Cinc dits

Un relat de: ignasicarsícostas
El monjo estava pensatiu. S’havia llevat aviat per resar com feia cada dia des de feia molts anys, però no podia concentrar-se en cap oració. El seu cap divagava pels fets ocorreguts últimament al convent, els quals li turmentaven el cor i li agitaven l’ànima.
El Sol va aparèixer suaument aquell fred matí de desembre de l’any 1238 i la visió de les muntanyes blavoses que rodejaven el monestir va aconseguir centrar-lo, breument, en allò que per a ell era una de les coses més importants a la vida, l’oració. I així, amb un sospir, començà lentament a murmurar:
Salve, Regina, Mater misericordiae,
vita, dulcedo, et spes nostra, salve.
Ad te clamamus, exsules filii Hevae,
ad te suspiramus, gementes et flentes
in hac lacrimarum valle.

La resta de germans es van aixecar i, després de seguir el ritu de l’oració en silenci, van caminar cap al menjador, passant per davant de la cel•la de l’abat, que sentia el suau frec dels peus nusos contra el gelat terra i la tremolor que els recorria per l’esquena a aquella hora de la matinada.
En l’esmorzar s’agraïa la llet tèbia que el germà Climent, el cuiner, havia extret de les cabres poc abans; l’acompanyava un tros de pa sec que donava per apaivagar la gana almenys unes hores.
En aquells anys, tot i la gran tradició catòlica de la regió, en el monestir hi havia només divuit germans, a part de l’abat, que provenien de pobles del voltant. Fills petits de senyors feudals, acollits de famílies sense recursos i algun vingut de terres més llunyanes que volia deixar-ho tot enrere. Hi havia un ambient fraternal, poques preguntes sobre els orígens o la vida duta abans de traspassar les gruixudes portes de fusta negra que separaven el món de fora del de dins, que, a la fi, potser no era tan diferent.
A tocar del convent, a unes poques desenes de metres, hi havia una petita vila, on potser vivien una cinquantena escassa de persones agrupades en unes poques famílies. Aquestes intentaven sobreviure com podien a uns anys especialment secs i freds, que provocaven unes collites curtes i insuficients per mantenir uns animals famèlics.
La relació entre els dos mons era amigable. Els vilatans puntualment anaven a pagar el delme i les dones rentaven els hàbits molt de tant en tant; per altra banda, els monjos no sortien mai del recinte. Tenien casa, aigua, hort, una petita granja i, el més important, la devoció a la Verge Maria, que feia que tots aquests sacrificis fossin molt més fàcils de suportar.
El matí, i la resta del dia, va anar passant plàcidament de parets endins: uns cultivant les verdures i llegums d’hivern, altres segant farratge, els menys netejant les séquies o algun moble infestat de corcons. Els més ancians, lliures de tota feina mundana, passaven el dia llegint vells manuscrits, en oració o meditant.
El convent, tot i ser gran, era auster. Tant les sales de reunió, el menjador, les cel•les i l’església eren fetes de pedra picada i alguna paret estava enguixada matusserament. Tenien un claustre, molt poc ornat, on al bell mig brollava una senzilla font rodejada de plantes originàries de la zona, però disposades amb un cert ordre que el feien agradable a la vista. Era el pati de la figurada presó i el contacte més gran amb la natura i l’estat de no oració, a part de la parcel•la de camp.
Els dies passaven lentament i metòdicament a l’interior del recinte. En els últims temps, però, uns fets inusuals havien fet trasbalsar tota la comunitat, que ara vivia afligida. L’abat es veia abatut, envellit de sobte, amb el pes de tenir el pressentiment que una maledicció estava caient sobre tots ells.
Aquell dia va sortir el sol igual que tots els anteriors, però ningú sospitava que seria una data que marcaria un punt d’inflexió en la història de la comunitat.
Acabaven de dinar, escoltant en silenci uns paràgrafs d’un llibre que parlava de l’origen del món; tots seien als bancs meditant sobre la lectura mentre, per torns, un parell de germans recollien la cullera de fusta i l'escudella de terrissa escantonada que havien fet servir per dinar.
