpresos d'aquella aparició. Tant és així que no vàrem saber dir-li què hi fèiem allí dos garrits tocant la seua porta i, després d'un penós balbuceig, vàrem aconseguir que baixassin el volum de la música.

Aquella nit vaig somiar enredat entre aquells rínxols impossibles i enlluernat per la llum maragda que desprenien aquells fanals.

A partir d'aquell dia els meus ulls no perdien mai de vista les finestres del primer pis vesí. Mentre jugàvem a la vora de la muralla, per les finestres obertes s'escoltava la música de The Beatles, Los Pekenikes, Los Bravos... i vèiem el nostre ídol, en Julià Verdera, mig cos nu penjant per la finestra.

En Julià havia aconseguit instal·lar en un pis de la seua família aquell oasi, somni de tot adolescent, reclam de la joventut del moment.

Per aquell temps els boixos del barri vàrem adoptar na Xispa, una quissona negra que va viure feliç entre les carícies i els mims de tots nosaltres. Confortablement acomodada en una cabanya que li construírem a la vora de la murada, just al davant d'aquelles observades finestres.

Però prompte arribaren els problemes: na Xispa va criar i de la camada ens quedarem tres cadells, dos mascles: en Napo i en Tricxi, i una femella: na Susi.

Abans d'anar a l'escola cada matí passàvem a vore'ls per donar-los aigua, llet i galetes del nostre esmorzar mentre els acariciàvem jugant i ells ens mossegaven carinyosament.

La seua caseta estava molt ben construïda utilitzant les caixes de cartó i caixons de fusta d'embalatges que recollírem de les botigues del barri. Ens sentíem molt orgullosos de la nostra família: els meus germans Xavier i Pura, Joan Serra, Bartolo ferreter, Juanito Vadell, Joan Riusech, Miquel Boscá, Tere, Loli, Juan Antonio, Paco Martínez, Matilde, Manolo Pineda, Toñín, Pepe Boned, Joan, Pere i Joan-Albert de Can Puvil, Mariano, Juanito des Bar Rubió, Vicent, Marcos de Dan, Alfredo Roig i els majors: Lalo, Alberto Balanzat, Pepe Vinyes...

A la tarda baixàvem d'escola apressats, recollíem el berenar de casa i tornàvem a les nostres aventures a les quals havíem incorporat el nostre capità i mascota, en Napo, com el mes valent e intrèpid explorador.

Recorríem el barri corrent davant o darrere dels nostres vesins de Dalt Vila que ens apedregaven apostats als baluards de les murades.

Jugàvem a baletes al carreró aferrat a les muralles. A pico, zorro, teide davant Can Vadell, resant perquè no et tocàs carregar amb en Juanito. A lladres i policies, a futbol, a la taba i la nostra activitat més arriscada: construïem petits carretons, simulant els bòlids de fórmula 1 que muntàvem fent servir coixinets com a rodes i amb un xassís de fusta quadrat o triangular que anomenàvem "goitis", que eren els mes ràpids i amb major maniobrabilitat.

Arribat el gran dia després de dies de proves i posada a punt, ens reuníem davant del Portal Nou per enfilar fins as Soto del puig des Molins. Allí donàvem la sortida arriant-nos per tot Joan Xico fins a s'Alamera.

Una nit destemperada, a traïció i aprofitant que tots nosaltres estàvem ja a casa sopant, el llacer de l'ajuntament va perpetrar el delicte: sense quasi resistència, se'n va emportar les nostres mascotes.

Una agressió tan impunement comesa volia una reacció immediata i vàrem recórrer als nostres protectors del Club Verdera. La solidaritat del barri no es va fer esperar i aprofitant les primeres hores de la matinada següent els nostres germans majors varen arreglar aquell malson retornant la llibertat als nostres petits companys de jocs, que vàrem haver d'amagar a les escales del barri en la complicitat dels vesins que els havien vist créixer amb nosaltres.

Aquella gesta va fer que la nostra adoració i admiració cap als membres del Club Verdera fos incondicional, establint entre nosaltres una vertadera aliança que segellarem per sempre.

De totes aquestes aventures sempre tenguérem uns espectadors privilegiats. Aquelles finestres observades s'obrien i ens obrien a tots nosaltres nous horitzons: músiques fresques, lletres divertides. Aquells rínxols i la llum de la seua mirada! Vaig saber pocs dies després el seu nom, no era un nom qualsevol, com no podia ser d'altra manera era un nom especial i que en un temps va marcar tota una dinastia de l'Imperi romà, com a nosaltres ens va marcar dolçament la nostra infantesa...