Cinisme al Metro: dues historietes.

NO FUMIS AL METRO.

Com cada matí m’assec al banc de l’andana, dissimulant els badalls com bonament puc, i espero a que arribi el tren. Quasi sempre surto de casa tan just que no em dona temps de fumar de camí a l’estació, se’m fa pesat aguantar tot el trajecte sense fer-ho.

Observo com un noi jove encén una cigarreta i aspira apassionadament el primer fum del dia. Alguna gent el mira amb cara d’enuig, d’altres simplement l’ignoren. M’aixeco i torno a seure al banc, però aquest cop just al seu costat i dirigint-me a ell li parlo:

- No hauries de fumar al metro.

- Faci el favor de no tocar-me els collons de bon matí. - Contesta iradament.

- No vull importunar-te però saps que no hauries de fumar a l’estació. - Em reitero.

- Sé de sobres que m’exposo a que em multin, o que puc molestar algú, però crec que perquè em fumi un “pitillo” mentre espero el metro no faig mal a ningú. L’andana és prou gran.

En certa manera te raó, que una persona faci un parell de pipades durant l’estoneta abans d’entrar al vagó no és res massa molest. De totes formes li vull expressar el meu punt de vista:

- Sóc fumador, com tu i com molta altra gent que hi ha aquí en aquest moment, i si et recordo la teva falta no és per consideració als no fumadors sinó per respecte als que ens aguantem les ganes de fumar.

- Què? - Exclama estranyat.

- Sí. Posaria la mà al foc de que la immensa majoria dels aquí presents som fumadors, com tu, que ens esperem a sortir del metro per encendre el nostre primer cigarret de la jornada, encara que haguem de suportar tot el viatge sense fer-ho; i no veig perquè tu has de ser diferent a nosaltres. Pensa una mica en els altres fumadors, en l’esforç que fem, i en que si l’andana és gran el carrer encara ho és més. Si a la superfície tots som iguals i podem fumar quan ens rota, aquí al subsòl també ho hem de ser i hauríem de contenir-nos tots.

El noi es queda pensatiu donant-li voltes a la meva argumentació. Aixeca la vista per adonar-se de que tota la gent dels seients propers li dirigeix una mirada de desdeny, potser perquè són fumadors, potser perquè no ho són. Llença la cigarreta a terra i l’apaga aixafant-la i fregant-la amb la sola de la sabata. Al sortir a la seva destinació, mentre enfila les escales mecàniques cap al carrer, observa com gran part dels viatgers que l’acompanyen treuen el paquet de tabac de la butxaca i encenen una cigarreta. Llavors ell també ho fa i l’assaboreix sense cap remordiment, li sap molt bo aquell “cigarro”.


CEDEIX EL TEU SEIENT A LA GENT GRAN.

No m’assec mai quan viatjo al vagó del metro. Crec que sempre hi haurà algú més gran que jo a qui li farà més falta seure. De fet sempre viatjarà algú de major edat que tindrà més dret a un seient que la majoria de nosaltres.

A la següent parada veig com una estudiant seu ràpidament al entrar i com a una colla de jubilats els hi toca romandre dempeus al trobar que no queda cap lloc lliure. Ella treu els seus llibres i es posa a estudiar amb el cap cot, com per evitar de veure la seva pròpia descortesia. M’apropo a la seva vora per dir-li:

- Hauries de cedir el teu lloc a alguna persona més gran que tu.

- Escolti, si algú vol seure que m’ho demani - Respon fent-se l’ofesa.

- Això hauria de sortir de tu al veure lo ple que està el vagó. - Li replico amb calma.

- Vostè no em pot retreure que miri per mi, que vulgui seure i aprofitar el trajecte. Sempre faig una miradeta a les lliçons que dono a classe, els altres passatgers ho comprenen i busquen un altre seient.

Ella te raó, li resultaria molt incòmode repassar els apunts anant dreta, i és lloable que es prengui els estudis tant seriosament com per invertir-hi també els viatges de metro. Però de totes maneres m’hi adreço un altre cop:

- El que jo et demano és precisament això, que no perdis el temps durant el viatge. Però sobre tot t’imploro que no ens el facis malbaratar a la resta del usuaris que ens desplacem amb tu.

- Què? - Pregunta intrigada.

- No has vist caure mai a una persona gran a terra després d’una frenada al metro o a l’autobús. No has hagut de presenciar com algú es trenca un braç o el maluc enmig d’un vagó atapeït de gent, com s’ha d’aturar la marxa i com cal esperar a que arribin els serveis d’urgències per endur-se a la persona ferida a l’hospital mentre crida de dolor. No has hagut d’arribar mitja hora tard a la feina o a l’escola perquè algú no ha deixat seure a una persona gran. Algú més jove com tu, o fins i tot com jo, en les podem arreglar perfectament per no fer-nos mal viatjant drets.

Després de rumiar durant un segons, la noieta es ruboritza, recull els llibres i llibretes que havia estès sobre la seva falda i decideix aixecar-se del seient. Molta més gent que ha sentit la nostra conversa fa el mateix, posicionant-se en el lloc adient per anar dempeus. El grup de gent gran pot seure als espais que han quedat buits i ho agraeix. Avui ningú farà tard a les seves obligacions.