Cercles vitals amb els peus xops

Un relat de: Barcelona, t'estimo

Els carrers estan molls, i els meus peus xops, a tocar de Canaletes, la font dels retorns. No puc trobar cap banc on seure, tots estan tan visiblement humits que no em cal esforçar-me gaire per trobar-ne un de sec, absurd pensament, ja que de fet, no vull seure, sé que he d'anar avall, algú m'espera, em cerca. Enllà, avall de la Rambla, un home amb granota groga encara segueix regant els carrers, ignorant potser la pluja que del cel ha caigut; i els núvols no mostren cap intenció de canviar el seu futur més proper. Feia tants dies que no plovia...
Tinc una llàgrima a punt de saltar, una estranya sensació em colpeix sota l'estèrnum. Em cal omplir el pit, amb tot l'aire de no comprendre res. I espirar amb força silenciosa. Alguna cosa em té trasbalsat, i no ho veig, no tinc el record que em retorni una mica de tranquil·litat que l'angoixa diu que em cal. Tinc els peus xops a tocar de Canaletes, i la roba eixuta. A les mans hi retinc un perfum que no és meu, però m'agrada, i m'hauria de dir alguna cosa, que no sé què és. Camino, em cal caminar.
Observo aquella noia dels cabells caoba, em mira amb insistència, sense la més mínima intenció luxuriosa, es veu d'una hora lluny. No puc creure que sigui d'aquelles que cerquen un atac per sorpresa i marxen tot seguit, com ho faria un guerriller, o una guerrillera en el seu cas. Me la penso amb una gorra estil "Ché", i fumant-se un havà, o potser millor, mossegant un tronc de regalèssia. Li escau millor.
Ara veig que camina en direcció interceptiva a la meva trajectòria, i finalment el càlcul és correcte. M'atura riallera, lumínica.
-Lluís! -encerta el nom, curiós! M'agafa de les mans i em convida a seguir-la, Rambla amunt, tirant de mi, d'esquena a la seva trajectòria. Sé que ella es diu Eva, i no vull que ensopegui, es faria mal. M'arriba la flaire d'un perfum familiar...
-Hola Eva! -el somriure ample, els carrers mullats, jo no tornava de la feina i ningú m'esperava, ella potser sí, no sé si hi ha cap Manuel, però ella no és l'Amanda.
N'estic segur?
Seiem en l'interior d'un bar al cap damunt de la Rambla, ja a la Plaça de Catalunya. Ens estem l'un enfront de l'altre, mirant-nos, observant les variacions físiques personals. No comentem coses obvies, tot és tan fugisser i tan banal. Però tu dius que m'estimaràs per sempre, i em somrius després de fer un glop de l'aigua que beus. Sabem que el temps pot canviar les coses, però en el fons penso que tampoc les canvia tant. Podria ser que sols canviés, de les persones, la seva forma visible i evident de corbes i arrugues. Jo crec que els individus evolucionem en l'espai i el temps. Es fan evolucions o involucions i la veritat és que, viure, el que en diem viure, són sols il·lusions (ho he llegit en algun lloc, però on?). Observat amb deteniment, veiem com res no ha canviat, i riem tant contents, abans de sortir corrents.
I ens creem afanys fantàstics per viure la nostra farsa, i ho comento a l'Eva i ella somriu un cop més. Un somriure llest i mofeta, no li puc aixecar el barret, però de la camisa no n'estic tan segur que me'n pugui estar. No n'estic confiat? De fet, estic segur que sí que ho vull. I ella ho veu en els meus ulls; la meva mirada la despulla -em diu-, i s'apropa al meu costat de la taula, m'agafa amb suavitat de les mans i tanca els ulls -no entenc el perquè ho fa, és com si marxés la llum-, s'atansa més, em clava la seva mirada dins dels meus ulls i em cerca els llavis amb la punta de la seva llengua. A poc a poc, fa que obri la meva boca i m'escorcolla, les meves dents, el meu paladar humit, que llepa i tasta. Sento el seu gust, és de maduixa, -típic oi?- No voldria que sortís mai de dins meu. I voldria ser dins d'ella, físicament i mental, ara mateix, en el vell mig del Zuric, i que tothom pogués comprendre que me l'estimo de veritat.
I el món s'enfosqueix en aquest instant...
Ara torna a ploure de valent, la meva mirada fuig cap el carrer, on ja no plou.
M'estic a la Rambla i ella no hi és. Ella? Qui és? No sento el seu caliu a la pell ni a les dents, però retinc el record d'un gust que desitjo retrobar i un perfum a les mans. Dret i solitari en el meu cercle invisible. M'espero a tocar de la font de Canaletes amb els peus xops, les sabates a punt de rebentar, a causa del ruixat d'abans i del que no me'n queda cap record.
Rambla avall un home rega, què no veu que ha plogut...?
I aquella noia de cabell color caoba em mira...
Em somriu?
Tinc una llàgrima a punt de saltar, una estranya sensació em colpeix sota l'estèrnum. Veig aquella noia venir en direcció interceptiva a la meva trajectòria.
He viscut ja això algun altre cop?
-Lluís...! -em crida ella.
I em rebé una cançó als llavis.








