Circe

Passeja la mirada pel pati i la entreté un punt allà on li sembla que hi podria haver problemes. Avui es un dia tranquil. Ells juguen a futbol i elles tenen una discussió acalorada, però les nenes no solen arribar a les mans. Veu una nena, li sembla que es diu Laura, no n'esta segur, potser Esther. S'ha allunyat del grup i segueix absorta la línia blanca de la pista de bàsquet que avui està deserta. La segueix amb la mirada i pensa si li podrà servir per fer algun comentari, es del seu grup, però es d'aquestes nenes que no hi ha gaire bé res a dir-ne. Mentre la mira veu resplendir darrera el filat el cabell roig de la Sílvia que s'acosta a l'entrada, i ja no pot apartar la mirada.

Sílvia, no ho sap, però per a ell es la seva Circe. Circe perquè no es humana, perquè no menja pa -per intolerància al gluten diu ella- i perquè els seu cabell és un màgic foc encès, i perquè te ulls de fetillera, de fetillera bona, però. Ho sabia d'abans, del molt abans del moment tràgic en què ella li va donar en un instant la oportunitat d'ésser un home. Un home de debò i no un porc. Ara ja es massa tard. Serà un porc per sempre. I ella marxarà. Sap que està preparant oposicions a la pública i sap que se'n sortirà. La seva Circe deixa l'illa de porcs en que s'ha convertit l'escola, si es que algun cop havia sigut una altra cosa, i ell es queda allà, porc entre porcs.

La nena, Esther li sembla, gaire bé segur, sí. L'Esther doncs, es trena els cabells en un racó, asseguda amb les cames creuades, convertida potser en una princesa índia. Sílvia ja ha entrat a l'escola i ha anat directa a la nena, s'ha assegut al seu costat i també es trena els cabells. Els seus dits blancs, el foc del cabell i els ratjos de sol teixeixen una xarxa que li atrapa la mirada. Tal com aquell dia que recorda bé, just abans que comences la reunió, just abans que el director parlés i es fes el silenci de la traïció. Just abans de l'abisme.

Diu la Sílvia que no esteu contents, va dir el Gran Porc amb somriure irònic des del seu tron. Diu la Sílvia... Sí, aquell va ser el moment. Tots i cada un dels membres del claustre van callar. Ell també. El Gran Porc va passejar una mirada triomfal. Es clar que la Sílvia deu estar confosa, va dir cofoi. Després d'aquell moment ja res podia evitar la catàstrofe. En aquell moment s'hagués pogut salvar. Podia haver-los mirat a tots i dir, perquè calleu, perquè negueu amb el silenci, digueu, digueu davant meu que no li dieu el Gran Porc, que no dieu que es un egòlatra i un cretí, que us irrita que no us tingui en compte, que us tracti com al seu remat, que creieu que s'equivoca en tres de cada dos decisions que pren. Dieu davant meu que no el poseu verd a la seva esquena. Però no va dir res. Va callar com tots. I va imaginar la mel dels ulls de Sílvia tornar-se ambre fred i dur, i un somriure amarg dibuixar-se als seus llavis, sense gosar mirar-la, i va comprendre que acabava d'escollir el seu destí . Destí de porc avorrit entre els seus fems per sempre més.

Ella, la fetillera Circe deixarà la illa, guanyarà aquestes oposicions o les properes, i allà on vagi oferirà el seu do diví de transformar porcs en humans. No ho aconseguiràs Circe voldria cridar-li, els humans som porcs, aquesta es la realitat, la teva màgia no ho pot canviar. Però només la mira, com juga amb la nena, com riu. No li dirà mai que sap el seu secret, ni com li reca de no haver sabut transformar-se en home en aquell moment que ella els va oferir. La veu, amb la nena de la mà, caminant cap a les altres nenes, apropant-se però en el fons ja molt lluny d'ell.