Clowndestinitat

Quan aquell món va esdevenir un circ infernal ja estava ben farcit de rètols arreu que impedien molt i més, el verb 'prohibir' en ufana, en majúscules majúscules. La carpa s'extenia a mesura que devorava colors i absorbia formes naturals. S'arrapava a qualsevol superfície -tot terreny com havia estat preparada- i en xuclava els nutrients alhora que hi injectava la malura.

Enfront aquell monstre poderós engolidor irrefrenable...pocs sers aconseguien despertar. Només unl grapat ho dugué a terme, amb els ulls tancats contra l'hipnotisme, ajupits evitant les ones d'influència.

El cor del planeta, encara resistent, pidolava, amb batecs somorts, ajuda contra la bèstia destructora que li anava arrebossant letalment totes les capes i sense escoltar-se que, de retruc, impulsava la pròpia fi.

-Si se n'adonen...s'ho esborren- contà, amb veu feble, el centre vital al grup de sers que encetaven la transformació. Sensibles i forts, amb humor -la gravetat de tot plegat el requeria- i amb amor -arma inesgotable- van posar fil a l'agulla.

Aquella llum que escalfava, alegrava, abraçava, feia pensar...enutjava a la Carpa que feia l'impossible per assolir-la i anul·lar-la dins la seva ombra perversa.

Aquells sers lliures van posar un nom al que feien:

CLOWNDESTINITAT

La carpa podrida no els atraparia. L'univers els enviava estrelles.