Es va acabar el temps de meditació, cosa que sabien gràcies a un enginyós fenomen, que consistia en l’entrada dels raigs de sol per una finestra estreta i llarga, gairebé una escletxa, que els anunciava l'hora de tornar a les seves feines terrenals.
Es van aixecar alhora i van anar sortint del menjador fins que l’abat es va adonar que el germà Berenguer seguia al seu lloc. S'hi va atansar i en recolzar, en un gest amable, la mà sobre l’espatlla de l’home, aquest va caure a terra, esmunyint-se sota la taula. Era mort.
El germà era un dels més vells de tota la comunitat, devia tenir quaranta i bastants anys i la seva salut s’havia ressentit els últims temps. Hauria mort d’un lent vessament o d’un silenciós atac de cor. No era d’estranyar la seva mort, però potser va ser massa de sobte, i va agafar la resta de companys per sorpresa. Era un germà estimat, ja que destacava pel seu bon caràcter i per saber com parlar i escoltar els més joves, saltant-se les estrictes normes internes que els prohibien parlar entre ells pràcticament tot el dia.
Una de les obligacions dels monjos era anar al cementiri cada dia i cavar una mica la seva fossa a terra, així recordaven d’on venien i on farien cap i facilitaven la feina a tots els altres en cas d'haver-ho de fer precipitadament. El germà Berenguer ja la tenia més que acabada i després de la cerimònia de comiat, va ser ràpida la seva baixada al fons de la tomba, simplement vestit amb els hàbits i un mocador blanc que li cobria el rostre. Una pedra amb el seu nom seria l’únic que quedaria en poc temps del record de la seva estada en aquest món.
—Estiguis amb Déu, germà, i espera la nostra vinguda —anaven repetint cada un d’ells tirant un grapat de sorra sobre el cos.¬
Passats dos dies, era diumenge i les normes i les feines es relaxaven una mica. Per dinar tenien una peça de fruita fresca que els veïns del poble els portaven, mig per devoció, mig per obligació.
L’abat, el germà Ponç, va aprofitar aquell moment de distensió per parlar obertament amb tots:
—Escolteu-me, germans —va començar a dir solemnement—: les últimes setmanes estan sent molt dures per a la nostra comunitat. Fa poc dies ens deixava l’estimat germà Berenguer. De la seva mort, no en dubto pas i no tinc res a dir-ne, va ser natural, cridat per Nostre Senyor, era l’hora de presentar-se, humil, davant seu. Però tots sabeu que la mort traïdora, negra i funesta ens ronda pel damunt, tal com ho fan els núvols més foscos de tempesta i, com un llamp cau sobre nostre i ens escantona l’ànima. Bé, sabeu que ens han deixat en tràgiques circumstàncies tres germans, massa joves per ser cridats per Sant Pere i, malgrat que el meu cor no ho vulgui reconèixer, sembla que les morts han estat provocades.
El silenci era esgarrifós i la immobilitat dels clergues es confonia amb la de les pedres que donaven forma a la sala. Tan sols uns murmuris trencaven l’aire i es deixaven sentir gairebé imperceptiblement.:
—Domina, miserere nostri. .
L’abat, empassant-se la saliva per donar-se forces, continuà:
—Fa setmanes el nostre estimat i jove germà Guilhem, acabat d’ingressar a l’orde tot just feia pocs mesos, va aparèixer, com sabeu, ofegat a la font del claustre. Deus eum habeat in Gloria. El seu cos, exposat al mig de totes les cel•les, morat de cara i llavis i sorprenentment sense cap lesió o signe de resistència, va ser com un càstig per a tots, però no vam saber interpretar el missatge, o qualsevol altra cosa que se'ns volgués transmetre, fos terrenal o fos espiritual. Pocs dies després, quan la terra que cobria el cos de Guilhem encara era fresca, un nou incident ens va gelar la sang, per inesperat i pel que començava a semblar una seqüència. El germà, estimat company per a mi, ja que feia gairebé els mateixos anys que compartia la cel•la contigua a la meva... —L’abat no va poder retenir l’emoció i un calfred li va recórrer tot el cos, sensació que sortia a la llum en forma de llàgrima relliscant galta a baix fins a caure sobre el faristol—. El company Guerau —va continuar— ens apareixia a la mateixa font, dessagnat, amb els canells tallats, lluny de semblar un suïcidi; aquest sí que mostrava senyals d’haver estat lligat per poder sacrificar-lo sense massa resistència. La font, amb totes les seves séquies, estava tintada del vermell de la sang del nostre germà, i donava un aspecte maleït al claustre. No podia haver passat, doncs, massa estona que el macabre acte havia succeït, tot i ser a trenc d’alba. Però, tot i que aquests fets són del caire més horrible, terrible i repugnant que pugui haver-hi, no és el pitjor que us haig de dir. Amb aquesta segona mort, ja no queda cap dubte... A hores d’ara ja podeu imaginar el que us haig de dir: l’assassí, indubtablement, es troba entre nosaltres.
Se sentien per tota la sala murmuris, sanglots, i es veien mans resseques aferrant-se als vells hàbits, com si això els donés alguna defensa.
—Deus nos protegat. Patent portae inferi. —Es repetia com una cadena del rosari.
—Bé, com sabeu, encara va haver-hi una altra mort violenta dins d’aquestes parets, abans que el germà Berenguer, aquest sí, fos cridat per Nostre Senyor i partís de manera sobtada, però natural, cap al Regne del Santíssim. El nostre germà Berenguer, que pecador com tots, segur que va trobar les portes obertes del Jardí Celestial. Aquesta tercera mort, inversemblant com les anteriors, terrible, diabòlica, condemnable el seu autor o autors al càstig etern de patir fins a la fi dels dies cremant a les flames de l’infern, la va patir el nostre, també jove i innocent, germà Cerverí, el qual va ser trobat als peus de la torre del campanar, mort per la caiguda des de la finestra de la campana de Santa Anna, mare de la Santíssima Verge Maria. El coll trencat en la caiguda li va provocar almenys una mort ràpida. Les fosses del nostre cementiri s’omplen com mai ho havien fet! —va cridar l’abat Ponç—. Maleït sigui el que entre nosaltres ens porta aquesta desgràcia, tan pesada de portar com la Creu que Nostre Senyor va arrossegar fins al Calvari. Parce mihi, Deus meus, a peccato horum verborum. Així, després de dies de pregària, he decidit que el meu probable successor, el que ocupi aquest lloc quan jo ja no sigui entre vosaltres, el germà Hug, dugui a cap la recerca amb l’ajuda de la Verge Maria, per esbrinar qui és el dimoni que conviu entre nosaltres. Tots som sospitosos, ja que el Maleït no entén de classes, caràcters o bondats i domina bojament el cos i la ment de qualsevol de nosaltres. Encomanem-nos a Déu Pare... Pater noster, qui es in caelis, sanctificetur nomen tuum... —Va acabar l’abat amb aquesta oració.
Els monjos sortien afligits i en silenci cap a les seves feines habituals, però amb el cor encongit, i l’ànima també. Cadascú pensava en soledat si l’acusarien d’aquells terribles fets. L’obligació els portava a seguir amb el treball com si no passés res i a cavar una mica més la seva fossa, ignorant si serien ells els que l’omplirien aviat.
El germà Hug es va tancar a la seva cel•la, pregava i pregava, demanant que l'il•luminessin en el camí que havia de recórrer. La seva reclusió, apartat de la resta de monjos, va durar tres dies amb les seves tres nits. Havia d’agafar distància per poder jutjar cada un d’ells, veure el mínim moviment o detall sospitós, un senyal que anava per bon camí o una errada de l’assassí per insignificant que fos. Si havia mort tres germans, qui sabia si ja era el final o, al contrari, les morts seguirien fins a extingir el convent? Per altra banda, per què havia de ser un monjo, el culpable? Al poble veí li constava que molts habitants estaven recelosos, això de pagar el delme a canvi d’una suposada protecció de les temptacions terrenals i del Diable... estava segur que no els acabava de convèncer.
