Cinquè sonet a Antoni Casals (Zaida)

Un relat de: deòmises

Rebutjo l'aire si no el respiro al teu costat;
I el vent se m'emporta,
Com una fulla morta,
Lluny de tu.

Refuso la vida que, quan no hi ets, és soledat
Perquè amb res no em reconforta,
Si, a part de tu, no m'importa
Res ni ningú.

Zaida, llavis de puresa, existència meva, essència,
Quan tornaràs a ser el delit
En els meus dies?

Quan seràs el meu àngel de llum, si ja em guies,
Malgrat la teva absència,
Entre la nit?

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

372 Relats

1005 Comentaris

306033 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@gmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978