Clarianes de llum

El dia es presenta ennuvolat. Encara queden restes de la tempesta d'ahir. I és que ahir en va caure una de ben grossa. Ahir vas tornar a aparèixer, després de tot el temps que em va caldre per oblidar-te. Vas tornar a aparèixer, com sempre, fantasmagòric. Em vas trucar. No sé perquè vaig agafar el telèfon. No sabia que eres tu. Em vas dir que et sabia greu haver estat tant de temps sense dir-me res, però que ho havies fet perquè necessitaves reflexionar. Reflexionar. Em vaig posar a riure. Tu no en saps de pensar. Et volia preguntar que sobre què havies de reflexionar, però coneixent-te segur que m'hauries mentit, i francament, ja ho has fet prou.
A mi no em va caldre cap reflexió per saber-ho. L'última vegada que ens vam veure ho sabia. Era un adéu, però fins i tot tu ho ignoraves.
També em vas dir que volies veure'm, que m'havies torbat molt a faltar i que tenies moltes ganes d'abraçar-me. Això no. Tornar-te a veure, no. Si només sentint la teva veu, la ferida s'ha tornat a obrir, imagina't que et veiés i m'abracessis. No. M'ha costat massa tancar-la i oblidar-te com per ara tornar a començar. No m'aportaràs res de bo. Ho sé. L'únic que m'has donat, i sense tu saber-ho, ha sigut fortalesa. Amb tu m'he fet més forta. Diuen que amb cada ferida el cor s'endureix un poc, i tu m'he l'has endurit fins al punt que sé que més entrat el dia, hi haurà clarianes. Clarianes de llum. I demà el sol tornarà a sortir, perquè no ets prou important com per a fer-me viure en una constant tempesta. El sol sortirà de nou, però mentrestant, deixa'm gaudir d'aquestes clarianes de llum.