CINC MOTIUS

La Carla era com la seva mare, la Clíxia. Es creien poc profundes i potser per això quan entraven en contacte amb l'element líquid mai no pasaven de rierols de primavera esquitxats de pètals de flors de les ribes, colors de camp que feien somriure les aigües de certes pluges o de miques de desglaç; o d'estiu, tebions i acollidors, com si fossin un suar agradable de les neurones de totes les vides que es traginen; o de tardor, quan els cels d'octubre, els millor de l'any, s'hi emmirallaven i tacaven de fulles caduques de bells tons que són melangia i l'aigua en la què suren, aleshores, esdevé una llàgrima única que regala tota sola, massa grossa, però, perquè l'hivern fred i rigorós pretengués haver-la congelat.

Vivien davant per davant. Treballaven en una botiga de roba d'esports, la Carla feia el torn de matins i sobretot venia moltes vambes coreanes i la Clíxia el de tarda i els dissabtes sencers que coincidís que fossin dia vint-i-set, el del naixement de l'avi patern, que havia estat molt bon negociant de cols de fulla patufeta amb el nenet del conte amagat inclòs. Això havia dit sempre i ella sempre s'ho havia cregut. I si no s'hi trobava mai, aquell habitant minúscul, era perquè cada vegada un bou oportú se l'havia cruspit i bon profit.

Es creien tan poc profundes que no pensaven massa quan encolomaven articles a la gent sabent que el jefe havia pujat el cost inicial moltíssim i que la marca empudegava de falsedat com els discursos de polítics de somriures adaptats a globalitzar masses.

Es creien tan poc profundes que compraven revistes rosa al quiosc d'un que vivia d'entrepans i només tenia dues mudes; whatsuppejaven molt, que les amistats, amb tant de mot esperable i típic, oferien un pes més per a desitjar la nit, regne de la llibertat; i no es feien posar en un recó de la cuina una llar de foc per seure-hi al davant i quedar-s'hi observant les flames amb fervor, deixant que els dibuixessin amb intermitència certes franges lumíniques als rostres quan tornaven a estar soles en aquells habitatges que si no s'adiuen al veritable interior deprimeixen, per més que els decoris, sobretot si el guarniment és de plàstic o pseudo-ceràmica de basar oriental.

Mare i filla estaven separades. De tant en tant trobaven una parella nova, un de tant en tant lústric. En cinc anys donaven massa, aquelles dones, i es cansaven, es gastaven, es consumien. No es podien permetre aquells excessos, no es podien permetre aquells homes que un dia apareixien màgicament en escena i cal improvisar quan l'obra ja està escrita. Quan arribaven aquest pare i fill, elles tremolaven. El teló no es tancava, calia continuar. Actrius excel·lents, incorporaven actes que s'empescaven i que sovint unien el cos físic, mental i emocional.

Però allò no era el que el gran públic volia ni el gran dramaturg els tenia preparat. Calia estossegar i fer mitja part, anar als vestuaris a revestir trasnsparència i autenticitat, i fer creu i ratlla.

Sortosament havien trobat el sistema de 'les cinc raons' en un articulet pro-superació d'una relació en un fòrum femení freqüentat sobretot per dones i algun gay amb l'exponent comú de pocs estudis i un intel·lecte propens a empassar-se que l'àngel Compassiel o l'àngel Pascassiel o àdhuc l'arcàngel Isclomel et socorren i acompanyen i són els responsables de sobtats formigueigs resseguint un braç, una cama o el cap. Si per error arribaven al cony, no es tractaria doncs d'éssers evolucionats, calia tenir-ho en compte.

Aquell consell l'havien copiat i fet imprimir amb lletra Angelus New Ramat cos 11 -nombre mestre, espiritual i místic-, tot per recomanació de l'autor, un tal Jesús de la Catatònia Eva-i-Angela-llesta de Miami. I la imatge de l'home afable d'aspecte de peruà nighclubero al costat de dues marcolfes reconvertides, exuberants i abillades amb vestits escotats d'un daurat-rovell senyal d'humilitat.

L'article deia: 'Busca cinc raons que t'impideixin estar més amb aquella persona i alimenta-les, engrandeix-les i després espolsa-les i viu sota les ales de l'existència normal i quotidiana que t'has fet i que et mena a MI, a Miami.'. I en lletres petites recordava les aportacions trimestrals que en subscriure's al món de les intuïcions divines requeria.

La Clíxia, del seu darrer amic, en Fabià, va enumerar per escrit una barreja de motius i fets que l'expulsaven irremissiblement de la seva vida, ho va llegir en veu alta, es va carregar de ràbia, d'indignació i ho va musicar amb plors i gemecs que no haurien pogut estar més ben trobats. Enllestit, va estripar el paper i els bocins els va cremar amb una espelma. Fora. Era hora d'anar a la botiga. No va recordar que era dia vint-i-set, plovia, els cargols ni amb quatre ni amb mil gotes treien banya en un retall de camp prou contaminat a tocar, i ja no era temps de cols ni de caldos fumejant comprensió ni d'un avi gasiu i contacontes, ni d'un sopar romàntic, ni d'un viatge a la quimbamba, ni d'afinitats que no siguin estacionals.

La Carla, per la seva banda, també va fer el llistat que no perdonava. En Fèlix en va resultar liquidat. Les paraules de la dona, agressivíssimes, l'esborraven definitivament. La Carla era molta Carla, més que la Clíxia molta Clíxia. I més que...quin nom li posarien a la futura nena que guanyava terreny a les seves entranyes?

I és clar! Quinta! Es diria Quinta. Enquistada dels fer i ser de mare i àvia. Segurament celebrarien un bateig via facebook i repartirien confits virtuals. Que tot són cicles, al cap i a la fi, tot són costums. El cervell no havia d'anar més enllà. Per això s'estilava tant, en aquell planeta, viure aprofitant ànimes difuminades que justejaven.