Clepsydra (Repte 285)

Un relat de: deòmises

Des que la va descobrir un parell de mesos enrere en un racó de l'estudi del seu mestre arquitecte, la va odiar: aquella clepsidra burxava les seves entranyes amb la caiguda constant de l'aigua tancada. El fluid transparent, que esdevenia plomís, afeixugava els seus membres i s'apoderava de cada àtom de la seva carn. Calia destruir-la. Ho sabia amb total seguretat, com si ésser acceptat al taller d'en Vitruvi fos el seu objectiu vital i innat.

Va arribar aquell matí amb una idea fixa, ben planejada. Malgrat ésser completament a les fosques la veia, semblava que el vigilés, que dictés cada moviment que, uns instants després, feia. Seria fàcil, si deixava que la llum del sol il·luminés l'estança lleument. L'havia estudiada sense que ningú ho notés, sabia quin conducte permetia que l'aigua circulés per la clepsidra, quin recorregut feia dins de l'artefacte, com podria aturar-lo i acabar amb aquell turment que li recordava el pas del temps, la vida mortal.

Havia de ser ràpid, en Vitruvi arribaria en qualsevol moment. Va allargar la mà, agafà la cànula que abastia el dipòsit principal i l'intentà arrencar. No va sortir ni una sola gota de líquid, l'únic que havia aconseguit havia estat un trontoll de tota la maquinària i l'obstrucció de la sortida de l'aigua. Una nova estrebada, un nou grinyol queixós de metall, un nou moviment més perillós encara que el primer.

Tot d'una va alçar la vista cap al cupidell que indicava el pas del temps i li va semblar que s'apropava, caient, cap a ell.

***


El primer grinyol el va sorprendre pujant les escales cap al seu estudi. Va apressar el pas tenint una premonició. El segon grinyol va escoltar-se quan abastava el darrer replà abans de la porta. Un terrabastall va sacsejar l'estudi en obrir la porta.

Un núvol de pols s'estenia per tota l'habitació. La clepsidra havia desaparegut entre aquell núvol. El seu ajudant també. La sageta del cupidell enfilava el seu pit marcant el darrer instant.

Potser aquella era la callada venjança del temps a l'agosarat humà que s'havia atrevit a destorbar el seu pas immutable, inexorable, voraç...

Comentaris

  • Error: El Repte és el 284 i qwark n'era el jutge (lapsus...)[Ofensiu]
    deòmises | 17-04-2008

    d.

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306019 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978