cercles concèntrics

Després de cinc hores d'espera, quan ja no li quedaven ungles per mossegar, cigarrets per fumar, ni revistes per fullejar histèricament, va obrir-se la porta. I com una metàfora del que acabava de passar, va sortir-ne un home... un home! Anava vestit d'aquell verd amb que es vesteixen els metges a l'hora d'intervenir. Va sentir uns plors que s'escapaven de dins i mai un llant l'havia alegrat tant. Va posar-se a riure en aquell lloc asèptic i silenciós; a la resta de persones de la sala d'espera els va ofendre que hagués trencat el silenci que hi regnava. Acabava de ser pare... pare!

Dos mesos abans de fer els quatre anys, ell era un nen entremaliat que parlava amb una claredat poc usual a aquella edat. Passava les tardes jugant i ni tan sols va adonar-se que aviat tindria una germana. Aquell dia, després de la migdiada reglamentaria van dur-lo a passejar per Barcelona. En baixar del cotxe, una ambulància va passar pel seu costat. Ell va quedar bocabadat en sentir la sirena i veure'n les llums. Va passar tan ràpid que va aferrar-se a la mà de la seva mare i fins dos minuts després no va ser capaç de dir-li que volia pujar-hi. La seva mare pensava si regalar-li quelcom al seu home per celebrar sant Valentí, no va sentir els precs del nen.

Caminava pel passadís capficat en el que li acabaven de dir. No sabia encara com li diria a ella, que encara estava sota l'efecte de l'anestèsia. S'havien d'endur les dues nenes a un altre hospital amb més recursos, urgentment. I a més, ell hauria d'acompanyar-les. L'hauria de deixar sola, recuperant-se i endur-se totes les seves il·lusions a 200 quilòmetres. Va enfilar-se a l'ambulància sense deixar de mirar els dos nadons. S'esperaven un Sergi i una Marta i s'havien trobat amb dues nenes. En poc més d'una hora van ser a Barcelona. Pels carrers de la ciutat va veure una embarassada agafada de la mà d'un nen, feia gairebé vuit mesos que veia embarassades a tot arreu.

...


Era un dia d'Octubre. Va morir tranquil·la, mentre dormia. Havia acceptat la mort, l'esperava amb calma, sense por, amb la tranquil·litat que no deixava res per fer. Amb la certesa que tot plegat havia valgut la pena. Havia comès errors, però amb perspectiva, es veien eclipsats pels encerts. El traspàs va produir-se a Barcelona, hi havia anat a estudiar-hi quan encara era jove i s'hi havia sentit atrapada. El seu cos va ser enterrat en un poblet del Pirineu, en un cementiri de poc més de trenta metres quadrats on el pas dels anys va esborrar el seu nom ràpidament.

Ell no va dur-li flors. No va saber que ella havia mort. Ni tan sols la recordava. Mentre anava a la filmoteca a veure les pel·lícules que en la seva joventut l'havien fet emocionar, havia travessat un pas de zebra. El cotxe funerari s'havia aturat al seu pas. Un sospir s'havia escapat de dins el taüt, ella descansava en pau. Ell sense dubtar-ho va dir-se que volia pujar aviat en un cotxe d'aquells.