Certificat de defunció

Un relat de: Lluís Pagès
Quan en Josep accedí a la cuina, el mòbil s’acabava de separar de l’orella de la seva dona.
- Què ha passat res? – li diu en veure-li la cara de pomes agres.
- La tieta Hermínia. Acaben de trucar de la residència. L’han trobada morta al matí.
En Josep acotà el cap, les mans a la cintura.
- Noranta-sis, una llarga estada en aquest món – ella li recolzà el braç a l’espatlla – Bé, diu que ens faran arribar les cendres amb tota la paperassa: certificat de defunció, despeses, etc... Amb això de la pandèmia, res de misses de funeral, una vertadera llàstima... – i quasi sanglotà d’una tristor que l’envaïa per dins.
- Les desgràcies mai vénen soles – mormolà sense mirar-la.
- No siguis ocell de malastrugança! L’Hermínia no es va casar, va viure sempre sola, però no es va queixar mai, s’ho va ben triar. Cada vegada que hi havia reunió familiar era l’alegria de la colla, explicant anècdotes i interessant-se per tot i per tothom. Ja deuen estar de festa major, allà dalt.
Li somrigué, però no va dir res. Es separà de la dona i es dirigí cap al cobert de les vaques, capficat.

L’urna amb les cendres van tardar tres setmanes ben bones en arribar. Els tanatoris anaven de bòlit, de tanta feina. El coronavirus es rabejava en afeblir el sistema immunològic i, si aquest no plantava cara, provocava una fibrosi que convertia els pulmons del contagiat en dos globus encartonats. I, ja se sap, “mortus est qui non respira”. Amb una salut afeblida per l’edat, el COVID-19 s’acarnissà a les residències de padrins, i la tieta Hermínia va ser de les primeres víctimes.
- T’he deixat l’urna a sobre la taula del despatx, junt amb els papers que l’acompanyaven.
- Haig de trucar en Jofre, del departament de ramaderia i pesca. Acabo de trobar un vedell mort, li ho haig de comunicar i trametre-li la documentació. Ja t’ho vaig dir, que les desgràcies no venien mai soles.
Ella no va dir res, botzinejà quelcom d’inintel•ligible i seguí trastejant per la cuina.

El mòbil zumzejà a la butxaca d’en Josep.
- Ep, Jofre, com anem? Tots bé, per casa? Aquí seguim aguantant el xàfec.
- Sí, gràcies, i me n’alegro per vosaltres, que n’hi ha molts que no ho expliquen.
- Ni que ho juris, cagumdéu com ens les hem de veure...no es pot ser vell a cap preu.
- Escolta, no et vull destorbar gaire, només volia saber si ara batejaves el bestiar.
- Com dius? No t’entenc.
- He rebut un certificat de defunció d’una vedella que es diu Hermínia i que, segons el paper, va morir amb norant-sis anys. Més que vedella, jo diria que era vaca vella,no?
En Josep va quedar blanc. El certificat de defunció de la tieta havia arribat al departament de ramaderia i pesca com a justificant d’un vedell mort? Com es podia haver traspaperat? Quina vergonya!
- Ep, que no n’haig de fer res jo, però t’ho havia de dir per si el trobaves a faltar. Algú proper?
- Una meva tieta, Déu l’hagi perdonada.
- Caram, sap greu. Bé, no pateixis, que això quedarà entre nosaltres, només faltaria. Avui mateix te’l reenvio, i ho sento de veritat. Ah, i no t’oblidis d’enviar-me el full dominical!
- Què t’empatolles?
- Home, si et demano el paper que toca, ets capaç d’enviar-me el primer que trobis, hahaha!
- Cabronàs, ja m’hi fixaré ara, no passis ànsia – i penjà amb un regust entre dolç i amargant a l’ànima.

No es va poder estar d’explicar-ho a la dona.
- Cordills, Josep! És que ets un desastre de proporcions bíbliques! Mira que t’ho tinc dit, que t’endrecis la taula del despatx, que sembla la plaça l’endemà del darrer ball de festa major, quin desori de papers! I encara somrius? Te n’estaràs com d’escaldar-te, de contar-ho a algú, pobre de tu! Series la riota del veïnat!
- Penso en l’Hermínia. Li agradava de provocar situacions absurdes a qui triava per fer befa, quedava tan desconcertat, que només de veure la cara que posava ja rèiem com uns beneits. Aquella vegada que va convidar a fer una cigarreta a la tibada de la teva germana, i va resultar que fumava maria, quin fart de riure quan començà a explicar com es pentinava el mossèn aquella ensaïmada de quatre pèls que tenia al cap, o l’efecte de les restes de vi de missa, quan el capellà decidia desfer-se’n oferint-se voluntari per plimpar-se’l sense calibrar els seus efectes. I la descripció esbojarrada de la trista samarreta imperi d’aquell home de Déu, que apaivagava fins i tot els mals pensaments! És que no tocava ni quarts ni hores, la cigarreta enverinada va convertir-la en una veritable “serventa de maria”, hahaha!
A la dona se li escapà un somriure. La seva germana, d’una religiositat immaculada, va caure en els efectes centrals de l’estupefaent, i després d’aquella verbositat d’intimitats irreproduïbles va caure en un son profund; sort que no es recordava de res, que sinó els retira la paraula!
- A l’Hermínia li va saber greu – prosseguí en Josep - que no comptava amb una reacció tan forta. Però, com que era tan anticlerical, li tenia jurada. Tu saps si li agradava, el bestiar?
- I ara! Què vols dir?
- Que sempre em repetia que estava massa obsessionat amb les vaques, que les tractava millor que a la meva família. Ves que no hagi estat ella qui, amb aquest embolic dels papers, m’hagi enviat un avís!





