Cercador
Cinc i un
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Una vegada hi havia cinc tortugues que anaven juntes arreu. Tres, les de color blau, vermell i lila, eren de les que sempre fan que sí, que sí, optimistes i de closca forta com fusta de roure. I dues eren del tipus tovetes, de closca flonja com un cigró bullit, de colors esvaïts com pintades amb llapis pastel i que ploraven per res, com faves.
Un dia van arribar a un riu i les tres 'sisiones' van voler refrescar-s'hi. Les tovetes es van quedar al marge, atipant-se d'herbes altes. No els venia de gust cap bany, no es florissin.
Mentre eren a l'aigua un cocodril en edat senil va atansar-se'ls i els va fer el ploricó sobre la seva soledat vessant una considerable quantitat de llàgrimes d'ell mateix que les altres tres ni van notar, estant pràcticament submergit en el medi aqüàtic. Però eren de dir que sí, que sí, i en demanar-los ell si el volien d'acompanyant van demostrar-ho del tot.
Així que ja em tens tres sisiones, dues tovetes i un cocodril atrotinat -i amb interès endrapaire- per senderols i camins, resseguint terreny, com elles sempre havien fet. Segurament entonaven alguna cançoneta que els englobava dins una esfera particular.
En arribar la nit es van aturar i es van disposar en cercle, les tortugues, per dormir sota la llum de la lluna en la fase més grassa. El cocodril havia estat fent veure que s'eixugava el cul en uns matolls i que requeria una estona. Esperava amb mitja paciència.
Es va apropar a les tortugues que feien volar les zetes -ZZZZZZ- profundes del món dels somnis i va anar directe a endrapar les tovetes: el dentam erosionat de l'animal no li ho permeté. Una toveta va riure per les pessigolles i l'altra suspirava amb el massatge inesperat.
El cocodril va entendre que no hi havia res a fer i com que de debò no volia estar sol com un mussol va decidir continuar amb les tortugues.
I conta la gent dels poblats d'aquell indret, que durant molt de temps es va veure aquell grup de cinc i un anant amunt i avall, tres fent que sí, que sí, dues que no els costava gens plorar i un que no ho feia perquè ni ell s'ho creia.
Un dia van arribar a un riu i les tres 'sisiones' van voler refrescar-s'hi. Les tovetes es van quedar al marge, atipant-se d'herbes altes. No els venia de gust cap bany, no es florissin.
Mentre eren a l'aigua un cocodril en edat senil va atansar-se'ls i els va fer el ploricó sobre la seva soledat vessant una considerable quantitat de llàgrimes d'ell mateix que les altres tres ni van notar, estant pràcticament submergit en el medi aqüàtic. Però eren de dir que sí, que sí, i en demanar-los ell si el volien d'acompanyant van demostrar-ho del tot.
Així que ja em tens tres sisiones, dues tovetes i un cocodril atrotinat -i amb interès endrapaire- per senderols i camins, resseguint terreny, com elles sempre havien fet. Segurament entonaven alguna cançoneta que els englobava dins una esfera particular.
En arribar la nit es van aturar i es van disposar en cercle, les tortugues, per dormir sota la llum de la lluna en la fase més grassa. El cocodril havia estat fent veure que s'eixugava el cul en uns matolls i que requeria una estona. Esperava amb mitja paciència.
Es va apropar a les tortugues que feien volar les zetes -ZZZZZZ- profundes del món dels somnis i va anar directe a endrapar les tovetes: el dentam erosionat de l'animal no li ho permeté. Una toveta va riure per les pessigolles i l'altra suspirava amb el massatge inesperat.
El cocodril va entendre que no hi havia res a fer i com que de debò no volia estar sol com un mussol va decidir continuar amb les tortugues.
I conta la gent dels poblats d'aquell indret, que durant molt de temps es va veure aquell grup de cinc i un anant amunt i avall, tres fent que sí, que sí, dues que no els costava gens plorar i un que no ho feia perquè ni ell s'ho creia.
Comentaris
-
Ha ha , molt graciós ,,,[Ofensiu]Annalls | 16-01-2014
.... mai se sap amb qui pots acabar ! Aquest conte el volia llegir encara que no m'ho diesis , ja li havia posat l'ull a sobre quan em vas enviar la preciosa historia d'en Fred ! Veig que una relataire que m'agrada molt també te la comentat, (Magalo).
M'alegro , a veure si va pujant de comentaris i lectures, ara l'editorial ho té clar, ja me fixat que te'n recomana molts. Tenen més criteri que els relataires . Tu també n'ets responsable perquè no podem seguir-te...
El teu fill es afortunat amb tu , segur que no s'avorreix mai, o al menys fins que tingui altres aficions.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436177 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com