CIUTAT RICA, CIUTAT POBRA.

El matrimoni passegen amb el nen agafat de la mà pel ample passeig. La gent de trenta mil fisonomies, si existeixen trenta mil races, camina pressuda per la vorera. Per travessar el pas de vianants, a l’encendre’s el llum verd, sembla com si un exercit armat de paquets, bosses i caixes de diferents mides es llancés sobtadament contra un altre exercit armat amb els mateixos artefactes.

Les terrasses dels bars ocupen part de les voravia i s’hi veuen gent feliç que xerra i riu mentre prenen un piscolabis acompanyat de begudes de mil i un color. Gots plens de líquids vermells, grocs, espumosos o verds alegren la mirada dels passejants. Hi ha de tot i variat en begudes i també en menjar, si vols, hi ha una pizza, un montadito, una coca de recapta, calamars i tota la gama possible de mar i muntanya.

Les botigues de luxe, d’alt standing, llueixen els cartells en evocadores paraules vistes als anuncis del televisor que per si soles ens omplen la imaginació de riqueses. Noms estrangers i nacionals són un reclam per mirar a l’interior de les botigues.

La Maite és parada davant d’una joieria d’aparadors emmarcats de vellut negre on rutilen esmaragdes i topazis. En una de les vitrines unes arracades d’or blanc cobert de brillants d’exquisits reflexes criden la seva atenció i l’hi enlluernen els ulls i la ment. Les joies són acompanyades d’un petit lletreret on posa un preu de 5 xifres en € i la muller perduda en els reflexes de les gemes mira a l’espòs dient-li:
 A veure, quan em regalaràs unes arracades com aquestes?
 Mai!!!- salta sense pensar-ho el Pere.
 Què n’és d’avar, avar fins i tot de paraules- contesta molesta la dona que sap que no s’ho poden permetre però l’eixuta resposta la ha ferit interiorment.- Mai, mai i sense condicions i jo t’he donat aquest fill tan preciós.
 El Xavier és molt maco. Però el meu sou no ens permet certes coses. Tu, mirant les arracades de brillants t’has oblidat de com acabem a final de mes.
 Amb unes joies així en sentiria una emperadriu.
 Si,si, hi acabaríem derrotats per les tropes del prestamista i empresonats per deutes.

La Maite sospira profundament com qui desperta d’un somni inabastable i agafa la mà del nen i respon finalment:
 Va anem.
 Pare, pare- diu el petit mirant la figura d’un home esparracat assegut al terra- Què fa?
 Demana caritat per recollir diners per menjar.
 Pare, per què no els conviden els amos dels bars on surt i entra tanta gent. Un entrepà no el notarien.
 Si els hi donessin menjar sense pagar hauria cua de necessitats i no de clients.
 Però, pare, tothom va carregat d’objectes. La gent és rica i compra de tot.
 Sí fill. Però molts compren amb una targeta dels bancs i després ho han de retornar amb interessos.
 Si, però el teu pare no et preocupis que no li treu brillantor- intervé la mare.
 Ai, Maite. T’has encaparrat amb unes joies que no podem comprar.
 Tens raó Pere més els reflexes m’han enlluernat.
 Anem a buscar el cotxe.

El nen insisteix:
 I els pobres?
 Mira Xavier, fill, això és molt prim de filar. Hi ha grups que només s’hi dediquen i viuen de mendicar. Hi ha mafies, ja tu explicaré un altre dia.
 Mira nen, -interromp la Maite- d’aquests pobres se’n cuida el bisbe.
 Què bé mare, aquest si que té diners. Quan surt va tant ben acompanyat que podran recollir-los a tots els pobrets.
 Fia’t tu del bisbe. Potser té una majordoma a qui regala arracades de brillants, no com el teu pare. De prometre en sabia molt quan era jove però realment només compra bijuteria.

L’home tiba del nen i junts els tres marxen al pàrquing a recollir un atrotinat cotxe.

Les llums de Nadal tremolen i llencen raigs multicolors des de la façana de les cases.

Un món ple de riqueses i un món submergit en la necessitat. Així és repartida la fortuna a la humanitat.

Els ulls dels nens són com miradors innocents que veuen la veritat sense amagar-se de res.

Miquel Pujol Mur.