Clon

el relat com una metàfora visual del que sovint fem sense adonar-nos. D'una manera o altra les preocupacions o els ensurts fan que a vegades tinguem un dia d'aquells en que verdaderament sembla que ens inhibim als estímuls exteriors, com si badessim, en un estat de mirar sense veure. M'ha semblat genial el plantejament que fas d'aquesta vivència que em sembla que és força comú.
Una abraçada

Amb sentiment tràgic i moments de desencert. Suposo que és el joc d'un marit ordinari, que no coneix l'amor i que no sap tractar la seva esposa.

i la veritat és que el trobo fantàstic.

Crec que has sabut fer un gir en la historia que ens porta d'una fantasia (mig terrorífica) a una historia emotiva molt tendra.

Una mica Woody Allen, tot plegat.

M'agrada, m'agrada!

mira que posar aquí sota un comentari que he fet per la Peres... és que sóc la puar...

fantàstica filla meva, posa ja la segona part de la història que m'he quedat amb ganes de saber si podré fer servir aquesta màgica brúixola de l'avi de la Joana. Qui més qui menys la necessita de quan en quan. I si pot ser un mapa del tresor...

Dons mira que bé que estiguis per aquí, les meves altres dues filles no hi són. La gran està a les illes i la petita a la Ribera d'Ebre, demà divendres la vaig a buscar. Menys mal de tu i del meu xaval que també volta per aquí.

Ara les vacances les començo jo. Saps què faré? Em posaré una faldilla i me n'aniré a Escòcia, a veure a on arribo llençant el tronc...

Rep una abraçada molt especial del teu papi.

Si yu (que diuen els escocesos)

M

d'arribar de vacances, que he passat uns dies a Extremadura, i en arribar no hi havia ningú a casa, els pares han sortit uns dies. I necessitava una abraçadeta paternal, així que no he trobat lloc millor on refugiar-me que dins el teu raconet.. m'abraces,papi?

Un final tendre que li dona sentit al que semblava una peli de ciencia-ficció.
Molt bó

sobre tot el final. I molt real, tenint en compte que no ho és.
Felicitats

eis Màndalf! com anem? què tal aquestes energies que sempre encomanes?

primer de tot, et comentaré el motiu de la meva visita (que de fet et devia! jejeje). Últimament navego ben poc per les paraules del web...! m'he viciat al Fòrum (i segueixo amb el bici, és clar! jeje), però passo poca estona comentant!

Doncs, que com que al final dijous passat també vaig haver de renunciar a la presentació del 10x10 a Hospitalet (se'm van solapar horaris i vaig preferir fer una cosa bé i no moltes sense cap completa del tot); em vaig quedar altre cop sense relataires! jops! pensareu que no es pot comptar amb mi!... (espero que no! jeje). Doncs, posant-me al dia ahir pel Fòrum, vaig veure que dimarts el Vicenç presenta el llibre a l'Ona! i uou! vaig trobar la solució a les meves dos últimes faltes i vaig a notar-ho de seguida a l'agenda!

A més, al Vicenç el vaig conèixer en persona a l'última trobada que vaig anar (la de la presentació de la Llibre!) i em va caure d'allò més bé!

Ostres, com m'enrotllo! i encara et falta el comentari del text, eh! (hauràs d'esperar 6 minutets com a mínim per això...! a que me'l llegeixi! jejeje). Anem "a lo que íbamos": la pregunta és: que hi aniràs? uo! segur que sí! no faltes a cap tu! ets com un mag! sembles el Màndalf i tot! ;) Si és que sí, et portaré el llibre que tinc guardadet entre paper de diari i dedicat per a tu! uo!

ja em diràs!

Bé, ara sí, anem a llegir i: CLON:
(pimer de tot, Tema: Fantàstica, ok, no faré comparacions dels personatges amb tu doncs! jejeje, sempre va bé mirar-s'ho quan tens la costum d'interpretar els relats com a biogràfics molt sovint! encara que... no sé on ho vaig sentir, que realment els autors sempre reflecteixen la seva vida en els llibres... ho va dir la Sílvia a la presentació, oi?)

seguim... (avui estic enraonadora, eh! patiràs! jajajaja)

Tot i que... uo! sí que s'assembla força al teu propi clon! ulleretes, anant en metro amb la L3 (uo! també era la meva quan encara no m'havia passat al bus de Sarrià!) i ben matiner (segur que ja havia dit el Booooºººoooon diiia pel Fòrum i tot! ostres! dos Bons dieS junts al Fòrum! jejeje)

M'impacientava la seva reacció! i m'ha sorprès també! no se n'ha adonat!

quina intriga...! seguim, seguim (és que vaig comentant mentre llegeixo...! que sinó m'oblido del que vull dir!)

uala! perfecte! Invisibilitat! genial! m'agrada, m'agrada! una bona escapatòria per al repte de l'anècdota anterior!
Quantes sorpreses! a veure que més "ens" espera...!

jo també era així? jejeje, és que deu ni dó les observacions que n'extreu! ;)

De pedra! ja estic, l'he acabat, i sincerament t'he de dir: brutal! de debò, feia temps que no llegia un escrit que m'agradés tant! l'has clavat. Era un final difícil de decidir penso... no cada dia s'ha de trobar solució i resposta a un conflicte com trobar-se amb un doble i adonar-se de la transparència d'un mateix! i m'encuriosia saber com te'n sortiries, i m'has deixat fascinada, i molt satisfeta amb la teva ressolució: Fora de si, fora d'ell mateix... per a una acció de la que se'n sentia culpable... i d'aquí que hagi estat tot el dia veient-se a si mateix... mentre estava fora de si... i la resta no el veia, perquè realment sols era una persona.

