Cinc estacions de la línia groga

Primera estació
L’únic que podia salvar la vida era aquella feina i no li han donat. Tants mesos preparant-se, tants esforços a canvi de sis miserables paraules “no ets el perfil que busquem”
Com li dirà a la seva dona que ha tornat a fracassar? Com li explicarà que ja no té ganes de seguir-se despertant cada matí, que no se sent útil ni per parar la taula? I la seva mare, amb quina cara dissimularà la decepció questa vegada? Ofuscat per la ràbia es clava les ungles al palmell de la mà fent brullar un rajolí de sang calenta. Té ganes d’arrancar-se la corbata que l’ofega i posar-se a cridar tan fort que el sentissin des de l’últim vagó del metro. I després arrencar a córrer com un nen petit fins a aquell lloc on pots desaparèixer sense que ningú et trobi a faltar.

Segona estació.
Ella puja a metro, és ple de gom a gom. Ell s’aixeca i li cedeix el seient.
Està cansada ja de bon matí. Amb els braços s’acarona el ventre i li diu bon dia al seu fill. El sent moure’s, com si no li prestés prou atenció i se sent terriblement culpable. Com podrà donar-li tot l’afecte que es mereix si el seu cor està trencat i no pot estimar? Com li explicarà que el seu pare va marxar abans de conèixe’l perquè no el volia? Que els va traicionat als dos, deixant-los sols quan més el necessitaven? S’haurà d’inventar una mentida. Sap que se li dóna molt bé mentir, hi ha massa mentides a la seva vida… Per instint de supervivència, s’ha acostumat a viure evitant la veritat.

Tercera estació.
Ell està dret i es fixa en la dona que ha ocupat el seu seient. Com si el seu cos fos una caixa transparent, pot veure els sentiments que amaga al seu interior; soledat, angoixa, fragilitat… De sobte l’invaeix la sensació d’haver-la conegut abans, com si haguessin coincidit en una altra vida.

Quarta estació.
Ella aixeca la mirada. Té els ulls plorosos i ja no ho vol dissimular, no més mentides. Les seves mirades es creuen, un segon, dos, tres… l’instant que separa dos pestanyeigs. Es volen dir moltes coses, però tots dos callen. En el silenci ella li ha dit t’entenc, ell, tot anirà bé, ja veuràs. Ella, dóna’t una oportunitat, ell, comença de nou, oblida.
I de cop, tota la pena, la ràbia, la frustració… es fan volàtils, res més que fum que s’esvaeix. Es somriuen i en el somriure troben allò que havien perdut. Ell l’esperança, ella el combustible per seguir avançant.

Cinquena estació.
Baixen del metro, cadascú en la seva direcció. Sense girar-se ni buscar-se es perden entre la massa de gent que els separa. Dos desconeguts, dos ningús que no es veuran mai més. Dos fracassats amb un somriure que han trobat un motiu per no abandonar. Dues estrelles apagades que al creuar-se han tornat a brillar.