Cigrons i tenis

Així, quina quantitat en comproooo?
-I jo què sé. No et passis, com sempre fas.
-I doncs, quina, quiiiiina és?
-Deixa'm, que vull anar a veure el tenis a la tele.
-Quants grams de cigrons compro, cinc-cents, sis-cents?
-Cosa teva, deixa'm estar.
-No, que després et queixes que si gasto massa, que si amb una altra dona hauries estalviat el doble. Quina mesura?
-Deixa'm mirar el tenis, vull seure, compra, tu compra, surt ja!

La dona amb posat un pèl enutjat i fent que no que no amb el cap, va empolainar-se per marxar.

Tenia seixanta-set anys. El marit, setanta nous de trinca. Però semblava més gran, s'havia tornat un veritable vell rondineta. Tot ho trobava malament, ho jutjava, ho criticava...i reiteradament. La dona prou amb tenia amb les seves xacres: els ossos de vidre, a part de la filla comuna, divorciada i embrancada en un negoci de troques de llana de la Xina que feia ferum d'intriga, cosa que feia el dormir àcid i els somnis amargants.

La dona va sospirar, el cervell li va dir uns mots que la van esgarrifar, per la certesa:

'Tu eres una amazona -de fet, encara ho ets- que no només havia de buscar mascle per procrear i llavors, a més, la teva criatura hauria estat més teva i ara segurament seria una altra cosa, distanciades com esteu'.

La dona va fer via cap al carrer escoltant-se els talons de les sabates salonet per oblidar, es va apressar a adquirir el que havien acordat-no acordat.

Mentre caminava, el cap li tornà a parlar:

'Tens ganes de fer l'amor, però no amb ell. Fa temps que una intimitat tan essencial per a tu no podies compartir-l'hi. Cal fusió i mai l'heu tinguda.'

Sabia que feia goig, per la seva constitució fineta i per com es vestia i es mig cuidava. Quan era a l'oficina havia tingut admiradors entre els companys i la clientela. Feia veure que no captava les vibracions o que no l'interessaven.

Un cop a la llar, sentí crits d'eufòria:

-Sí, pica, sí! Fot-li!

El marit observava com dues tenistes joves jugaven. Però el que picaven...eren cigrons. Una pluja de cigrons, una nevada cigronera. L'home semblava boig:

-Cinc-cents grams, no, quatre-centts!

Ella el deixà amb l'atac de taradura. A la cuina obrí la bossa i les posà en remull...seria pesat, de comptar-les, tantes pilotes de tenis. Les bulliria i després...les faria saltejades, en truita, en una amanida, purè...?

No va caldre que la veu interior tornés a parlar. La dona esclatà a riure a cor què vols cor què desitges.