Cigronets i ratolinets, noves promeses (Recent fórmula matemàtica de nombres i lletres). O LLIBRE DEL TRENCALÒS (fragments dispersos i notes variades)

Avancem que, contràriament a l'anonimat dels exemples anteriors(*) les proses i versets que segueixen no són d'autor desconegut, doncs van signats i amb petites referències autobiogràfiques.

Del conjunt, només ens queden uns esquifits documents -vist el que hagués pogut ser el conjunt de l'obra- la major part mutilats i en estat deficient de conservació. Per desgràcia, el pas del temps, la humitat, multitud d'insectes i alguns rosegadors ens han privat -en un alt per cent de probabilitats- d'una de les joies literàries més engrescadores de la primera meitat del segle XIII.

El fet d'haver descobert els pergamins a cert indret de la Tinença de Benifassà, durant la restauració de la casa anomenada dels Benets, possiblement és degut a que va ser residència d'aquestos acompanyants en la conquesta de Jaume I, -als quals Benets de Torres d'Alàs, parròquia de l'Alt Urgell- el rei Jaume I va donar part en les viles del territori conquerit, abans de l'atac definitiu a Morella per part de Blai d'Alagó.

Aparegué fent la presa d'aigua potable i part de desaigües de la dita casa, actualment propietat municipal.

Part de l'escrit, datat l'any 1233 -només un any després de la conquesta d'aquestes terres-, ens conta la vida i miracles de l'autor, "de nin pastor, raier de jove, i després ballester tirador en temps de guerres i jutglar de boca i xeremella en temps de pau" com diu d'ell mateix. Anfòs Ficalà era natural d'un mas prop dels cims de Carrànima, pertanyent al poblet de Bóixols, al Pallars Jussà. Als 15 anys entrà al servei dels Benet, als qual acompanyà en totes les expedicions.

Convindria, però, entrar en matèria. I de moment, us oferim una primícia del contingut.
Ja en principi ens diu:

"...e aquest llibre
és profitós
e bo per alegrar
es cos é l'ànima.
E donar conseils..."

I més avant en apropa a la seua figura:

"Com que sóc gran i de poc senderi ans fier, i lleial, i nat al Pirineu, en lo lloc Boixols d'església ben feita, som collpelat i amb ploma de tenebra, costum hi ha de la meua corpenta fornida i galipant com de Tiberi m'hi nomanen de mal nom ‘Trencalòs'."

O per exemple:
"Io són hom aclis
A joglaria de cantar
Ab noves e romans
A tot hom dix de cantar
Veus e chansons
Les noves motas a totes patrz"

També se'n dol de la incomprensió de certs cavallers d'unes altres terres, com bé s'estableix i s'endevina d'aquestos versos, que denoten ja, en aquell temps, una certa bel·ligerància per mor de la llengua:

"He la llenga meva
siga tractada
de tal manera..."

I intenta esgrimir arguments:

" I no és temps qui se'n va,
anc som nosaltres.
I les llengues segueixen
I de nines fan adultes...
Per tot quant havia m'ha tolt..."


Per seguir en allò que...

"I demanau què és el vent?
Just com l'aire, en moviment.
I un vent? Dons pudor en moviment
de llevant fins a ponent"

"Et puis és
llança d'amor
la meua llança;
pus si no'm platz
et vos tone d'abellir
així us demane
qu'ella non
siga nafrada
ni maganyada
en quefer diari..."


I possiblement és per això que vol

"dementre loar les dones
com a Nostra Dona verge,
anc per differents raons.
Molt millor per la fruitura
d'entre les cames obscura
-valgam Déu, ab obertura
propícia, de nord a sud..."

El més interessant, però, és el fragment més llarg que podem trobar:

"Seguiu consells
assenyats
d'aqueix home
molt honrat.

En assumptes
de bragueta
mai s'hi val
tenir-la quieta.
Que és pecat
molT ben provat
no usar-la
ni endongar-la,
ben endintre
d'aquell cau:
forat obert
per natura
-que sàvia és
per ventura!-

I qui no ho creu
és un orat!

Què millor
que descansar-la
molt endintre
la bacora
de vuesa mercé,
senyora?

Visca lo pa
Visca lo vi.
I visquen
les xiques bones!
Taste d'allà,
prove d'ací.

I siga adulta
o jove;
guapa, mitjana,
penyora;
fermosa, criada,
saltimbanqui
o senyora,
apretó té
noia fadrina,
ans (la) casada
és més divina:
tot ho fa
amb força cura;
siga tendral
o molt dura...
Cosa fina!

I si neix
la criatura
cap delicte
en especial:
és d'allò
més natural
descendència
en convivència
amb el marit
-banyut o no-
… i amb l'amant!

Visca lo pa,
visca lo (el) vi.
I visquen
les bones noies:
tant les d'allà
com d'aquí".

És en aquest darrer full quan s'acaba tot. Encara ens queden, però, alguns altres a interpretar i refer. Potser siga a una altra ocasió.



(*)Per acabar de comprendre el present text, vegeu - si encara no les heu llegides- les entrades "Dels pecats del piu, Nostre Senyor se'n riu", "I els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona" i "Per l'estiu, pesa més la bossa que el piu", d'aquest mateix autor.