Comentaris

  • Gràcies, per entrar la meva pàgina[Ofensiu]
    Neus Marín Cupull | 03-05-2020

    Hola Lluís Pagès,
    Exacta tens tota la raó . Aquest relat és la primera versió que només vaig fer un punt de vista humorístic. Hi ha una segona versió on conviuen els dos punts de vista. Evidentment molt més treballat, però vaig optar a no pujar-lo. De fet, tot el que vaig aprenent (tècniques, estils, etc) .Vaig fent els meus petits experiments a REC.
    Així doncs, tal com dius a seguir escrivint.
    Neus

  • Realisme[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 02-05-2020 | Valoració: 10

    Doncs mira, m'ha encantat aquest relat i, com sempre, amb un toc d'humor final sorprenent. Sobretot, que no falti l'humor, encara que sigui un xic negre! Una forta abraçada, Lluís.

    Aleix

  • Hereu[Ofensiu]
    SrGarcia | 02-05-2020

    Un relat amb força enginy. Sembla que la tan aguda tieta Hermínia ja té un hereu que està a la seva alçada. No deixa de ser una bona manera de recordar-la; segur que la tieta s'hagués fet un tip de riure si ho hagués pogut veure, això de confondre-la amb una vedella sembla més un homenatge que altra cosa.

  • Relat del certificat de defunció.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 01-05-2020 | Valoració: 10

    Vaja, en la segona part del relat, on parles l'Herminia... m'havia semblat que era tan real, que pensaba que estava viva... ja ja ja ja... Bé està, Lluís, és que escrius de meravella i tan especialment real...
    Perla de vellut

  • Vedella morta.[Ofensiu]
    PERLA DE VELLUT | 01-05-2020 | Valoració: 10

    Així què era el certificat d'una vedella morta, que li deien Hermínia? Doncs m'admire com ho redactes tot el relat, on m'ha entretingut molt i m'ha fet riure a muntó. Tens bona qualitat per a transformar les teues paraules amb bona dosi d'harmonia, per a entretindre. Je je je je je...
    Segueix així, que jo seguiré fent poemes que t'agraden llegir-me. Doncs et done les gràcies pel teu amable comentari on m'animes a fer-ne més i més... M'alegre que em digues que tinc molta subtilesa, en el meu poema de "Els ulls que em miren".
    Saluts
    PERLA DE VELLUT

  • Certificat de bon escrivent...[Ofensiu]
    Nil | 01-05-2020 | Valoració: 10

    A mi, em costa Déu i ajuda riure, i ja no dic fer una rialla!, "carcajada". Per contra el somriure forma part de la meva expressió anímica i això, me n'he adonat, que és un do diví que tinc i que actua com un antídot formidable que fa miracles en la gent de posat malhumorat, que pateix de tristesa o frustració perenne. Quan llegeixo els teus relats no ric mai, per més humorístic que siguin. En canvi si que em fan sentir d'allò més bé..., una mena de goig intern que em produeix benestar i entreteniment a dojo. Perquè llegint aquest Certificat de defunció, no sols he fruït de l'exquisidesa del llenguatge que empres, sinó també del joc imaginatiu a que es presta. No ho sé... Tal volta serà que a mi se m'ha mort aquest dies un oncle que passava dels noranta, conco com jo també, i he rebut les cendres a casa..., una novella experiència per mi... Tot plegat això ha fet que sintonitzes prest amb l'argument del teu relat. I és que s'ha de tenir una gran dosí d'imaginació i d'agudesa "alquímica", per arribar a destil·lar un relat d'aquest alt nivell literari on al final les vaques fan posar aquesta dosi d'humor que a més d'un lector, comptant-me jo mateix, ens ha arreglat el dia. Bé, i acabo aquí, expedint-te, com no podia ésser d'una altra manera el "certificat" de bon escrivent. Nil

  • El vedell i la tieta[Ofensiu]
    Montseblanc | 30-04-2020

    L’humor, el bon humor, ens salva molts cops de veure-ho tot negre. Un somriure, o fins i tot una riallada a temps, ens poden treure un pes de l’ànima. I el protagonista del teu relat ho aplica així, pensant en la difunta tieta Hermínia que es veu que també ho feia. Ens calen somriures aquests dies. Gràcies!

  • Divertit[Ofensiu]
    Neus Marín Cupull | 30-04-2020 | Valoració: 7

    Mai hem de deixar, de riure és l'antídot per arribar a una bona vellesa. Riure't de tu mateix.
    Felicitats,
    Neus

Valoració mitja: 9.4

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Lluís Pagès

172 Relats

391 Comentaris

198301 Lectures

Valoració de l'autor: 9.75

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona l'any 1964. Sóc químic i treballo a la indústria farmacèutica catalana. A banda d'escriure, sóc un gran aficionat als escacs, la música clàssica, el jazz i el col·leccionisme de llibres antics de química. Els relats humorístics són els meus preferits, potser perquè són els més difícils d'escriure.