Cicatrius de cap d'any

El soroll metàl·lic del timbre ressona dolorosament dins el meu crani com una penyora per l'excés de cervesa del vespre. Intento ofegar el maleït so que em perfora el cervell tapant-me el cap amb els coixins, fins que es dispara el contestador automàtic. Pocs minuts després, el telèfon torna a castigar els meus timpans, i m'endinso encara més sota els llençols. No hauria de ser evident per qui estigui trucant que no penso agafar la trucada?. La tercera vegada que sona el timbre m'aixeco d'una revolada del llit, fet una fúria, i disposat a estampar l'aparell contra la paret després d'haver engegat a la merda qui estigui a l'altra banda dels fils.

-Que no teniu res millor que fer que tocar els collons de bon matí?

-Hola pare. Bon any nou!

-Glòria, Per l'amor de Déu. Saps quina hora és?

-Perfectament, pare. Son les dotze de la nit i onze minuts aquí a Calgary. I a Catalunya ja fa una estona que ha sortit el sol. Escolta pare, el Philip i l'Erick t'envien molts petonets. Em sap molt greu no estar amb tu i la mare, però et prometo que l'any que bé, quan els bessons ja siguin una mica més grans per poder agafar l'avió, vindrem tots junts a passar el cap d'any al poble. El John també t'envia una forta abraçada. No s'hi posa perquè com que tu no saps anglès ...

-Digues-li al poca-solta del teu marit que el que hauria de fer és aprendre a parlar en català. I, a més, afegeix-li de part meva que no li perdono que fiquéssiu noms "guiris" als meus nets.

-Vinga pare! No podries al menys un dia l'any deixar de rondinar? Per cert, vull que facis una cosa per mi. Truca la mare, si us plau. Com a mínim un cop l'any podràs fer l'esforç, no? Fes-ho per mi, pare. Si no, et prometo que l'any que ve, quan vinguem, passem de llarg de casa teva!

-Si dona, ja la trucaré. Per cert, no trobes de molt mala educació amenaçar el teu pobre pare ancià? De qui cony has après a fer xantatge emocional?

-De tu, pare. Bon any nou i molts petons. T'estimo.

El brunzit monòton em diu que la Glòria ha penjat. Em miro l'auricular durant uns segons i el deixo al costat del telèfon, despenjat. No vull rebre cap més trucada avui. De fet, no n'espero mai cap de trucada, i si no fos per la Glòria, ja fa temps que hauria donat de baixa la línia.

Encara amb mal de cap, arrossego els peus fins el lavabo i m'enfronto al rostre del mirall. Des de l'altra banda, un parell d'ulls enrogits em recriminen, acusatius, l'excés de cervesa de la nit. La propera vegada que m'emborratxi ho faré amb alguna cosa més forta, penso, per esborrar qualsevol senyal de lucidesa i de crítica d'aquesta mirada a l'altra banda del vidre. Em rento la cara i el cap amb aigua freda i m'alliso els cabells amb les mans. No cal que em vesteixi. Ahir em vaig deixar caure al llit amb la roba de carrer.

A la cuina, faig el primer glop de cervesa del dia i obro la nevera. Fa olor de ranci. La llet ha caducat i comença a fer olor d'agre. Agafo el cartró de llet mig ple, un plat de plàstic i mitja llauna de tonyina oberta des del dilluns, ho fico tot dins una bossa de plàstic i surto a prendre l'aire al carrer.

Les restes de la revetlla s'estenen per tota la rambla. Avui els serveis de neteja municipals sortiran tard a recollir les despulles de la festa. Tampoc no hi ha cap bar obert encara. El "Sicomoro", on cada matí m'aturo a fer el tallat, encara té les persianes baixades. Ni tan sols la Natàlia, la vella prostituta amb qui de tant en tant comparteixo un cafè i una pasta a primera hora del matí, ha obert encara el balcó de casa seva. Segur que fins i tot ella ha fet festa grossa aquesta nit.