Felicitats Màndalf! m'has deixat amb la boca oberta! jejeje

petonets,
fiduet ;)

(i ens veiem!)

p.d: sort que me l'he guardat en un word provisional a l'escriptori, sospitant de possibles errors en la pàgina! No és la primera vegada que se'm penja avui! uffff! sort! perquè em seria impossible reproduir-lo de nou!

jejeje, cuida't!

Aquest relat comença com si fos una broma, una història còmica i divertida. Però no, poc a poc va entrant una petita sensació d'angoixa i finalment me n'adono que tota la història és una metàfora boníssima sobre allò tan conegut d'estar absent, d'estar fora de si.
I la integritat que ens dóna el perdó.
Gràcies per la lectura.

eis Màndalf! com anem?

No me l'he llegit... em sap greu! demano disculpes...!

però és que acabo de penjar un Tema al Fòrum, i hi he deixat una postdata per a tu... i com que dubtava que ho veiéssis... doncs, he pensat en venir a deixar-t'ho per aquí! jejeje

Doncs, que tinc present que em vas demanar un dels llibres, eh! que no me n'oblido!!!! i que encara el tinc! vull dir que me'n recordo i el tenia a punt per la presentació del Llibre de Poesia Eròtica... i encara te'l guardo, eh!!!!! no et pensis que m'oblido de tu! Els mags teniu aquestes coses, que no desapareixeu del tot mai! jejeje, i menys quan es tracta d'un mag amb tanta energia i vitalitat i aquell humor tan simpàtic i enginyós que mai s'acaba! jeje

apalins doncs, sols això, que pensis que en la propera trobada que coincidim tindràs un dels exemplars a les teves mans! ;)

cuida't!

petons,
Gemm@ (kispareta)

Meravellós.
Tinc els ulls tocats; amb quina facilitat m'has fet viure com es sentia el personatge; he llegir ràpidament, amb dèria per seguir el ritme de la narració.

M'ha agradat molt!
No acostumo a llegir, en pantalla, els relats que superen els tres o quatre minuts (això em fa pensar que els hauria d'imprimir, que fan de més bon llegir). Però aquest m'ha enganxat.
Una segona lectura li dóna tot un altre sentit que... uf! Quin relat de ficció tan real!

M'ha agradat força, mantens l'intriga fins el final i no et pots imaginar el que passa, fas creure mil coses abans del que és realment.
A més expliques una sensació que ens passa a tots sovint, al menys a mi també em passa.

Salut!

Per una banda, la descripció que fas del metro i del seu ambient...
Per altra, el desdoblament del personatge, que passa de veure un clon seu a fer-se invisible a tornar-se a enganxar per tornar a ser tot sencer...

M'ha agradat el ritme, l'atmosfera, la història, o sigui tot. Felicitats!

És la primera vegada que et llegeixo, -sóc un usuari novell-i m'ha agradat el teu estil àgil,fresc i concís, que manté viu l'interès del lector des del principi fins al final. Els relats curts s'han d'escriure així. No suporto els amaneraments ni les proses recargolades decimonòniques. Felicitats.

M'ha resultat encisador el teu relat que certament sembla fantàstic, però que, ben mirat ( i porto les ulleres de llegir de prop, o sigui que ho veig perfectament! ), resulta força real... perquè tots ( sóc generosa i regalo a tothom i a totdon les meves pròpies sensacions! ) hem experimentat aquells dies estranys, aquelles hores terribles, aquells minuts extravagants durant els quals no sabem de veritat de la bona ( de la que només reconeixem quan som sols i ningú ens escolta, o quan sabem que qui ho fa no s'esverarà per això, tampoc, a aquestes alçades! ) què ens ha passat: resulta que ens sentim com si haguéssim estat fora de nosaltres mateixos, com si no hi fóssim la persona habitual, aquella que funciona amb normalitat automàticament...
( Perdona un minut: estic respirant, uf, af, uf!... és que he escrit tot l'anterior d'una tirada... aughf! )

La introducció que has fet a aquesta frase encertadíssima ( els deu o dotze primers paràgrafs inicials, vull dir ) són genials, per cert! Reconec sense embuts que m'ho he passat d'allò més bé llegint-los!

Enhorabona!

T'envio una abraçada autèntica, sense clonar de cap altra, original i sincera de veritat,
Unaquimera
( Aquest cop no he intentat fer-te cap enllaç, perquè no m'atreveixo, no sigui que em surtin clonats! )

El desdoblament de la personalitat sempre ha estat un tema molt suggeridor, i tu en aquest relat el tractes amb un ritme que enganxa al lector des de les primeres línies.
Descrius molt bé les sensacions del personatge, el seu astorament davant d'aquell fet insòlit. Condueixes tan bé l'acció, que podries dur-nos a una pila de desenllaços (un mèrit narratiu en un relat tan curt), però tu en tries un de molt intel·ligent. Et felicito.

Una abraçada

Hola Mandalf,

Ben portada la intriga fins el final. M'ha encantat la darrera frase "com si hagués estat tot el matí fora de mi, com si no hi fos...", que dóna sentit a la història. Una estranya dissociació, probablement a conseqüència d'una discussió conjugal. Se'n podrien extreure molts matisos, però em quedo amb que la sensació de culpabilitat fa que deixem de ser nosaltres mateixos.

Fins aviat!

Carles