Cercle viciós

Un relat de: CEB

Li havia dit que la trucaria en arribar a casa. Ella havia calculat que, com que el tren tardava unes dues hores en realitzar el trajecte i el taxi, en hora punta, uns quaranta minuts en creuar la ciutat, ell la trucaria cap a les tres i deu, just després d'obrir la porta i just abans de deixar les claus sobre la tauleta del rebedor. Així doncs, va esperar fins a aquella hora i, veient que no trucava, pensà que el trànsit seria pitjor del normal, ja que faltava poc per tots sants. Quan a tres quarts de quatre encara no havia trucat, ella es convencé a si mateixa que el tren devia portar retard i quan, a les sis de la tarda, encara l'esperava estirada al sofà, intentà creure que el mòbil li havia caigut al riu, a una clavaguera, a la via o a qualsevol altre lloc d'on no el pogués rescatar. Malauradament, quan a dos quarts de deu, amb el sopar fred esperant una visita que no arribaria, havent-se acabat tota l'ampolla de vi del 1973 que guardava per a les ocasions especials, seguia sense notícies seves, va comprendre que havia tornat a passar el mateix de sempre.

La Clàudia s'enamorava fàcilment, això era indiscutible. Quatre paraules ben lligades; una carícia al coll, just sota l'orella; una abraçada suau acompanyada d'un lleu xiuxiueig... i ella immediatament queia presa del noi. Així havia passat des de que era una adolescent, i així seguia passant ara. La Clàudia trobava l'amor de la seva vida, el que seria per sempre, fins que aquest l'abandonava i aleshores arribava el pròxim amor etern, el de debò, que també l'abandonaria per donar pas al següent, i al següent i al següent. Però en Marc... En Marc era diferent, n'estava segura. Bé, tan segura com n'havia estat de tots els altres. Però no, ell era especial, ho percebia. Potser era la manera com la besava, plena de passió; o la perfecció amb la que s'acoplaven els seus cossos quan feien l'amor i que li provocava un intens estremiment molt més enllà de l'orgasme; o aquell etern moment just després quan, exhausts i suats, s'abraçaven i miraven per la finestra com les fulles dels arbres queien indefinidament formant un llit de tons tardorencs a les voreres. El mòbil sonà. Un missatge: "Ho hem de deixar. Marc". Clar, concís i, a la vegada, extremadament dolorós. La Clàudia agafà la jaqueta i sortí a fora. Encara no feia massa fred, tot i que ja eren al mes de novembre. No es va molestar a fer-se les típiques preguntes - Per què si estàvem tan bé? Com m'ha pogut fer això? Tan dolenta sóc? I si anés a parlar amb ell? - Sabia que eren inútils i que no la portarien enlloc.
En comptes d'això, va decidir que el millor era autocompadir-se i plorar, plorar molt. Ningú li ho retreuria i, després de plorar, es trobaria millor.

Mentre plorava, l'Àlex la va veure. La va consolar, no per amabilitat, més aviat perquè era una noia de bon veure. Ell també era guapo: ulls blaus, moreno de pell, alt i ben plantat. Feia per la Clàudia. Després de quedar durant un temps i de quatre paraules ben lligades, ella va arribar a la conclusió que ell era diferent, el definitiu. Ho percebia. Potser era la manera com la besava, plena de passió; o la perfecció amb la que s'acoplaven els seus cossos quan feien l'amor i que li provocava un intens estremiment molt més enllà de l'orgasme; o aquell etern moment just després quan, exhausts i suats, s'abraçaven i miraven per la finestra com les fulles dels arbres queien indefinidament formant un llit de tons tardorencs a les voreres. En tot cas, ell no l'abandonaria.

Li havia dit que la trucaria en sortir de la feina. Calculava que seria cap a les cinc i deu...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

CEB

3 Relats

15 Comentaris

2720 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99

Biografia:
Hola! Em dic Alba i la veritat és que no puc dir gaire res, perquè com no expliqui quan vaig començar a parlar...
Bé, només és per si algu vol saber alguna cosa de mi:
Com dirien alguns dels autors dels relats d'aquesta web, sóc ESOniana, però m'encanta escriure i crec que és millor que la gent pugui llegir els meus relats que no pas que aquests es quedin guardats en una carpeta penjada en mig d'un horitzó de dades; és a dir el meu ordinador.
Així doncs, aquestes històries són les que escric quan em ve bé (i quan tinc temps) i tambés les dels concursos de l'insti.

Espero de tot cor que us agradin.