Camino rambla avall fins arribar al solar derruït. Hi entro i m´hi aturo al bell mig. A on s'aixecava fins fa poc el cinema del poble ara només hi ha una enorme ferida oberta al cel, esperant que les immobiliàries hi construeixin aquest any pisos de luxe i un nou centre comercial. A poc a poc, trec el cartró de llet, aboco el líquid en el plat de plàstic i el deixo a terra, al costat de la llauna de tonyina mig buida. Els gats no triguen gaire a sortir de sota el munt de runa de l'extrem del solar i s'apropen al seu esmorzar. Avui en conto només quatre, i hi trobo a faltar la Rosseta i la seva cria. Mentre els felins es llepen les potes amb la tonyina i no li fan fàstics a la llet agre, m'apropo a la pila de runa cercant els altres gats de la colla. El Bowie, el fill de la Rosseta, el trobo amagat sota un pneumàtic vell. Li vaig ficar el nom pels seus ulls, un de cada color. La cria està esporuguida, i veig que el seu ull blau està avui tancat i inflat. I la cua, en un angle estrany al seu extrem. De la mare, ni rastre.

No és la primera vegada que els brètols del barri es dediquen a perseguir i apedregar els gats del carrer, i en una nit com aquesta els perills pels habitants del solar es multipliquen. No perdo el tems buscant la Rosseta. La gata mai ha deixat sola la seva cria, i és evident que ha estat víctima innocent de la nit de cap d'any. Amb cura, agafo la cria esporuguida que ara em mira sols amb el seu ull verd, l'embolico amb el meu jersei intentant evitar les seves tímides esgarrapades, i me l'emporto cap a l'estudi.

A casa, deixo el gat a terra en una caixa de cartró, on hi fico un petit bol amb llet, prop del radiador. L'animal encara tremola, però poc a poc deixa de miolar i finalment accepta l'aliment. A sobre la taula, veig l'auricular encara despenjat i em recordo de la promesa a la Glòria. Fa mesos que no parlo amb la seva mare. Fa anys que ja no tenim res de bo per dir-nos. Al calaix de la tauleta hi guardo el número de telèfon de la Clara. Ja són quarts d'onze i m'imagino que és una hora prudent per trucar fins i tot un dia com avui.

-Digui?

-Hola Clara.

-Pau?

-Si, Clara ... Bon any nou ... Mira, et truco perquè la teva filla m'ha amenaçat amb enviar-me el brètol del seu marit canadenc a torturar-me amb la seva presència si no et desitjava bon any.

-I val més que m'hagis trucat. Ja saps que la Glòria és ben capaç de complir les seves amenaces -deixa anar la Clara amb una rialla tímida i nerviosa.

La línia de telèfon només deixa passar el silenci durant uns quants segons, que se'm fan eterns. No sé què més explicar-li a la Clara. No tinc res per dir-li. Però no vull ser jo el primer en penjar, i espero que sigui ella la que doni per acabada la conversa. Però no m'ho posa fàcil. Mai m'ho ha posat fàcil, la Clara.

-D'això, ... Clara ... Potser em podries fer un favor molt petit ara que et tinc al telèfon. Mira, des de fa unes hores tinc un llogater nou al pis, una cria orfe de gat siamès. Ja saps que jo sóc un desastre amb els animals, i en canvi a tu sempre t'han agradat molt els gats. Vols donar-li un cop d'ull?

-Bé ... perquè no?. Potser m'aniria bé una mica de companyia.

-Si et sembla, m'apropo aquesta tarda i te'l deixo. Si t'agrada, tot teu.

-D'acord, passa a quarts de cinc, que tingui temps d'endreçar una mica la casa.

Em miro l'auricular després que la Clara hagi penjat, i decideixo tornar-lo al seu lloc al telèfon. El gat s'ha acorrucat a la caixa, sobre el meu jersei rebregat, i ara sembla dormir. Me'n vaig al lavabo i torno a mirar-me al mirall. Cal que em dutxi i m'arregli una mica. No puc deixar que la Clara pensi que sense ella sóc un inútil que no es pot valdre per si mateix. M'ensabono la barba on ja hi tinc masses pels blancs i començo a afaitar-me. La fulla és nova i de mala qualitat i m'enceto una vella cicatriu a la barbeta, record de l'accident de moto quan encara festejava amb la Clara. El tall comença a sagnar abundantment. Maleeixo en veu baixa. Merda de fulles de vint duros. Demà mateix les torno a la botiga i em compro una maquineta com Déu mana.