Cinquanta anys de tonteria!

Fa cinquanta anys que la meva història es repeteix, fa cinc decennis de la perpètua repetició de la meva vida. Un mateix eix (Ella), unes mateixes sensacions: tristesa, esperança, felicitat, decepció, tristesa, esperança, etc. Un bucle perfecte.
Vaig començar ben jove, amb moltes forces i sense por, la confiança estava de la meva part, em creia futur vencedor, la justícia i la Raó (sí, amb majúscula) estava en mi.
Vaig lluitar com mai, i vaig aconseguir albirar l'esperança i tocar la felicitat. Realment m'ho vaig treballar, vaig treure el millor de mi. Em vaig sorprendre. La vaig sorprendre. Vaig sorprendre a tothom.
Llavors, de cop, la decepció. L'enfonsament amb el fang de la tristesa. Que fotut que vaig quedar.
Però, altre cop em vaig armar de valor i vaig tornar a lluitar, per tornar albirar l'esperança i tocar la felicitat. M'ho vaig tornar a treballar. Però vaig tornar a caure en la decepció. I així infinites vegades.
Ja fa cinquanta anys. Aviat, jo en faré vuitanta. Realment és esgotador. Sort que aquestes noves pantalles d'oxigen paleníric orbitià ja no em cremen tant els ulls, perquè la vivor ocular que tenia s'ha anat apagant a mesura de fer poemes electrònics en les antigues pantalles. El millor, però, són que els meus dits no tenen res a envejar als pianistes, tenen molta mobilitat, el teclejar gairebé m'ha fet mutar, quina rapidesa, quina precisió... Que els hi preguntin sinó a totes les meves amants!
Però ja m'han canviat quatre vegades el fetge. No m'hauria hagut de creure aquell escriptor que va dir que hi ha una època pel gintònic, una etapa que ens empeny a beure'n, que és inevitable, però que un dia s'acaba. Aquesta etapa l'arrossego durant tots aquests cinquanta anys! Sort que ja vam superar l'època de la il.legalització dels òrgans trangènics... quatre canvis de fetge!
Els meus amics em creuen infeliç. La veritat és que he tingut moltes sensacions de felicitat intensa a la meva vida. Carai. Cada recomençar ha estat intens, l'últim, ara fa cinc mesos ens va costar l'expulsió de la residència de la tercera edat. Va ser molt sonat.
Ja sé que també és molt fotut quan arriba la decepció. I sempre té la mania de refregar-me per la cara a paios ben estirats. L'últim, és clar que pot anar estirat, amb la biopròtesis a la pelvis... Però és ben ridícul veure a un vellet de vuitanta-tres anys emulant a aquell dinosaure de la música com és l'Elvis, però és clar que aquell moviment de pelvis el pot fer en altres situacions més íntimes... ara m'he posat gelós... ai que el cor se m'accelera... les pastilles, les vermelles... Sort que les tinc aquí.
On estava? Ah! A la pelvis biònica. Molta pelvis, molta collonada, però els meus dits no tenen res que envejar, i tenen una fiabilitat erèctil del 100%, hihihihihi... I això als vuitanta és molt important.
No sé quants cops hem anat al cinema, a l'òpera, al teatre i ens hem agafat la mà intensament, com uns adolescents, cada cop que ens hem promès amor etern. Quantes eternitats he viscut ja?
Aquest bucle vital és cansat. Ja en tinc prou de fer l'imbècil, això s'ha d'acabar. Prou poesia virtual, prou esforç, prou gintònic (ostres, ja se m'acaba aquest que tinc ara). He pres una decisió. Això ja ha arribat massa lluny, no té sentit. Amb cinquanta anys de fer el tonto ja n'hi ha prou! Avui li demano que es casi amb mi.
Abans, però:
- Un altre gintònic, si u splau.