Algunes dones podien estar posseïdes, ja que se sentien els crits de les remeieres, com la Brunisenda i la Gueralda, en nits de lluna plena quan ballaven en el descampat. L’Elionor, tot i no tenir contacte directe, suposadament, amb cap monjo, recollia els hàbits, els rentava i els tornava almenys dos cops a l’any. L’Abellera i el seu marit el Jofre també deixaven fruita i alguna perdiu a les portes de l’edifici perquè es pregués per ells. Tot semblava ben complicat. De cara endins calia pensar... Cada un dels germans era un exemple de virtut i de pau, feia segles que no s’havia donat que un grup destaqués tant en el seu bon comportament i la seva pietat d’uns vers els altres.
Passats aquests dies es va veure encoratjat per la tasca que li havia encomanat l’abat, de sobte, i seguint la llei del silenci, va sortir de la seva cel•la i va anar abans de res a cavar una mica més la fossa on reposarien les seves restes per sempre més.
Van passar, diguem que plàcidament, uns dies, setmanes potser, en què la pau, la serenor, la pregària i el treball van ser distesos i es respirava una certa calma.
El germà Hug, no obstant això, sota la caputxa de l’hàbit, observava, com una guineu, qualsevol moviment que algú pogués fer en fals. Tot semblava tranquil.
Feia molt fred, devia ser mitjans de febrer, el dia que el cuiner, el germà Climent, va anar a munyir la llet de les cabres, distret com cada dia, però es va horroritzar en veure una figura ajaguda bocaterrosa al costat de la font; li va semblar que era el germà Frederic. S'hi va atansar corrents, tota la llet que portava en el cubell va caure per entre les plantes i arbusts del claustre. Amb molta por, però decidit, li va donar la volta. L’espantosa visió el va fer caure d’esquena desnucant-se en colpejar-se el coll just amb el cantell de les pedres que marcaven la zona de l’hort; va morir a l’acte.
Hug va sentir l'espetec del cubell i el crit esfereïdor del germà Climent; sortí de la seva cel•la i, en descobrir l’escena, va anar corrents, amb els peus gelats i descalços sobre el terra fred, a despertar l’abat Ponç. Tots dos cridaren perquè ningú sortís de la seva cel•la i amb la llum del dia, que pujava d’intensitat per moments, van poder veure l’escabrosa escena al bell mig del claustre.
El jove i bon home Frederic jeia a terra amb tota la boca i, pel que es veia, amb tot el seu interior ple del betum que aplegaven en un pou proper del convent i que utilitzaven per pintar les bigues, tapar escletxes o fer cremar en el peveter de la Verge Maria.
—Enverinat —van dir tots dos homes alhora.
Ara sí, van demanar ajuda a algun germà i començaren els preparatius per donar la final sepultura als dos homes, al cap de tres dies, quan s’haguessin complert tots els ritus.
La negror del cel acompanyava aquells dies la negror de l’ànima de l’humil convent. L’abat Ponç estava angoixat, quan s’acabaria aquell reguitzell de morts absurdes. El germà Hug, descol•locat i sentint-se observat per la resta de la comunitat, no aconseguia agafar el bon camí per dur la recerca i descobrir l’infidel, el diable en persona que convivia entre ells com si es tractés d’un dòcil anyell.
La terra va cobrir els cossos i, com era costum, només unes pedres assenyalarien que allà reposaven els homes. Cap diferència entre l’assassinat i el mort per accident.
Potser la calma va tornar a poc a poc al monestir: les pregàries més llargues, que rarament ajudaven; les setmanes, que feixugament anaven avançant, empenyien per tal de no recordar uns fets que, per si mateixos, ningú volia recordar, o potser era la por al cor de cada germà per si la mort el sobrevenia de sobte a un d’ells...
