Chiqui

Un relat de: Eric Martinez
-No has d'anar amb aquella gent, m'escoltes? No són bona companyia, collons...

Si, sé que no hauria d'utilitzar paraulotes amb els infants amb els quals treballo, però ús asseguro que no hi ha res que em foti més, que un dels meus nanos, s'ajunti amb delinqüents d'estar per casa, que serien capaços de portar-lo pel mal camí...

-I a tu que t'importa amb qui m'ajunti? No ets el meu pare!

Aquell marrec de dotze anys, va donar un cop a la porta, i es va dirigir a la sortida.

El vaig perseguir per mig carrer, quan en un tres i no res, el vaig trobar a la parada de l'autobús del carrer, just davant de l'escola.

-Saps que no pots marxar sense que...
-De què vas? De què hòsties vas?
-Chiqui, el que intento és protegir-te, no vull que...
-Vés a la merda! Tu no pots...

No vaig escolar el final de la frase, ja que un noi jove s'havia posat davant de nosaltres amb una navalla a les mans.

-La cartera! Ara!

Vaig treure els diners a poc a poc, i el nano va fer un moviment.
El noi jove va dirigir-se cap al marrec, però abans que li clavés la navalla, jo em vaig posar davant... I la fulla es va clavar al meu cos... Deixant en el meu ésser una sensació de desequilibri, que va provocar la meva caiguda a terra.

Vaig despertar uns dies després a l'hospital.
El marrec de dotze anys es va dirigir cap a mi abraçant-me, i de cop i volta es va dirigir a la sortida.

-No marxaràs tan ràpidament aquesta vegada.
-Que vols?
-Vull la navalla que tens a pantaló, chiqui.

El marrec es va quedar blanc!

-Tu no pots...!

No el vaig escoltar.

-Calla! Calla! Saps, perquè parles? Perquè t'he salvat la vida imbecil... Per això estàs viu!
-Tan ferit!
-I tu que vols fer? Eh?! Ferir-los a ells? Això és el que vols?
-Sí.

Una pausa es va fer a l'habitació, i agafant aire vaig contestar...

-Si els fereixes... Seràs com ells... Donam la navalla...
-No!
-M'he posat al mig! Estàs viu per mi! Així que calla la puta boca i donem la navalla! Perquè si la utilitzes... Deixares de ser tu... Ho entens?

El marrec, amb llàgrimes als ulls, va domar-me la navalla... I amb la seva abraçada, vaig reflexionar... Sobre el fet que no m'agrada dir paraulotes...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: