Clavells

Es va despertar amb molt mal de cap. Per haver plorat tota la nit, suposava. Però potser no; potser només tenia mal de cap i prou. No hi havia d'haver un motiu, no era pas obligatori. Se'n va anar a la dutxa i va deixar que l'aigua, molt calenta, li envermellís l'esquena, mentre ell, dret i recolzat a la paret, repetia una i mil vegades el que li havia de dir. A ella. Ho va repetir fins que les paraules van deixar de tenir sentit, fins que es van convertir en sons inevitables vomitats per la seva boca, sons que no volien dir res, que mai no havien volgut dir res, que mai no voldrien dir res. La tovallola era neta, se la va mirar i la va deixar al seu lloc. No la volia. En volia una altra, encara que estigués bruta, encara que estigués foradada, encara que estigués tacada de sang, encara que unes rates macabres l'haguessin rosegat i, amb una habilitat gens habitual en els animals rosegadors, hi haguessin dibuixat la silueta d'un home mort. En volia una altra. Aquella tovallola tan neta no, una altra. I tampoc no tenia cap motiu per no voler-la; no hi havia d'haver un motiu, no era pas obligatori. Se'n va anar a l'habitació (les gotes que li regalimaven del cos nu li ensenyaven el camí de tornada, com els caramels en un conte per a nens) i, de l'armari, en va treure una tovallola. Sense cap taca de sang, sense cap silueta d'un home mort dibuixada per rates.

Va intentar recordar el dia que la va conèixer, feia uns tres mesos. Al principi, el seu record era molt vague, però mica en mica s'anava tornat més clar, més nítid, com el senyal de ràdio quan el dial s'acosta a la freqüència d'emissió. Finals d'estiu, a mitjans de setembre, abans que les primeres pluges de tardor netegessin els asfalts de tot el món. Era un dimarts assolellat, les sis de la tarda tocades. Ciutat mig buida (o mig plena, com l'ampolla), trànsit fluid, poques retencions i nens que aprofitaven les darreres hores de llibertat abans que l'endemà haguessin de tornar a col·legi. Anava en cotxe i el sol que es ponia no li va deixar veure el llum vermell del semàfor. No va tenir temps de frenar. Un cop fort. Va sortir del cotxe tan de pressa com va poder i va apartar la gent que cridava i obria la boca però sense dir res. L'ensurt l'havia deixat sord. Per uns moments. La va veure, estirada, amb una mirada buida clavada a la immensitat del cel, amb uns ulls immòbils, inexpressius, però preciosos. Si més no, era així com ell els recordava. I al seu costat, una taca de sang s'estenia per l'asfalt, com un exèrcit roig que venç sense resistència una població gris i indefensa.

Es va vestir (texans, camisa i americana), va tancar la porta amb clau i se'n va anar. Tenia el cotxe aparcat davant de casa. El dia de l'accident havia estat el seu dia de sort, havia trobat lloc just davant del portal. Va decidir que mai més no tornaria a agafar el cotxe. Una d'aquelles promeses que, amb el temps, s'acaben incomplint. Encara s'hi veia el bony. I la petita taca de sang a l'intermitent. I el sentiment de culpa clavat al cervell, com un gran quadre fosc penjat en una paret blanca. Un dit, un taxi. El taxi es va aturar, però no hi va pujar. Si havia de ser l'última vegada que es veiessin, li havia de dur flors. Era el mínim que podia fer; era la manera correcta de demanar perdó i, alhora, d'acomiadar-se. Es va disculpar, sense flors, del taxista i va començar a caminar, buscant una floristeria. No va veure la primera i la segona no li va fer el pes. Al cap d'uns vint minuts, en va trobar una altra. No és que li agradés gaire (de fet, ara hauria preferit la segona), però tenia pressa. Li ho havia de dir. La dependenta, que despatxava una senyora gran, no li va dir res; de la rebotiga va sortir un home d'uns quaranta anys, alt i prim, però amb unes mans grosses, gastades, rudes. Que què volia? Un ram, suposava. De què? Doncs no ho sabia. Dubtava. A tothom li agraden les roses, però va pensar que eren típiques d'enamorats. No volia que es pensés el que no era; se l'estimava molt, és clar, però aquelles flors deien adéu, no deien estaré sempre al teu costat per estimar-te. Finalment es va decidir per un ram de clavells. D'un vermell intens, molt intens. Com si els clavells tinguessin vergonya.