Van brotar algunes plantes, uns brots més primerencs que potser anunciaven una pròxima primavera que portaria pau al llogaret.
El germà Pere era un dels més vells habitants del monestir, fill petit d’una família amb grans extensions de terres per tota la comarca, que no va saber què fer amb ell fins que van decidir tancar-lo de per vida. Pietós ja de ben jovenet, no li va anar malament i aviat va acostumar-se a les condicions i normes de l’orde.
Tot i els anys de clausura, al germà Pere encara li cremava un foc per dins, desconegut per a ell, però del que havia de fugir com fos, ja que l’abat sempre els deia que fugissin d’aquest sentiment, era el Diable que volia apoderar-se del cos.
Inquiet, doncs, per aquell desconegut atac del Diable, que aquella nit tornava fort com quan era jove. Va decidir aixecar-se i donar un vol pel bosc que hi havia dins del recinte. Travessà silenciosament el claustre, obrí una petita porta de fusta i, un cop fora, ja es va trobar a la zona dels horts i del bosc. Les gallines dormien, les vaques, ajagudes, també, va passar pels estables i acostant-se al rierol, va aturar-se i es va amagar darrere un gruixut arbre.
—El germà Hug nu, rentant-se en el riu —va xiuxiuejar per ell mateix.
De sobte es va adonar que era el primer cos humà que veia nu, en la seva vida, a part del seu.
Aquell foc que sentia va créixer dins seu, la calor va augmentar i el color roig li va envair la cara. Va notar com es congestionava. El desig de tocar-lo per si era cert, no poder apartar la mirada de l’escena, de tot el cos nu, lluent per l’aigua a la llum de la lluna, el va espantar i va començar a córrer com ànima presa pel Diable. Havia tingut prou valor per deixar enrere aquella visió del germà Hug despullat.
Arribà a la cel•la i s’agenollà reposant els colzes al llit i posant la cara entre ells.
—Diable fuig de mi, si el desig és pecat, el desig per a un germà ho és encara més. Mare de Déu, ajuda’m a alliberar-me d’aquests pensaments —repetia i repetia en veu baixa, el germà Pere, de manera que semblava que resava el rosari.
A poc a poc va arribar l’alba i amb ella el primer esmorzar. Al costat tenia al germà Hug, el qual actuava amb naturalitat, ja que no sabia res de res. No era així per al germà Pere, que no es podia treure del cap aquell cos nu que li havia fet descobrir tot un munt de sensacions i sentiments desconeguts, o oblidats.
El dia va passar sense cap novetat fins a la nit, en què la temptació va ser més forta que l’oració i, a la matinada, el germà Pere va sortir de nou de la cel•la i amagant-se darrere l’arbre va veure de nou al germà Hug nu com es rentava amb l’aigua gelada del rierol. Quan va sortir de l’aigua i es posà l’hàbit, ell torna silenciosament a la cel•la a demanar perdó pels seus pecats.
I així passaren força dies, tants que fins i tot el germà Pere pensava a sortir de darrere l’arbre i tocar cada racó del cos del germà Hug, el qual en la seva imaginació no fugiria, tot el contrari, li acariciaria tendrament el cap.
Ja era primavera i la calor feia acte de presència al migdia. Els monjos, després de dinar, es retiraven a les seves cel•les a descansar fins que el sol estigués prou baix per fer la feina del camp còmodament.
El germà Pere, mig endormiscat, amb somnis de les imatges nocturnes del riu i amb els somnis d’ell mateix demanant perdó a la Verge Maria, es va despertar de sobte, espantat.
—Rentant-se... rentant-se? —va preguntar-se—. Mater Dei, hic est diabolus. Ne derelinquas nos. Miserere, miserere. Haeretici, haeretici...
