Cercle negre - 2 -

A l'ombra dels arbres de la plaça, observava intrigat aquella noia tan bonica que cada dia s'asseia al mateix banc. Em cridava l'atenció com uns ulls tan bells podien acaparar tanta tristesa. Com un núvol negre, li envoltava la silueta. Sense pensar-ho, vaig atansar-me-li desitjant alleujar la seva pena. Al notar la meva mirada va corbar els llavis volent esbossar un somriure.
Jo, era una més de les persones alienes que es creuaven en el seu camí. No vam intercanviar cap mot, només mirant-la ja vaig intuir que necessitava el silenci, que dins seu havia de posar en ordre quelcom que jo no sabia, però que la feia molt desgraciada.
Poc a poc, el seu rostre es va anar relaxant, i una expressió d'alleujament començà a apoderar-se d'aquell rostre tan bonic, donant-li una fisonomia tan dolça i serena que semblava impossible que algú li podes fer viure qualsevol pena.
El meu caràcter impulsiu, em va jugar una mala passada i vaig dir l'ultima frase que havia passat pel meu pensament amb veu alta.
Ella em mirà sorpresa i potser un xic ofesa per la meva intromissió.
Vaig afanyar-me a demanar-li disculpes, mentre notava l'escalfor que s'apoderava de mi. Estava segur que el to vermellós de les meves galtes em delatava i ella no posaria en dubte la meva sinceritat. Per sorpresa meva, la seva reacció va ser tot el contrari del que m'esperava i va esclatar a riure sense poder-se contenir. Desprès d'uns instants de desconcert, vaig afegir-me a les seves rialles que semblava no poder aturar. Va fer uns quants intents de vocalitzar alguna cosa sense èxit, fins que va dir-me que la disculpes, que li sabia molt de greu haver-me violentat tant per unes paraules que a la fi i al cap eren la veritat. Continuava rient tot dient-me mig avergonyida que mai havia vist res d'igual; com podia algú, tenir aquell color tan vermell! La timidesa va fer-me entrebancar amb les paraules, fins que ja amb un posat més seriós; vam fer les presentacions. Amb el tip de riure que ens havíem fet, bé mereixíem una mica de confiança i trencar el gel. Em va agradar com l'Emma va pronunciar el meu nom:

- Albert, encantada de haver-te conegut i gracies per aquesta bona estona que m'has fet passar, ho necessitava.

Allò va ser l'iniciï de unes trobades esporàdiques, que cada cop van anar-se fent més freqüents; mai hi mancava el riure en les nostres converses, a pesar dels seus problemes i de que a mi ningú més que ella em trobava divertit. Allò va ser un bàlsam per ambdós; a ella aquells moments li van fer la vida més suportable i a mi em va pujar l'autoestima al adonar-me que tot solet havia aconseguit fer canviar el color del núvol que embolcallava l'Emma. Ara quan s'apropava, tan sols de veurem; una aureola daurada la feia brillar com el sol.