Un altre dit, un altre taxi. Un altre taxista. Va pujar i li va dir el nom de l'hospital. Hi havia més trànsit que de costum, i això que no plovia. Ni nevava. Ni pedregava. Ni feia calor. Ni massa fred. Però hi havia més trànsit que de costum. Es va repetir les paraules que s'havien dutxat amb ell, el taxista el va mirar de reüll, les paraules no es van immutar i van continuar brollant-li de la boca. Va clavar la vista en aquells clavells tímids, i li van sorgir els dubtes. Li agradarien, les flors? Volia creure que sí, encara que mai no n'hi havia dut. I si s'ofenia? Creuria que era just el motiu de l'adéu? No hi havia d'haver un motiu, no era pas obligatori. I aquells ulls, continuarien tan preciosos com sempre? O potser es posarien vermells, com els clavells, com la taca de sang a la tovallola, com la taca de sang d'un intermitent que incompliria una promesa tres setmanes més tard? El taxista sabia on era l'hospital o hauria de demanar el camí? I la camisa no se li arrugaria, tanta estona assegut al taxi? I ella, que seria feliç? Dubtava. Dubtava. Però ara no es podia fer enrere. No, no podia. No.

Eren les dotze tocades quan va baixar del taxi. Alguns dubtes encara li voltaven pel cap, però van anar esvaint-se a mesura que els passos l'acostaven a la porta. O si més no, això és el que creia. La infermera, que no era de la de sempre, li va dir que duia uns clavells molt bonics. Se'ls va mirar i va somriure. Els clavells se'l van mirar, però no van somriure. No li agradaven els ascensors d'hospital; li agradaven els ascensors petits, amb mirall i per a poca gent. Decididament, no li agradaven els ascensors d'hospital. L'ascensor pujava buit, lent, metre a metre. Va pensar que era un ascensor lent, molt lent, massa lent. Quan en va sortir, va tenir la sensació d'haver perdut mitja vida tancat en aquell ascensor. No sabia, però, que al cap de tres setmanes en perdria l'altra meitat. El passadís era llarg i ample, de parets pintades de verd pastel, un verd indecís, un verd que, segur, no era el verd de l'esperança. Es va creuar amb un parell de metges, i infermeres, i familiars, i pacients. A l'hospital, tothom hi representa un paper diferent: curar, cuidar, plorar, morir. Dos trucs i va obrir la porta. Ella, com sempre, estirada al llit; ja gairebé no se li veia la ferida al cap. Li va adreçar un hola que va sortir d'un mig somriure, es va treure l'americana i es va asseure al llit, al seu costat. Li va donar els clavells. Encara semblaven més vermells; potser els feia vergonya conèixer-la. No els va refusar i això el va tranquil·litzar. Van parlar força estona, sobre el temps, les últimes notícies, la feina, els amics, la gent, la ciència i la religió, l'amor i les roses, les rates i les tovalloles. Ell parlava, però callava. Parlava callant, callava parlant. Finalment, a tres quarts menys dos de tres (recordava l'hora perfectament), li va dir aquelles paraules que tantes vegades s'havia repetit, aquelles paraules plenes de dutxa i adéu. Ara, però, tornaven a tenir sentit. Va callar un moment, li va agafar les mans i sense dubtar-ho (els dubtes, pacients, s'esperaven a la porta de l'hospital) li ho va dir:

- No ens podrem veure més. Ets morta.

Ella no es va immutar. Ni un retret. Ni una queixa. Ni un somriure. Ni una llàgrima. Res. Ella no es va immutar. Ell, plorava. Una llàgrima va tacar el llençol; una altra, més agosarada, es va deixar caure al terra.


Tres setmanes més tard, la policia va trobar el cos d'un jove d'uns trenta anys degollat dins del seu cotxe, en una àrea de servei de l'autopista. El cotxe tenia un bony a la part frontal esquerra i una petita taca de vés a saber què a l'intermitent. Es desconeixia el mòbil del crim. No hi havia d'haver un motiu, no era pas obligatori.