De cop ho entenia tot, quin sentit tenia que el germà Hug es fiqués al riu cada nit... Les morts dels germans, ara sabia per què havien estats sacrificats. Tot se li mesclava al cap, delatar-lo o no fer-ho i poder seguir gaudint d’aquell únic cos nu cada nit. Se li acumulaven els pensaments, l’ànima el turmentava, el desig recentment descobert el feia dubtar.
Finalment, va decidir esperar a prendre una decisió els pròxims dies, potser hores, mentre l’atabalament del descobriment s'esvaïa i el deixava rumiar amb tranquil•litat.
Mentrestant, el germà Hug portava una vida aparentment normal dins del monestir: resava, llegia els llibres sagrats, treballava a l’hort, meditava... Res estrany que fes pensar que l’heretgia li havia conquerit el cor.
Algun cop els va tocar dinar junts i els cops que li donava amb la cama sense voler es convertien en un llampec que li travessava el cos. Quin desig, quin pecat.
El va observar alguna nit més i, intentant no fixar-se tant en el cos nu, s'adonà de com era de meticulós en la seva neteja.
Una nit, havent perdut la por de ser descobert, s'hi va estar més estona, descobrint el que mai hauria volgut veure. Després de rentar-se en el rierol, sense vestir-se i seguint nu a la llum de la lluna, el germà Hug es va posar a picar en una roca. Es veu que feia dies que ja hi dibuixava alguna cosa. El germà Pere intentà veure què era el dibuix. Quan ho va veure, la suor li va gelar el cos. Per si tenia algun dubte, el company de tota la vida del monestir estava gravant una mà amb cinc dits. La prova final que l’ànima del monjo estava lliurada a l’heretgia càtara. No hi havia cap dubte, el germà Hug era càtar. Va fugir de darrere l’arbre decidit a posar fi a aquest mal que, com la pesta, podria menjar-se el monestir i ferir-lo de mort.
Càtar! Ara ho lligava tot, el fet de rentar-se cada dia, els silencis a l'hora de resar a la Santíssima Mare de Déu, els dejunis i l’austera vida que portava dins de la ja pobra i difícil vida dins del monestir, gravar la mà amb els cinc dits... Com podia haver estat tan cec? Els quatre germans morts ja explicaven per si sols la maledicció que sobrevolava sobre tots ells.
La mà amb els cinc dits significa el ritual càtar pel qual ells deixen el món terrenal i passen al món espiritual, un suïcidi que poden fer de cinc maneres: dejunant, tirant-se per un barranc, tallant-se les venes, ofegant-se o enverinant-se. El germà Hug castigava la comunitat assassinant els germans amb les regles del ritual, però no aplicades a ell mateix. «Però això ja ho faré jo amb l’últim que queda per completar els cinc dits, el dejuni, el més terrible de tots», rumiava el germà Pere.
Als descansos, entre oració i oració, el germà Pere anava a la biblioteca a cercar un verí que emmalaltís el càtar i li fes treure tot el que engolia fins a deshidratar-se, tornar-se un esquelet vivent i esperar la dolorosa mort que el duria de cap a l’infern. Un lloc que ells, com heretges que eren, creien que havia estat creat per Déu i el Diable alhora.
Ell quedaria lliure de tot pecat, ja que els càtars no reconeixien l’existència de la Mare de Déu i ell seria l’autor de netejar aquell lloc de tal pecat, perdonant-lo la Verge Santíssima pel mètode emprat.
Finalment va trobar la planta exacta per a la seva feina, l’el•lèbor, abundant en una zona del bosc, on havien de vigilar i arrencar-la perquè no la mengessin els ramats. Així que, amb molta cura, va collir-la i la va anar afegint al menjar del germà Hug, el qual aviat va tenir símptomes de mala salut. Emmalaltint seguidament i a una velocitat increïble, va esdevenir un cos amb pell i ossos. L’abat, desesperat, no sabia què fer per retornar-li la salut i, remei que li donava, remei que es convertia en una dosi del verinós el•lèbor. Fins que una matinada, entre vòmits sanguinolents, espantosos dolors i una llarga agonia, els dos germans van creuar les mirades per última vegada. El germà Hug ho va comprendre tot i va acceptar la seva derrota, però alhora estava feliç perquè es creia que en poca estona estaria als braços de Déu.
