Cicle alpí (Tema: poder)

Tenia el despatx al capdamunt d'aquell edifici de vidre de bronze encalitjat, aquell bloc de dotze plantes que s'alçava al mig de l'avinguda amb l'autoritat d'una gran blasfèmia. Sempre deia que, si treia el braç per la finestra, podia tocar el cel amb la punta dels dits.

Estava fullejant uns impresos quan va sentir l'impacte sec del roc contra la finestra. Automàticament, l'home es va aixecar, va deixar la ploma i les ulleres sobre la taula i es va plantar davant la llarga fractura que travessava el vidre en zig-zag.

Després, va abaixar la mirada fins a l'altre acera, i va veure aquells dos joves tirant pedres contra l'edifici. Portaven jaquetes de pell negra apedaçades i plenes de gargots, i els costats del crani rasurats, i cadascun aguantava a la mà una llauna de cervesa. Quan van veure arribar el cotxe dels Mossos, els dos punkies van tirar les llaunes, fent-les estavellar contra el paviment, i van sortir disparats en una altre direcció.

Pàries fastigosos, va dir l'home en veu baixa, i, com sempre que l'embargava, el record de que, no feia pas tant de temps, en la seva adolescència, ell mateix havia estat un d'ells li va resultar de nou molt estrany. Va somriure recordant el què li costava fer-se la ridícula cresta multicolor que portava llavors. Per mantenir-la erecte se la fixava amb cola de cel·lulosa, la mateixa que utilitzaven per penjar els cartells reivindikatius.

Però ara era un home sofisticat, que abocava segó al cafè amb llet i es tractava el cutis amb crema exfoliant. Has de ser un imbècil per mantenir-te ferm en posicions tant extremes. Fracassats vocacionals. Aquella mateixa setmana, uns quants inútils com aquells dos li estaven enrajolant la piscina.

El que fa un home intel·ligent és adaptar-se a les circumstàncies, acatar les regles del joc i treure-n'hi tot el suc.

D'això, se'n diu "progressar".

I és veritat que "progressar" resulta molt més fàcil quan ets el fill del president.