Ferran d'Armengol
Barcelona Maig/Juny-2008

Comentaris

  • Galzeran (homefosc) | 01-08-2019

    No sé si algú llegirà aquest comentari, pivot?, si ho fas, m'agradaria que esborressis aquest relat, ja que no va tirar endavant el projecte i que el relat ha sofert moltes modificacions en la seva vida, no vull que aquesta versió continuï penjada.

    T'enviaria un correu electrònic personal, però el no tinc. De tota manera espero que llegeixis el comentari. Gràcies Jordi!

  • no ho faig a posta, eh! però m'he tornat a equivocar[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 17-12-2008

    ho sento pivot, que tu deus rebre els missatges, i no et volia molestar.
    l'enllaç correcte és aquest. =====> peus xops?

    Ja fa uns dies que el vaig penjar en el meu lloc, amb els altres meus relats, amb la pertinent correció d'estil supervisada per una amiga que en sap d'això, per alguna cosa treballa a la revista "El Temps"

  • enllaça'l aqui, (ara sí)[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 17-12-2008

    ostres quin embolic, m'havia equivocat i l'he enllaçat en el lloc equivocat, enllaça'l ara ====> peus xops?

    Ja fa uns dies que el vaig penjar en el meu lloc, amb els altres meus relats, amb la pertinent correció d'estil supervisada per una amiga que en sap d'això, per alguna cosa treballa a la revista "El Temps"

    Perdoneu les molesties.

  • Un relat suggeridor[Ofensiu]
    copernic | 30-07-2008


    Un conte molt ben escrit, sobre el que cau un vel de màgia. Un relat diferent que aguditza la sensibilitat, un text a mig camí entre el somni i la memòria. Les frases curtes li donen rotunditat i la cançó "Te recuerdo, Amanda" ens porta inevitablement a una època en la que crèiem que el món podia ésser diferent. Molt bó!
    Rep una abraçada!

  • Somni[Ofensiu]
    Naiade | 11-07-2008

    És com un somni repetitiu però no per això deixa de ser original. M'ha donat la sensació de viure dins l'abstracció del món oníric. Veus passar les imatges amb color, sentint l'olor de la pluja. M'ha agradat perquè surt de qualsevol estereotip.

    Una abraçada

  • Descrius molt bé[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 26-06-2008

    les sensacions que transmet la pluja, la humitat i la desorientació del protagonista, però (deu ser cosa meva, segur) no entenc el sentit de la historia. Hi ha quelcom que se m'escapa i no em deixa apropar-me al personatge.

    Té un punt oníric, molt irreal, tot i que l'espai per on es belluga és molt real i palpable. Sembla una contradicció, però estic segur que és el qué fa que segueixís la narració fins al final.

    (Ara deixo la Rambla i me'n vaig a un altre lloc…)

  • Bufa![Ofensiu]
    Jere Soler G | 25-06-2008

    Això és un poema. Un agredolç poema en prosa d'amors impossibles que no se sap ben bé si són, si no són, si han estat o no han estat. Les frases esdevenen música. És cert que de vegades són molt llargues, però estan ben lligades, ben construides, i la seva llargada, almenys des del meu punt de vista, en l'ambient poètic i trist del relat, hi escau bé, i ajuda a barrejar perfectament el que es pensa i el que es percep.
    Cal corregir petites coses normatives (no gaires), però és un relat més profund del que sembla i molt interessant de llegir.

  • CRIPTIC I UNA MICA EBROLLAT[Ofensiu]
    pivotatomic | 19-06-2008

    Aquest és el primer relat que et llegeixo i, a grans trets el trobo com ja t'he dit: críptic a nivell de contingut i embrollat a nivell d'estil.

    Pel meu gust, sempre subjectiu i discutible, posses massa comes quan hauries de posar punts (el ritme del relat és més viu i les frases més curtes i entenedores).

    I abuses de construccions embolicades del tipus

    "camina en direcció interceptiva a la meva trajectòria"

    fàcilment substituibles per formes molt més senzilles i eficaces, com:

    "ve cap a mi".

    T'envio a la teva adreça de mail un comentari més llarg de tot el que he vist i les meves suggerències per millorar el relat. Espero que et serveixi d'ajuda. si no, consti que la intenció és la millor...

    Gràcies per haver jugat! Una abraçada atòmica.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Barcelona, t'estimo

Barcelona, t'estimo

46 Relats

135 Comentaris

66316 Lectures

Valoració de l'autor: 9.66

Biografia:
"Barcelona, t'estimo" és un projecte que involucra a més de 40 relataires i que neix com un clon dels films "Paris, je t'aime" i "New York, I Love You".

La cosa és ben simple: es tracta d'escriure relats de tota mena que només tinguin dues limitacions cratives: han d'estar ambientats a la ciutat de Barcelona i la seva allargada ha de ser inferior a les 2.000 paraules. Fora d'això, barra lliure creativa.

Per donar una mica més d'homegeneïtat al projecte, cadascun dels participans ha triat un racó de la ciutat diferent (més o menys emblemàtic). Així s'intenta que Barcelona adquireixi un major protagonisme i que esdevingui, en la mesura del possible, un personatge més.

El termini proposat per tenir els més de 40 relats que formaran el projecte és el del 10 de juliol del 2008.

Per a que tots els participants puguin anar penjant els seus relats:
L'usuari és: barcelonatestimo
La clau és: BCNILOVEU


RESUM DE TOT EL QUE S'HA FET FINS ARA I INFORMACIÓ DEL PROCÉS:

... : BARCELONA T'ESTIMO