Al cap de poca estona, ja només hi havia el cos a la cel•la, l’ànima qui sap on era. Els germans, esgarrifats per l’agonia i espantats per si seria contagiosa aquella mort tan terrible, van dur el cos, tantes vegades desitjat en el riu pel germà Pere, fins a la tomba, on un cop cobert de sorra, resades les pertinents oracions, només va quedar agenollat el germà Pere, triomfant de la batalla contra els càtars.
—Tu, Cathare maledicte, qui Pontium abbatem subtituturus eras cum hic adesset Deo et Mariae Virgini, qui occidisti quattuor fratres nostros in nomine ritualis erronei. Maledictus sis in aeternum per omnia saecula in ignibus inferni.
Semblava que la pau havia tornat al monestir, però això només ho sabia el germà Pere, ja que tots els altres passaven els dies atemorits per si ocorria algun altre accident o sorgia una malaltia que els portés a la mort. L’únic consol que tenien eren les oracions de l’abat Ponç, que, abatut per la mort de la seva mà dreta, no deixava d’enviar pregàries a la Verge Maria per obtenir la protecció i una llarga vida per a tots.
El germà Pere, que seguia fervorosament aquestes oracions i tots els oferiments que podien fer a la Santa Mare de Déu, havia descobert com sortir del monestir de nit sense ser vist i, amb el pas lleuger que encara li permetia la seva edat, acostar-se al poble on sempre hi havia una dona disposada a oferir-li la visió del seu cos nu i el plaer, que tot just acabava de conèixer i que podia obtenir en jeure amb una dona. Si bé la visió del cos nu del germà li havia encès un foc, les dones del poble l’ajudaven a mantenir-lo apaivagat.
Malauradament, el goig va durar poc, ja que una pesta de sífilis va recórrer tot el país, enduent-se molts homes i dones. I com no, el germà Pere va ser víctima de la mortal malaltia, fent-lo reposar per tota l’eternitat al costat del germà Hug, el càtar.
1.Salve, Reina i Mare de Misericòrdia,/vida, dolcesa i esperança nostra, salve./A tu supliquem els exiliats fills d'Eva;/a tu sospirem els qui gemeguem i plorem,/en aquesta vall de llàgrimes.
2.Senyora, tingueu pietat de nosaltres
3.Que Déu el tingui en la seva Glòria.
4. Que Déu ens protegeixi. Les portes de l’infern són obertes.
5. Perdona’m, Déu meu, pel pecat d’aquestes paraules.
6.Pare nostre, que estàs en el Cel, santificat sigui el vostre nom...
7.Mare de Déu, tenim el Diable aquí. No ens abandonis. Pietat, pietat. Heretges, heretges...
8.Tu, maleït càtar, que havies de substituir l’abat Ponç, quan aquest anés a trobar-se amb Déu i la Verge Maria, que has assassinat quatre dels nostres germans, en nom d’un ritual malentès. Siguis maleït per tota l’eternitat i cremis per tots els segles que vindran al foc de l’infern.

Comentaris

  • Ben escrit[Ofensiu]
    Montseblanc | 22-10-2016 | Valoració: 9

    Es nota una feina de preparació al darrera, amb molts detalls interessants sobre l'època i el funcionament dels monestirs. Però el final em sembla una mica precipitat i no em queda clar qui va matar els monjos.
    Gràcies per compartir (una bona lectura en un matí plujós).

  • Interessant[Ofensiu]
    Mercè Ferré Sabaté | 21-10-2016 | Valoració: 9

    Fa una descripció molt acurada de com eren els monestirs en aquell temps i la vida que s'hi portava. Em fa recordar al llibre del Nom de la Rosa. Al final no m'ha quedat clar qui en realitat havia matat als monjos.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: